Abans-d'avui

La meva primera feina va ser al diari Avui quan el director d'aleshores, en Lluís Pons, em va explicar que necessitava una persona al departament de distribució. Hi vaig estar un any i quatre mesos, el temps que ell va trigar en marxar al diari El País i fins que la nova directora em va dir: Ets l'últim que ha arribat i el primer que marxa. També la recordo perquè va intentar estalviar-se diners dient-me que si jo marxava era millor que no pas que ella em fes fora, perquè això suposaria una taca al meu expedient. Taca? Però si em fas fora improcedentment!

Una de les coses coses que vaig haver de fer era anar a reunions amb els col·legues d'altres diaris de Barcelona i assisitir a actes i entregues de premis. Això era l'any 1997 i anar amb la Cristina a una entrega de premis del gremi de quiosquers de Tarragona. Un sopar d'aquells on només has de fer acte de presència i prou, amb un menú dolent i escàs, companys de taula desconeguts i quasi muts. Vam estar situats en una taula al final de tot de la sala. Encara no sé com la vaig convèncer per acompanyar-me. Feia pocs mesos que festejavem.

-Hola, sóc el Davit i venim del diari Avui.
- Jo sóc el Francesc i també som de l'Avui.
- Jo sóc la Pepi i tinc un quiosc a la part alta de Reus.
- Nosaltres tenim un quiosc a la parada d'autobús d'aquí Tarragona i un altre a la Plaça de l'Ajuntament.

I així fins a presentar-nos tots per trencar el gel. Vam parlar del món dels diaris, de les distribucions, promocions, anuncis, coses a millorar.....

- I tu en quin departament de l'Avui estàs?
- No no, jo sóc la nòvia del Davit, treballo al món d'internet.
- Ah.

Arriba l'hora de l'entrega de premis. Les autoritats pugen a l'escenari i comencen a cridar els guardonats.

- Josep Vendrell, de Tortosa com a reconeixement a la tasca realitzada durant anys.
- Maria Garrido per....
- Lluïsa Pardo per...
- Juan Expósito per...

No cal dir que quan deien el nom tothom començava a aplaudir mentre el guardonat s'aixecava de la seva taula, anava fins l'escenari entre grans aplaudiments i mirades.

"Davit, m'estic pixant. El proper nom de dona que diguin et juro que m'aixeco i vaig al lavabo" em diu la Cristina.

- Ramona Prats.....

I s'aixeca la Cristina! Els de la meva taula em miren preguntant-me amb la mirada que on collons va, si ella no és la Ramona, mentre ella comença a caminar i tothom la mirava, l'aplaudia i feia comentaris a la guardanoda. Casualitats de la vida fan que la Ramona aquella nit no hi era i ningú va sospitar res. Només una dona anant a buscar el premi no suposava cap problema.
Els de la taula insistien ara amb paraules: Però on va? És una noia molt de la broma, responia jo.
Segueix caminant, les autoritats la miren, ella els mira i ..... enlloc de seguir fins l'escenari, a l'alçada de la porta gira a l'esquerra i surt de la sala. Tothom flipava, ningú entenia res, era potser una mesura de protesta al gremi? Algú li va preguntar que on anava i ella diu: Al lavabo! I el premi? Però si jo no sóc la Ramona! Pechugona si però no Ramona.

Sense cap mena de dubte, una de les millors actuacions que ha fet la Cristina.
MEMORABLE!!