Encara recordo quan vaig posar a un familiar el disc de Nirvana Unplugged, uns dels millors de la història. Li va agradar molt fins que em va preguntar quin grup era.
- Són els Nirvana, molen eh?
- Aquest és aquell que el cantant s'ha suïcidat?
- Si
- Quin gilipolles. No vull saber res d'un paio que amb 27 es treu la vida!
Estic parcialment d'acord amb aquesta afirmació. Hi ha molta gent al llarg de la història que professionalment han estat els millors però que personalment són patètics.
Maradona és un exemple de ser el millor, d'haver fet coses que pels qui ho hem intentat i encara juguem, no acabem d'entendre. Com es pot portar la pilota d'aquella manera, moure's desafiant la llei de la gravetat... No em cansaré mai de veure jugades i més jugades, vídeos de partits. Sensacional professionalment. Ara, com a persona, addicte a les drogues, les anades de "pilota" que ha tingut. Però bé, només es feia mal a ell mateix. Que tot i sabent el mal que fan les drogues hi hagi caigut, és que molt intel·ligent no era/és. Però quan veig els vídeos puc obviar que era un drogoaddicte.
Ara bé, no puc separar ni podré mai, ni ho vull fer quan sento aquest altre. Hi ha poca gent que quan a la ràdio sona MJ, canviï d'emissora. Les cançons que hem ballat i cantat tothom des de fa temps, per mi, tenen associades la paraula pederasta. Què voleu que us digui, no és el mateix que ser drogoaddicte, que ser un excèntric tipus Amy Winehouse. No, no. Això és el pitjor. Si el Martinez Singul és un maleït fill de puta, aquest també. Si es volia tornar blanc, doncs tant me fot. El Julio Iglesias es volia tornar negre, no? Que si vol dormir en una habitació d'oxigen, doncs ja s'ho farà, no afecta a ningú.
Però ser un pederasta? Molt maques les cançons, molt bonic el We are the World i el vídeo de Black or White. Si si, tot molt maco, el rei del pop i tot el que tu vulguis, però era un pederasta que va comprar el silenci dels pares a base de pasta.
Segur que tots els pares que viuen a Los Angeles, dormen ara una mica més tranquils.
29 de juny 2009
25 de juny 2009
Primers estius
L’estiu en què havia fet 15 anys vaig anar a Vire (Normandia) a passar un mes a casa d’una família on recordo tres coses. La primera és que després de sopar, aquella família treia cada dia una safata de formatges que devoraven mentre jo m’ho mirava des de la distància i amb cotó fluix al nas. La segona és un atac d’asma que em va agafar que quasi em moro després d’una guerra de coixins. És la pitjor nit que he passat a la meva vida. Pitjor que quan el meu sogre va arribar per sorpresa a casa seva quan se suposava que podíem estar-hi allí tranquils tota la nit. Òbvia dir que jo estava despullat. Algun dia ho explicaré. I el tercer és que el fill gran, Damien.
Els següents tres estius, els dels 16,17 i 18 vaig anar a Anglaterra; Poole, Poole i Wakefield. En el cas del darrer recordo dues coses: una és el Damien. Si, si, el tio de Normandia. Resulta que va venir a Gavà i va estar a casa nostra i va coincidir que jo marxava a Anglaterra. Em van venir a acomiadar tots a l’aeroport i mon germà encara avui té la certesa que el tio estava enamorat de mi, en base als plors i les llàgrimes que vessava. De fet, si que era raret; Indochine, miradetes.
I la segona, és que allà a Wakefield, a tocar de Manchester, vaig viure a casa d’una família on la dona de la casa era policia especialitzada en ensenyar com conduir a gran velocitat i el fill era una barreja d’Eduardo Manostijeras i Robert Smith (The Cure). Al tenir 18 anys, em van donar la clau de la casa perquè pogués tornar sense haver de picar al timbre després de passar una estona al pub del barri. Allà vaig passar de prendre cocacoles i san franciscos a beure cervesa. Un dia em vaig trobar amb una pinta de Löwenbräu. Els meus amics anglesos se’n van beure set o vuit. Jo en 4 hores, vaig beure’m la meva, si si, vaig trigar 4 hores, però al final molt content. Vaig entrar a casa després d’una caminada inacabable, obro la porta i el matrimoni mirava la tele a les fosques. Trec el cap i dic: Good night, I go upstairs, I’m very tired. See you tomorrow!
Durant tot el camí fins a casa em vaig jurar i perjurar que no ho notarien, que ho diria perfecte i que ho diria amb una calma tranquil·la, buscant les paraules adequades que no fessin que se’m través la llengua. Es veu que no ho vaig aconseguir perquè l’endemà, mentre el Carlinhos Brown feia un concert dins el meu cap, la dona em va dir:
Què ahir, vas veure molta cervesa oi?
Ahir, no, només una pinta. Perquè?
Una només no pot ser, segur que van ser algunes més, perquè anaves ben tocat!
Ho juro, només una. Tant malament anava?
Una mica.
El que m'estranya és que totes les altres nits, quan vaig arribar a casa totalment serè, no em van fer cap regal.
Que desagraïts!
Els següents tres estius, els dels 16,17 i 18 vaig anar a Anglaterra; Poole, Poole i Wakefield. En el cas del darrer recordo dues coses: una és el Damien. Si, si, el tio de Normandia. Resulta que va venir a Gavà i va estar a casa nostra i va coincidir que jo marxava a Anglaterra. Em van venir a acomiadar tots a l’aeroport i mon germà encara avui té la certesa que el tio estava enamorat de mi, en base als plors i les llàgrimes que vessava. De fet, si que era raret; Indochine, miradetes.
I la segona, és que allà a Wakefield, a tocar de Manchester, vaig viure a casa d’una família on la dona de la casa era policia especialitzada en ensenyar com conduir a gran velocitat i el fill era una barreja d’Eduardo Manostijeras i Robert Smith (The Cure). Al tenir 18 anys, em van donar la clau de la casa perquè pogués tornar sense haver de picar al timbre després de passar una estona al pub del barri. Allà vaig passar de prendre cocacoles i san franciscos a beure cervesa. Un dia em vaig trobar amb una pinta de Löwenbräu. Els meus amics anglesos se’n van beure set o vuit. Jo en 4 hores, vaig beure’m la meva, si si, vaig trigar 4 hores, però al final molt content. Vaig entrar a casa després d’una caminada inacabable, obro la porta i el matrimoni mirava la tele a les fosques. Trec el cap i dic: Good night, I go upstairs, I’m very tired. See you tomorrow!
Durant tot el camí fins a casa em vaig jurar i perjurar que no ho notarien, que ho diria perfecte i que ho diria amb una calma tranquil·la, buscant les paraules adequades que no fessin que se’m través la llengua. Es veu que no ho vaig aconseguir perquè l’endemà, mentre el Carlinhos Brown feia un concert dins el meu cap, la dona em va dir:
Què ahir, vas veure molta cervesa oi?
Ahir, no, només una pinta. Perquè?
Una només no pot ser, segur que van ser algunes més, perquè anaves ben tocat!
Ho juro, només una. Tant malament anava?
Una mica.
El que m'estranya és que totes les altres nits, quan vaig arribar a casa totalment serè, no em van fer cap regal.
Que desagraïts!
22 de juny 2009
El fet diferencial.
Ahir vaig compartir 10 minuts amb els Molina Herrera, una família de Tenerife que està passant l’estona amb una tribu Bushman del desert de Kalahari a la zona de Namíbia, Botswana i Sud-àfrica. I dic passar l’estona perquè dir “vivint” seria massa agosarat. Segons com ho entenc, viure un lloc o en un lloc implica moltes més coses. D’entrada respecte, integració, no imposar res i menys, quan estàs a casa seva.
Durant temps pensava que l’actitud que reflecteix allò de “háblame en cristiano”, se’ls generava només envers els catalans. Doncs no, estava equivocat. És un tema cultural, de mires curtes i que puc resumir amb un D’on no n’hi ha, no en raja!
Si bé és cert que no tots són així, amb els anys he comprovat que és un sentiment, una actitud general, que te la pots trobar sovint. N’hi ha més educats o menys però ara veig que és un tema cultural.
¡A mi estos no van a decirme como me tengo que vestir! Molt bé nena,molt bé. No només és un gest de no voler integrar-se sino que a més, la noia comença a vestir a tota les noies de la tribu amb la seva roba. La “Barbie pija” com la defineix sa mare va repartir samarretes blaves, liles, grogues, vermelles entre les indígenes que se les posaven amb una mica de recel.
Fins que va sortir el cap de la tribu i els va dir que es traguessin la roba. Que si els blancs no es vestien com ells, perquè ells s’havien de posar la seva roba i més quan ells eren els convidats! Sensacional. Podríem passar aquestes imatges a molta gent, a veure si sap llegir entre línies i mirar de trobar fàcils paral·lelismes amb la situació del català.
El fet que la noia volgués posar-los la roba, no és un joc de provar com els quedaria, de què es veiessin “disfressats, no. La intenció de la noia era que ells es deixessin les samarretes per així ells no haver de posar-se cap pell ni haver d’anar amb els pits al descobert.
Vaja, que quan vaig estar a Anglaterra i vaig fer un entrepà amb pa amb tomàquet i pernil, la meva intenció no va ser que aquella família variés la seva gastronomia per així jo patir menys. Jo estava a casa seva vivint i vaig haver d’aprendre (i ho vaig fer) a menjar col i bròquil, salses de tots colors i sabors, entrepans amb gelatina de llimona, sucs poc convencionals per a mi i hàbits diferents.
No cal donar voltes al tema. Amb aquest tipus de gent no hi ha res a fer. Si no estàs a gust en un lloc, has de marxar. Millor per a tots. Per a la tribu i per a ells. I si fem una extrapolació a casa nostra, millor per a ells i millor per a nosaltres.
Durant temps pensava que l’actitud que reflecteix allò de “háblame en cristiano”, se’ls generava només envers els catalans. Doncs no, estava equivocat. És un tema cultural, de mires curtes i que puc resumir amb un D’on no n’hi ha, no en raja!
Si bé és cert que no tots són així, amb els anys he comprovat que és un sentiment, una actitud general, que te la pots trobar sovint. N’hi ha més educats o menys però ara veig que és un tema cultural.
¡A mi estos no van a decirme como me tengo que vestir! Molt bé nena,molt bé. No només és un gest de no voler integrar-se sino que a més, la noia comença a vestir a tota les noies de la tribu amb la seva roba. La “Barbie pija” com la defineix sa mare va repartir samarretes blaves, liles, grogues, vermelles entre les indígenes que se les posaven amb una mica de recel.
Fins que va sortir el cap de la tribu i els va dir que es traguessin la roba. Que si els blancs no es vestien com ells, perquè ells s’havien de posar la seva roba i més quan ells eren els convidats! Sensacional. Podríem passar aquestes imatges a molta gent, a veure si sap llegir entre línies i mirar de trobar fàcils paral·lelismes amb la situació del català.
El fet que la noia volgués posar-los la roba, no és un joc de provar com els quedaria, de què es veiessin “disfressats, no. La intenció de la noia era que ells es deixessin les samarretes per així ells no haver de posar-se cap pell ni haver d’anar amb els pits al descobert.
Vaja, que quan vaig estar a Anglaterra i vaig fer un entrepà amb pa amb tomàquet i pernil, la meva intenció no va ser que aquella família variés la seva gastronomia per així jo patir menys. Jo estava a casa seva vivint i vaig haver d’aprendre (i ho vaig fer) a menjar col i bròquil, salses de tots colors i sabors, entrepans amb gelatina de llimona, sucs poc convencionals per a mi i hàbits diferents.
No cal donar voltes al tema. Amb aquest tipus de gent no hi ha res a fer. Si no estàs a gust en un lloc, has de marxar. Millor per a tots. Per a la tribu i per a ells. I si fem una extrapolació a casa nostra, millor per a ells i millor per a nosaltres.
19 de juny 2009
Por "ley" no me viene nada.
Jo vaig a treballar serè. No hi vaig begut!
Travesso un carrer, quan el semàfor és verd.
Arribo a un peatge i passo quan la barrera s'ha elevat.
Quan el professor em parlava, jo no li escopia a la cara.
Si em discuteixo amb algú, no li clavo un ganivet al coll.
Tampoc aparco en les places dels discapacitats.
I moltes més coses que faig sense recompensa, no per res, sino perquè és la meva obligació, el meu deure. Sembla que només es parli dels drets.
Jo també he sortit de festa i he begut. Algun cop, potser dos...mil he anat un pèl begut. Però no he agafat el cotxe fins que se m'ha passat perquè sabia el què podia passar i les conseqüències. Ara han fet unes enquestes i un 25% adment haver estat begut tots els caps de setmana (això sense comptar els que han tingut vergonya d'admetre-ho)
Però premiar els que no van borratxos? Què collons significa això? I qui se la peli el premi què, quedarà impune? Això és com si cada cop que les meves filles fan el que han de fer, les premiï.
Va nenes, acabeu-vos els macarrons i després us renteu les dents.
Papa, ja està, ja tinc les dents netes.
Mooolt bé, t'ha tocat un viatge a EuroDisney!
Vols dir que no seria millor aplicar la llei?
Ui, el que he dit! No recordava que en aquest puto país la llei sovint no serveix de res. Si realment s'apliqués tot el que dicta la llei, tot seria diferent.
D'entrada tindríem en marxa l'ESTATUT!
Travesso un carrer, quan el semàfor és verd.
Arribo a un peatge i passo quan la barrera s'ha elevat.
Quan el professor em parlava, jo no li escopia a la cara.
Si em discuteixo amb algú, no li clavo un ganivet al coll.
Tampoc aparco en les places dels discapacitats.
I moltes més coses que faig sense recompensa, no per res, sino perquè és la meva obligació, el meu deure. Sembla que només es parli dels drets.
Jo també he sortit de festa i he begut. Algun cop, potser dos...mil he anat un pèl begut. Però no he agafat el cotxe fins que se m'ha passat perquè sabia el què podia passar i les conseqüències. Ara han fet unes enquestes i un 25% adment haver estat begut tots els caps de setmana (això sense comptar els que han tingut vergonya d'admetre-ho)
Però premiar els que no van borratxos? Què collons significa això? I qui se la peli el premi què, quedarà impune? Això és com si cada cop que les meves filles fan el que han de fer, les premiï.
Va nenes, acabeu-vos els macarrons i després us renteu les dents.
Papa, ja està, ja tinc les dents netes.
Mooolt bé, t'ha tocat un viatge a EuroDisney!
Vols dir que no seria millor aplicar la llei?
Ui, el que he dit! No recordava que en aquest puto país la llei sovint no serveix de res. Si realment s'apliqués tot el que dicta la llei, tot seria diferent.
D'entrada tindríem en marxa l'ESTATUT!
17 de juny 2009
Tenir fusta
Un dels sentiments que no suporto és quan penses en una alguna cosa i per no dir res, per no avisar, ha acabat malament. Vas de copilot i qui condueix el teu cotxe està aparcant marxa enrere. Veus que hi ha un sac d’obres amb molts ferros que potser ratllen el cotxe. No dius res perquè imagines que l’altre ja ho ha vist. Pum! Ratllada al cotxe increïble. Tens un sentiment horrorós. Òstia, li havia d’haver dit, per si un cas!
Tampoc pots estar tota l’estona avisant de com ho faries perquè tampoc ens agrada que ens vagin donant ordres constantment, i menys quan som adults. El consell és que davant el dubte, s’ha de dir, i no tenir en compte la resposta emprenyada de l’altre. “Collons, ja ho he vist, que et penses que sóc cec o què?”
Però com tot, hi ha casos i casos. Si veus que ta filla a l’estiu no podrà amb l’ampolla d’aigua i que se la vessarà tota per sobre i es mullarà, doncs no cal dir res ja que també aprendrà fer-ho a poc a poc, i total el sol ho asseca tot.
També hi ha expressions que m’agraden com Aquest noi té fusta de futbolista. O aquesta noia té fusta de tennista. O fusta d’empresari, o del què vulguis. I parlant de fusta. Jo no hi era però més o menys va anar així.
Vols que et porti llenya per la barbacoa i la llar de foc?
Ah si, m’anirà bé. Quin preu té?Tu què has entès? Què has imaginat? Mon pare va imaginar que li portaven un sac de llenya tallada, com la que compres. Que la deixarien amb un braç d’aquells de grua per sobre de la tanca i que nosaltres només hauríem de posar-la a lloc. Vaja, quan m’ho va explicar, jo també em vaig muntar la meva pel·lícula i tenia el mateix guió.
Sense cap mena de dubte, el paio que la va oferir tenia fusta, si si, fusta, però d’inutil. Perquè molt llest no s’ha de ser per enviar això. Fins i tot el tio que la va portar va preguntar que si el paio ja sabia quin tipus de casa era.
Moraleja: Quan us regalin llenya, aviseu que no teniu una serradora, ni que fabriqueu casetes per gos, ni que feu bustos esculpits en trocs de sequoia, ni que feu raids per la Noguera-Pallaresa, ni que voleu fer jardineres gegants de Bricomania, ni menhirs, ni....
09 de juny 2009
Pepe
Un cop vaig veure un partit al Parc dels Prínceps entre el Paris Saint Germain i el Sochaux. També vaig veure'n un al Carlos Belmonte entre l'Albacete i l'Atletico de Madrid B.
No sóc seguidor de cap dels quatre equips. Això ja se sap. Per tant, no assistiré mai a cap reunió que facin alguns dels precandidats a president de cap d'aquest clubs. Lògic oi? No se m'hi ha perdut res.
Què val fer un míting electoral, aquests que fan en poliesportius o places de braus? Tot això ho fan per després sortir a la tele? No seria més barat que les teles vagin a cadascun dels despatxos, ells parlin, els gravin i llestos. Més baratet. Menys diners malbaratats.
La gent que va a un míting de CIU, penseu que votarà a CIU? I el que va a sentir el prestidigitador ZP, penseu que votarà al PSC-PSOE? De fet, penseu que un votant del PP aniria a un míting d'ERC?
O sigui, que no caldria que cap d'aquests passés 2 hores davant 10.000 tios perquè ja té el seu vot.
I us imagineu un votant d'ERC en un míting del PP? Jo si.
-Va tio, vamos a Barna a la monumental, que actúa la Década Prodigiosa.
-Joder tio, yo paso, que a mi no m'agrada la Década esta.
-Si hombre, vamos, que no he ido nunca, puede ser divertido y así vemos el ambiente. Además es gratis.
-Esteu com una cabra, quina manera de perdre el temps. Si no me compraré ningún disco de ellos.
-Pero si estaremos poco rato, te lo juro.
Total, que pugem al seu cotxe i els tres anem a la Monumental a veure el concert. Aparquem al pàrking del Bingo Billares. Comencem a arribar a la plaça i veig un color blavós, banderes per tot arreu de tres franges. No entenia res. Els fills de puta dels meus amics m'havien portat a un míting del PP. Fills de la gran puta, que els donguin pel sac als que canten. Jo foto al camp, vaig pensar.
Només recordo que sentia moltes coses, moltes barbaritats de gent que vivia a Catalunya. No puc creure que tots aquells, aquells,....... aquells..... bé, tant és, no vull insultar, que tot aquells vinguessin d'Ávila o Cuenca per dir un lloc plenament pepero. No parava d'observar la gent, com vestien, com xalaven, com els brillaven els ulls als fills de puta....
Només vaig patir un moment quan els meus amics, dos fills de puta (perquè encara ho són, d'amics) van assenyalar-me i van dir plegats:
Eh, que este tio es INDEPENDENTISTA!
No sóc seguidor de cap dels quatre equips. Això ja se sap. Per tant, no assistiré mai a cap reunió que facin alguns dels precandidats a president de cap d'aquest clubs. Lògic oi? No se m'hi ha perdut res.
Què val fer un míting electoral, aquests que fan en poliesportius o places de braus? Tot això ho fan per després sortir a la tele? No seria més barat que les teles vagin a cadascun dels despatxos, ells parlin, els gravin i llestos. Més baratet. Menys diners malbaratats.
La gent que va a un míting de CIU, penseu que votarà a CIU? I el que va a sentir el prestidigitador ZP, penseu que votarà al PSC-PSOE? De fet, penseu que un votant del PP aniria a un míting d'ERC?
O sigui, que no caldria que cap d'aquests passés 2 hores davant 10.000 tios perquè ja té el seu vot.
I us imagineu un votant d'ERC en un míting del PP? Jo si.
-Va tio, vamos a Barna a la monumental, que actúa la Década Prodigiosa.
-Joder tio, yo paso, que a mi no m'agrada la Década esta.
-Si hombre, vamos, que no he ido nunca, puede ser divertido y así vemos el ambiente. Además es gratis.
-Esteu com una cabra, quina manera de perdre el temps. Si no me compraré ningún disco de ellos.
-Pero si estaremos poco rato, te lo juro.
Total, que pugem al seu cotxe i els tres anem a la Monumental a veure el concert. Aparquem al pàrking del Bingo Billares. Comencem a arribar a la plaça i veig un color blavós, banderes per tot arreu de tres franges. No entenia res. Els fills de puta dels meus amics m'havien portat a un míting del PP. Fills de la gran puta, que els donguin pel sac als que canten. Jo foto al camp, vaig pensar.
Només recordo que sentia moltes coses, moltes barbaritats de gent que vivia a Catalunya. No puc creure que tots aquells, aquells,....... aquells..... bé, tant és, no vull insultar, que tot aquells vinguessin d'Ávila o Cuenca per dir un lloc plenament pepero. No parava d'observar la gent, com vestien, com xalaven, com els brillaven els ulls als fills de puta....
Només vaig patir un moment quan els meus amics, dos fills de puta (perquè encara ho són, d'amics) van assenyalar-me i van dir plegats:
Eh, que este tio es INDEPENDENTISTA!
03 de juny 2009
Alliberació
Fins quin punt hem de fer o deixar de fer coses si molesten als altres? Hi ha excusa si es fan sense mala fe? O ens hem de parar a pensar els famosos 10 segons abans d'actuar?
A mi em molesta molt el fum dels fumadors, en especial quan l'alè asquerós t'impacta a la cara, ja sigui al tren, metro o ascensor. Ells tenen en compte que ens molesta? Diria que no. Llavors si els dius alguna cosa en la linea de què sisplau no et llencin el fum cap a tu, poden contestar coses com:
Si a mi no em molesta! Si total és un moment, el vent s'ho emporta ràpidament! Tampoc n'hi ha per tant! Sou uns exagerats! Però si me he tirat el fum abans d'entrar a l'ascensor, com pot ser que l'oloris?
Molt bé, molt bé. Us ho heu buscat.
Quan ets nen no tens judici per valorar si quan et tires un pet molestes o no. Cert és que no és el mateix un pet provocat per la ingesta excessiva de begudes carbòniques que per haver menjat tres plats de patat i col, o faves, o mogetes o calçots. Però quan ja ets adult, fins quin punt haig de pensar en les probabilitats de què la olor que pugi de les parts baixes, molesti a la gent que tinc al voltant?
Si els que fumen no ho fan, a partir d'ara em tiraré pets a tort i a dret, amb ganes o sense, amb excusa o sense. Total, com a mi la meva olor no em molesta. Perquè si no molesta no se li pot dir pudor, segueix sent olor.
Perquè no totes les marques fan la mateixa olor. Ni els cigars. Ni els mais. I els pets si que no molesten tant. Sino, com és que no hi ha restaurant amb zona de petadors? Heu vist mai un cartell a l'entrada d'un restaurant que digui En aquest espai es permet petar-se, o Bar lliure de pets?
No oi? Què molesta més llavors? Hi ha algun càncer estrictament relacionat amb tirar-se pets? Fumar és ingerir coses dolentes, i en canvi quan et tires un pet, elimines toxines que el cos no vol. Podria seguir però no puc. Per respecte als que no fumen del meu voltant, me'n vaig al balcó.
Vaig a alliberar-me!
A mi em molesta molt el fum dels fumadors, en especial quan l'alè asquerós t'impacta a la cara, ja sigui al tren, metro o ascensor. Ells tenen en compte que ens molesta? Diria que no. Llavors si els dius alguna cosa en la linea de què sisplau no et llencin el fum cap a tu, poden contestar coses com:
Si a mi no em molesta! Si total és un moment, el vent s'ho emporta ràpidament! Tampoc n'hi ha per tant! Sou uns exagerats! Però si me he tirat el fum abans d'entrar a l'ascensor, com pot ser que l'oloris?
Molt bé, molt bé. Us ho heu buscat.
Quan ets nen no tens judici per valorar si quan et tires un pet molestes o no. Cert és que no és el mateix un pet provocat per la ingesta excessiva de begudes carbòniques que per haver menjat tres plats de patat i col, o faves, o mogetes o calçots. Però quan ja ets adult, fins quin punt haig de pensar en les probabilitats de què la olor que pugi de les parts baixes, molesti a la gent que tinc al voltant?
Si els que fumen no ho fan, a partir d'ara em tiraré pets a tort i a dret, amb ganes o sense, amb excusa o sense. Total, com a mi la meva olor no em molesta. Perquè si no molesta no se li pot dir pudor, segueix sent olor.
Perquè no totes les marques fan la mateixa olor. Ni els cigars. Ni els mais. I els pets si que no molesten tant. Sino, com és que no hi ha restaurant amb zona de petadors? Heu vist mai un cartell a l'entrada d'un restaurant que digui En aquest espai es permet petar-se, o Bar lliure de pets?
No oi? Què molesta més llavors? Hi ha algun càncer estrictament relacionat amb tirar-se pets? Fumar és ingerir coses dolentes, i en canvi quan et tires un pet, elimines toxines que el cos no vol. Podria seguir però no puc. Per respecte als que no fumen del meu voltant, me'n vaig al balcó.
Vaig a alliberar-me!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)