No sé si saps que m’agrada cantar. No ho sabies? Molt, m’agrada molt. Tinc detractores professionals en les meves filles.
Paaaapa, calla, que caaaaallis, que no sento la música. I quan no callo, llavors em diu: A més, cantes molt malameeent, eeh. T’ho dic en sèrio!
Pateixo quan porto pel carrer els walkmans perquè no puc evitar cantar, i clar, sentir algú cantar sense música no deu ser agradable i noto que la gent em mira. Però ser que a tothom li agradaria cantar. A més la música ens acompanya des de petits. Tots recordem cançons que ens transporten a un lloc o que ens recorden alguna persona.
De fet, recordo èpoques de la meva vida una mica complicades i una manera òbvia d'alliberar tensions és fer esport. Però una altra, era/és cantar. I cantar fort. com si fos un cantant. Música a tota pastilla i cantar. Sobretot aquelles cançons que baixen fins als peus. Aquelles que notes que des de les orelles baixen més enllà de l'ànima.
La primera vegada que vaig tenir aquesta sensació, això que va més enllà de dir m'agrada o no, va ser amb un elapé (LP: Long Play) de Lenny Kravitz. La vaig escoltar al Virgin que hi havia al Passeig de Gràcia, en aquells auriculars que et deixen escoltar el disc abans de saber si el compres o no. Em va captivar tant, que me'l vaig comprar.
La darrera ha estat Viva la Vida, de Coldplay. Sensacional. I a més, quan la lletra acompanya, no em canso de cantar-la i cantar-la.
Ostres, la música… Em sento molt identificat amb això que dius. I no només em passa amb la part ‘vocal’, sinó amb la ‘física’… En llocs públics m’he de controlar per no moure massa les cames. Em busco la manera de seguir el ritme amb moviments gairebé imperceptibles: la mà dintre de la butxaca, copets amb els peus...
ResponEliminaDe vegades, me la jugo, pujo el volum dels altaveus de casa, i en faig una sessió amb, per exemple, ‘Where the streets…’. Paro abans de que els veïns reaccionin i truquin a la poli...
Què seriem/fariem sense música?