Fa 6 anys

Fa 6 anys treballava a Caprabo. Mentre jo estava en la reunió de marketing dels dilluns, la Cristina anava al ginecòleg. Surto de la reunió i em truca.

- Què, què t'ha dit?
- Que vagi tirant cap a l'hospital que m'espera allà.
- Va tia, en sèrio, que t'ha dit?
- Això, que me la treu avui.
- Va tia, que tinc feina i no estic per brometes.
- Joder tio, que a les 12.30 ingresso.
- Coooooollons. Ara vinc.

Arribo a l'hospital volant, després de sortir pel passadís entre missatges de "que vagi bé", "ja ens avisaràs", "no et posis nerviós", i em trobo la Cristina amb cara d'acolloniment (no m'extranya). Estem esperant una bona estona i decideixo anar cap a cas a buscar la maleta amb la roba de la nena, les mudes nostres, etc. ja que ens havíen dit que fins les 15h res de res. Plovia molt.

Estic arribant supercontent i nerviós a casa (fa 6 anys era a Castelldefels) quan em truca mon sogre i em diu que on estava, que ja s'havien endut a la Cristina.

Òstia, però si ni he entrat a casa.

Crec que en uns 2 minuts, vaig aparcar, pujar a casa, agafar la bossa, baixar, i tornar. I llavors, com els cànons indiquen, tothom estava en contra meu. Un trànsit de pebrots, plovent que no es veia més que dos metres davant meu, un accident a l'autopista. Vaja, tot perfecte per no arribar al naixement de la meva primera filla. Ho reconec, la situació em va superar i fins i tot vaig plorar només de pensar que arribaria sense mi. Però no.

Vaig arribar bé, el meu sogre també estava nerviós i havia exagerat una mica. La Cristina estava en una sala, la sala de dilatació. Dilatar què, si ha de ser cesàrea!

Han passat 6 anys. Tot ha evolucionat molt ràpid. Però no ho oblidarem mai.

Felicitats. A les dues.