FIAP

Jo no he viscut els estius de festes majors, de festes a les platges, de festes als càmpings i de festes a cases particulars amb els amics de la infantesa. Vaig optar per anar a passar els estius a Paris, al Foyer International d’Accueil de Paris, FIAP. Suposo que quan hi ha dues opcions i en tries una, no pots considerar que hagis perdut l’altra. Per això no crec que m’hagi perdut les festes dels estius dels anys 1990 al 2000. No vaig viure’ls aquí però ho vaig fer allà. Onze estius intensos, amb històries, moltes històries majoritàriament divertides. Amb alguna festa als jardins de la Cité Universitaire, a casa del meu amic Kacem, en residències d’italians...

Ja han passat 8 anys des que vaig deixar d’anar-hi però conservo una cosa, conservem una cosa, que sé del cert que serà per sempre, l’amistat dels meus companys. Dels companys de veritat, dels que es van mostrar com són. Hi ha hagut gent que ha anat passant, que han tingut diferents cares però estic convençut que els d’ahir són així, com sempre han estat. Sempre han rigut igual, sempre han parlat igual, sempre han fet les mateixes bromes, en essència sempre han estat ells.

I ho sé perquè tot i que feia un any i mig que no estàvem junts, la conversa era fluida, gens tibant. Ens miràvem als ulls. No patíem pels silencis que poguessin sorgir. I això només passa amb els amics de veritat, amb els que sembla que el temps no hagi passat. I estic segur que amb els que van faltar a la cita hagués passat el mateix, tant els de Barcelona com les que viuen a Madrid.

Gràcies. Perquè a més d’una família magnifica i unida (que la tinc), un dels components vitals són els amics. Diuen que la família et toca, és cert. I que els amics els esculls. No sé si ho hem fet sols o ens han ajudat Déu i Alà però hem tingut la sort de tenir la lucidesa necessària per escollir, per escollir-nos.

Espero que la tinguem per mantenir-nos.