Ciutabella

La Valèria diu Ciutabella. I de bella ho és molt. Ens agrada molt. Sant Joan és meravellós a Ciutadella. Tradició que es conserva pura, on tothom en gaudeix. I el més important, tothom en vol gaudir. El primer cop que la vaig viure va ser l'any 96 i passats 12 anys tot continua igual. La nit de 23 de juny del 96 anava passejant per la plaça del Born i la filla de la Pastisseria Moll ens va convidar a anar-hi i prendre un ginet (Gin Xoriguer amb llimona). Vam entrar fins l'obrador i vam estar xerrant, menjant i bebent. Jo patia perquè no em coneixien de res i ens van convidar sense més, perquè les vaig preguntar una cosa.



Aquest 23 de juny passat, vam ser convidats a peu del port a fer un aperitiu amb uns amics dels pares dels probables sogres de ma cunyada. Vaja, que una gent que no ens coneixia de res, en saber que érem a Ciutadella ens va convidar. A tot. Primer l'aperitiu, després a casa seva a dinar, després a casa d'uns seus amics a veure la festa, a casa dels notaris, a casa de no sé qui més.... Quan vam dir que marxavem perquè les nenes estaven molt cansades, van exclamar Ja marxeuuuu!

Abans que a Menorca vaig anar a Hawaï, a Honolulu i us prometo que és millor Ciutadella. Menorca és una illa molt més maca en global. D'acord que les platges d'aquí no tenen palmeres però allà de fotos precioses només les pots fer en platges concretes. Aquí, vagis on vagis són precioses. La Macarella, Macarelleta, Cavalleria, Son Bou, Galdana......

Si vols veure alguna foto més pots entrar aquí.

Som molt rics

Fa molts mesos que davant de comentaris del tipus No tinc ni un duro, tot és una merda, sempre contesto el mateix. I no per calmar l’altra persona sinó perquè ho penso de veritat. Sempre dic el mateix. Abans posava l’exemple de mirar els documentals del 33 per adonar-te’n del bé que estem. No cal veure’ls, no cal anar tan enllà per trobar gent pitjor que un mateix.

Nosaltres tenim molta sort i tenim a més gent per sota nostre que no pas per sobre. De veritat que jo soc feliç. Que hi ha coses que m’agradaria fer i no puc? Doncs com tothom, només faltaria! Però aquestes coses no faran que no gaudeixi del que tinc. Tinc una família que m’estima, no tinc cap problema amb ningú, tinc amics, tinc feina, tinc salut. I això que normalment tot ho basem amb el diners. ERROR. I no entraré amb allò dels diners i la felicitat tan típic.

Deixeu-me que posi un exemple del cole. Amb quina nota et conformavesi? De fet tots volíem ser dels millors oi? Jo per exemple si treia un notable ja m’estava bé malgrat que a casa em diguessin que ho podia fer millor. Si de 40 alumnes estava dins els 10 primers en nota global, jo superfeliç. Doncs ara, em segueix passant el mateix. Jo vull viure bé, sense angúnies. Encara que no vulgui ser el més ric del planeta, soc un dels més rics.

I tu també. Només t’has de comparar. I què millor que comparar-te amb tots alhora. Així no hauràs de sentir allò de Depèn amb qui et comparis. Si em comparo amb les meves filles, soc un noi alt. Si em comparo amb la mitjana catalana, soc baix. Res, em comparo amb tots alhora i llestos, i sabré la veritat.

Entra al web http://www.globalrichlist.com/, posa els teus ingressos anuals i veuràs si ets ric o no.

Graduació

Avui és un dia especial per ma filla atesos els nervis que té després del passat festival de diumenge. Avui és gradua de P. Avui acaba P5 i ja no hi ha P6. El curs vinent comença Primer. De fet ara és quan comença de veritat el col·legi. Tindrà deures cada dia i imagino que aprendrà a escriure millor.

Quan nosaltres érem petits i anàvem al parvulari, a les Rosses, allà al carrer Santa Teresa, ens ensenyaven a escriure? Jo no ho recordo. Recordo altres coses com que em castigaven lligant-me els cordons de les sabates a la pota de la taula per quedar-me sense pati, o que em posaven un esparadrap a la boca perquè callés.

Gaudeixo molt veient com comencen a expressar-se amb paper i llapis, sobretot quan juguen a professores o quan em fan un regalet abans que jo marxi a treballar. La Valèria em fa dibuixets i la Jana, notes amb missatges. L’altre dia va posar en un paper penjat a la porta una nota que deia:

“Nos pot antra ala clase sinos tic llo”.

Li vaig agafar el paper i després de comentar la jugada li vaig dir que li escrivia bé a sota perquè així veiés com s’escriu. No li agrada que li corregeixis. Va agafar el paper i va dir: “vale, mira que faig, ras ras, ho estripo i ho llenço, jo no t’he dit que escriguis, vaaaal·leeeeee”. Filla, quin caràcter! Jo li vaig dir allò típic dels pares que tanta ràbia em feia: “Si ho faig per tuuuuuu, carinyoooooo”.

El que sé gràcies a les notes és que al cole tenen una cadira de pensar, on s’asseuen els nens castigats (i nenes, no vull no ser igualitari) o que li agraden els gelats de cocacola.

Dansa

10 mesos. Dos dies per setmana. Tres quarts d’hora cada dia. En hores, 6 al mes o 60 per curs. En diners, 7.5 euros per dia o 600 euros per curs. Arriba el dia del festival. Els nervis que comencen a aparèixer un parell de setmanes abans, es concentren el diumenge al matí. Va ràpid, que arribarem tard! Vestida, pentinada, maquillada. Tota ella estirada, de cos, de coll. Pateix perquè no se li desfacin els mini monyos del cap.

Són les 10 i la deixo al teatre. Un troç de teatre. El mateix on actuen i han actuat des de Faemino y Cansado fins l’Ana Belén passant per la Sara Baras. Abans de les 11 entrem al teatre prèvia mostra de les entrades. De pagament. Estem asseguts a la fila tretze, vint i vint-i-dos. La Valèria està a sobre meu i no para de dir que quan sortirà la Jana. Es tanquen els llums. “L’espectacle és a punt de començar. Preguem apaguin els telèfons mòbils. Els recordem que no es poden fer fotos amb flash. No es podrà entrar al teatre un cop hagi començat l’espectacle”.

El primer cap que es veu és el de la Jana. Només ho sabem la Cristina i jo. Li diuen que encara no perquè retrocedeix una mica. Ara si, surt la primera fent petits saltironets. Surten la resta de companyes. Apareix algun flash. També gent pel mig del passadís buscant el seu lloc. Sona un mòbil i un joder! No puc parar de mirar la Jana però sense obviar el què passa al passadís. Estic indignat però no dic res. Ja ho diu la Cristina. Intento no perdre’m res. Haig d’estar molt atent. Després hauré de passar l’examen que la Jana em/ens farà. La Valèria segueix dient que quan sortirà la Jana. Allà carinyo, a la cantonada? Què és cantonada? Allà, al racó.

4 minuts més tard marxen totes. S’ha acabat. Ja no sortirà més cops malgrat la insistència de sa germana petita. Les següents dues hores es fan llargues, molt llargues quan toca la part flamenca. Al final, cap a dos quarts de dues, surt tothom a l’escenari. Com que ara hi ha els llums encesos, a la Jana li fa vergonya i surt caminant capcota i mirant cap a dins l’escenari, no cap a fora com fan tots per buscar els familiars. Se’n van i marxem tots els pares a buscar les criatures a la part del darrera del teatre. Tots volem ser els primers. Alguns de pensament. D’altres ho demostren. Ho has fet molt bé! I has vist quan caminava cap enrere amb les mans als ulls? Si carinyo, just abans de què li agafessis les mans a la teva parella? Fa un somriure enorme i supersatisfeta diu que si.

M’agrada que faci una activitat física extraescolar i que surti a un escenari. Això l’ajuda, l’ajudarà a ser més extrovertida, a no tenir tanta vergonya com té ara, a ser àgil, a desenvolupar la memòria, a saber fer coses en grup. De fet balla bé, és plàstica, fa moviments dolços. Ja sé que tots els pares diem que la nostra filla ho fa bé. Jo intento ser objectiu. Ara per ara la Jana ho fa bé. També dic que la Valèria no ho farà bé. És més brusca que sa germana. Dic que serà bona jugadora de tennis perquè és una nena de caràcter, de moviments secs i forts. Potser ballet o dansa no, però hip hop si.

De moment la seva pel·lícula favorita és Billy Elliot.

Mòbiladdicte

Faig una crida a qui ho pugui llegir, que sigui jove i tingui fills petits.

Penseu que els fa més il·lusió als vostres fills, un regal en sí, o desembolicar els paquets? Penseu també quanta estona juguen amb el què els acaben de regalar. Segurament menys de 2 hores, perquè amb l’exageració de regals que reben, és impossible que se centrin, que tinguin ganes, que els faci il·lusió jugar-hi.

Encara que ho vulgui, i fa temps que ho intento, no hi ha manera de posar a tothom d’acord, no puc aconseguir que se’m faci cas. No pot ser que els nens (i nenes) tinguin tantes coses. No és que no pugui ser, no és bo. Insisteixo amb el que fa anys que dic; abans això no passava i per tant tot era millor. És evident que un comandament a distància és millor a nivell pràctic, però crec que per contra ha ajudat a generar impaciència. Com que ens hem acostumat a canviar de canal JA!, en un sol clic, ho extrapolem a tot el que ens envolta i pensem que tot ha de ser ràpid.

Quantes sabates teniu abans? I jaquetes? Quantes joguines noves tenien alhora? I en quina data? Nosaltres teníem més joguines cagant el tió o el dia de Reis. Ara no. Ara els nens han de tenir 5 coses pel tió (una casa), 3 per Nadal (per casa, i en visitem 3; total 9) i 6 per Reis (2 a casa meva, 2 a casa una iaia i 1 un tiet i 1 una tieta). I això és per nen. Total, que cada un acaba les festes de Nadal amb una vintena de coses. I cap d’elles és roba, per exemple. Que també en necessiten.

Saps que els fa més il·lusió sovint, paper i llapis. De totes les coses que tenen les meves, bàsicament juguen amb una pissarra (fan de mestra) i amb paper, llapis i tisores.

Per això, i tenint en compte que a tots ens fa il·lusió regalar coses als nens, a partir del setembre 08 que és el primer aniversari que ens trobem, faré una llista, i assignaré els regals. Seran les regles del joc. Perquè com a responsables de les nenes, no vull que es tornin idiotes, com molts nens i nenes que veig al parc. A casa meva em podien comprar uns Levi’s i unes Nike i un Lacoste, que era el que molts amics meus tenien. Jo no. Jo duia unes bambes Kamome comprades al Makro i un pantalons i jerseis Xic’s. I puc assegurar que ni he estat infeliç, ni els meus amics m’han deixat de banda. El que van aconseguir és que valori les coses. Tots els meus amics, tots, tenien una Vespino. Jo no, i què?

I quan veus que hi ha nens que es tornen addictes al mòbil em refermo en la meva educació. Ma filla gran em va demanar una play, una DS que donen de menjar a un gos. Jo li vaig donar la meva nintendo amb el supermario. Va estar contentíssima. Hi ha jugat un total de 36 minuts en els darrers 6 mesos. Diguéssim que m’he estalviat uns 180 euros.

Hi ha un 5% dels nens que tenen acné que es volen suïcidar. En l'ensenyament mitjà, un 32% dels alumnes repeteix curs, un 35% no acaba amb èxit 2n d'ESO, el 48% no supera el batxiller i a la universitat l'abandó dels estudis voreja el 50%.

Jo no vull que les meves filles hi formin part.

Oi que m'ajudareu?

Cristòfor

Fa dies vaig enviar un comentari al meu ajuntament a través del seu web. Vaig rebre la resposta ahir. Us poso en antecedents. Els vaig escriure perquè estic cansats dels coloms. No em fan por, no fan que em paralitzi però des de fa uns anys, i com ja ha estat motiu de debat en mitjans públics, els coloms s’han humanitzat. De la mateixa manera que els nens petits en general han perdut el respecte pels grans, els coloms l’han perdut vers nosaltres. A tots ens ha passat de passejar per la Rambla i haver d’esquivar un colom que veus venir com un TomaHawk. Apuren tant que fins i tot et fan la clenxa. Abans t’acostaves a un colom, i marxava. O m’ho imagino o diria que l’altre dia vaig acostar-me a un que hi havia al parc Lluch i em va mirar movent les celles. Us ho juro, em va vacil·lar, va moure les espatlles i em va semblar sentir un “què passa?”.

El fet que hi hagi gent que els alimenta, perquè els fan pena (?), no ajuda gens. Que se’ls emporti a casa, que els agafi i els posi al menjador, o millor, al lavabo, que els ensenyi a cagar i així quan surtin al carrer no es cagaran a sobre de les meves filles. Per això vaig escriure a l’ajuntament dient que hi ha gent que dona de menjar als coloms, que a costat de casa hi ha una finca abandonada i que s’hi ha instal·lat els coloms fa anys. Un dia hi van anar i van veure que era un local “con muchas posibilidades, tipo loft y con sol todo el dia” i quan surten a passejar tenen l’afició de cagar-se al meu balconet, a la façana... I els seus cosins, estan preferentment instal·lats a la zona de jocs infantils al parc. Un dels gronxadors està sempre cagat i de fet, les meves filles han patit les cagressions. Estàs gronxant-te i resant. Potser són coloms de l’opus i el que volen és incitar als nens a l’oració. Doncs ho aconsegueixen, perquè els nens els veus remugant. Què estàs dient carinyo? Dios te salve Maria, llena eres de Gracia....

Total, que no serveix de res parlar amb l’ajuntament. Si em podeu explicar la resposta que he rebut per ajudar-me, us ho agrairé. Jo només vull saber que faran concretament pel tema. I també m'agradaria que si els escric en català, em contestin en català.

Apreciado Sr. Puge,

En primer lugar, quisiera agradecerle su participación a través de uno de los múltiples canales que el Ayuntamiento pone a disposición de la ciudadanía para favorecer su participación, enriqueciendo así con nuevos puntos de vista la gestión municipal, acercándonos con ello al objetivo común de seguir mejorando Gavà.

Efectivamente, la proliferación de palomas en nuestra ciudad es un hecho que desde el Ayuntamiento venimos controlando desde al año 2004, en colaboración con otras administraciones y organismos como la Diputación de Barcelona o la Fundació Bosch i Gimpera de la Universitat de Barcelona.

Por otra parte, el 31 de enero de 2007 entró en vigor la nueva Ordenanza reguladora de la tenencia de animales en el municipio de Gavà que establece, en el artículo 25.2, ?la prohibición de alimentar de manera general a los animales en la vía pública, parques, solares u otros espacios similares, excepto de aquellas zonas autorizadas a tal efecto y en las cuales, por razones sanitarias y de higiene, la alimentación podrá realizarse siguiendo los criterios establecidos por el Ayuntamiento?.

La Guardia Urbana tiene, además, instrucciones claras para, en el supuesto de encontrar personas alimentando a las palomas, informarles de los riegos sanitarios, daños y perjuicios que ocasiona dicho comportamiento y, si procede, sancionarlos.

No obstante, quiero recordarle que la mencionada Ordenanza incluye en su articulado una medida dirigida a los propietarios y propietarias de los inmuebles para que prevengan el anidamiento y asentamiento de las palomas en edificios que, por estructura, puedan favorecer la situación. Evitar que las palomas aniden es responsabilidad de los propietarios.

En cualquier caso, tenemos previsto realizar antes del verano una actuación para prevenir que el número de palomas aumente y pueda convertirse en un verdadero problema a medio o largo plazo.

Quedo a su disposición para cualquier otra duda, sugerencia o queja que encuentre oportuno trasladarme.

Atentamente,

José Obispo Vallecillos

Teniente de Alcalde de

Gobernación y Espacio Público

--
Abans d'imprimir aquest missatge penseu en el medi ambient.
Antes de imprimir este mensaje piense en el medio ambiente.
Before print this message think about our enviroment.

En virtut de la legislació vigent, si aquest missatge no és per a vostè, si us plau, esborri'l.
En virtud de la legislación vigente, si este mensaje no es para usted, por favor, bórrelo.
Due to legal reasons, if you are not the addressee of this message please remove it from your mailbox.

Begudes energètiques

 

Qualitat

Ara feia més de sis mesos que no trepitjava el Club d’on soc soci fa més de 20 anys. Vaig anar a jugar amb el meu consogre, amb el pare d’un nen de la classe de ma filla gran que resulta ser el seu nòvio. Jo amb 5 anys no tenia novia, ja que a classe vam ser tot nens fins als 14.

Resulta que ell és un gran jugador de pàdel i vam quedar un divendres per jugar contra una altra parella que ell coneix just després de recollir els nens al col·legi. Arribo al club primer que ell, em canvio i vaig cap a la pista. Hi havia l’altra parella esperant i em diuen:

- Eres la pareja de Felip?

- Si

- Hola, yo soy tal y él cual

- Hola, jo em dic Davit

- Como no eres del club te vi perdido.

- No soy del club vol dir que no m’havies vist mai, porque llevo aqui más de 20 años.

Volia acollonir-lo una mica, perquè l’únic que sabia quin dels quatre era el pitjor, era jo. Va posar cara de “Bueno, si, eso, que no nos habíamos visto por aquí”. Després quan vam començar a jugar ja van veure qui era el més fluix.

PERO resulta que quan ja vaig passar la fase nervis, aquella en què s’encongeix el braç i et deixes anar una mica i comences a jugar millor, va començar a arribar gent que si em coneix. Passa l’Eddie i amb cara d’exclamació em saluda. Després el Fran, l’Eva,... Va coincidir amb el meu moment de concentració màxima per fer cops bons i punts millors. Va tenir resultat. El fet de què et vegin amb algú de qualitat al costat, fa que el teu valor pugi. Sigui veritat o mentida, el fet és que et revaloritzes.

Aquest dissabte vam fer un comiat de solter i com de costum primer vam fer esport: pàdel. Un dels que m’havia vist amb el Felip ho havia comentat a d’altres companys i quan em van veure em van començar a preguntar i comentar que el tio és increïble com juga, que és una passada. Potser per això és jugador de la selecció catalana de pàdel. Estic convençut que el fet que jo ho jugués bé, millor del que ho solia fer habitualment té la doble component de jo sentir-me millor jugador per l’admiració que ells comentaven alhora que ells em veien millor del que soc. De fet, després a la nit em van dir de quedar un dia per jugar contra el Felip i jo.

I això passa en tots els àmbits. Ja sabeu que m’agrada vestir relativament bé que no és sinònim de car. Em vaig comprar unes sabates esportives al Zara de 30 euros. Anava amb camisa, texans i les sabates. Em veu una persona i em diu que quines sabates més xules, que d’on són, que si són Prada! Tots tendim a pensar en certes persones que tot val molts diners, induïts per impactes que rebem i que fan que la nostra imaginació treballi.

O sigui, que només amb una cosa bona i coneguda pels altres, la resta es converteix en igual de bo. Feu la prova. Si tens un rellotge bo i la gent ho sap, es tornen boníssims els vestits, sabates, camises i tots els altres rellotges falsos que tens. Només per tenir un cotxe de marca, encara que sigui el de menys cavalls i de segona mà, tant és, la gent imagina que tens tot l’ hipòdrom i que és d’importació.

No cal dir ni dir la veritat ni mentir, amb un somriure i un silenci, pots fer que la imaginació i suposicions dels altres es posin a funcionar.

Ceba i ceba

Crec en la conjunció dels astres. Es posen d’acord per a actuar. Ahir va ser un dels dies. L’amic d’un amic meu es veu que treballa en una empresa on hi ha persones que ja ben de matí, a les 9 i cinc, fan una ferum que et fa caure enrere. Saps aquella pudor que et fa arronsar el nas? Es veu que anar a la zona on estan asseguts ha estat declarada d’alt risc pel comissionat de la ONU. M’han dit que per anar a veure’ls, t’has de posar un casc blau. Que si no ho fas, aixequen l’ala i t’ataquen. Ja es veu que és un lloc hostil pel rogle prominent i flagrant que tenen sota l’espatlla. A més estan coordinats, perquè un s’asseu en una punta i l’altra, a la taula més allunyada de la sala. La seva estratègia és bona, perquè així la nebulosa tòxica és present a tot el territori.

Heu vist l’anunci nou de Rexona o Axe, que el tio aixeca l’aixella i li surt un xorro? Tu canta, que jo ja ballo!, Vaig anar a un karaoke a cantar.....amb la boca!, són frases que es diuen però que els milicians no acaben d’entendre. Estan desesperats. No saben què fer.

Ells no es preocupen. No se senten al·ludits. O potser tenen un problema al nas i no tenen olfacte. Jo tinc un amic que quan li dèiem que li feien pudor els peus, ell deia que no. I us juro que al final van descobrir que quan de petit va caure d’un gronxador, es va colpejar una zona del cap que controla l’olfacte i l’havia perdut. És d’acudit però real.

En canvi ahir després de dinar tornant a la feina, vaig veure una dona preocupada, que creuava el pas de vianants i veig que anava caminant amb el nas enganxat al “subacu”. Va fer cara d’estranya, apujant celles i espatlles. Com si no entengués res. Llavors, ni corta ni peresossa, es refrega la mà per l’aixella i se la fot al nas tot ensumant. Va seguir fent gestos de no entendre, de no estar segura si feia pudor o no. La veritat, una escena molt desagradable. Sort que no va passar un camió de bacallà.

Quan veus coses així et tornes sensible. Susceptible. De fet, jo també olorava a ceba. Primer vaig pensar que era ella però no ho era. Ho sé del cert. No, no la vaig parar per ensumar-la, no. Ni portava Eau de Sobac, no. Vaig passar per davant un bar Doner Kebab.

Estaven rostint ceba.

FIAP

Jo no he viscut els estius de festes majors, de festes a les platges, de festes als càmpings i de festes a cases particulars amb els amics de la infantesa. Vaig optar per anar a passar els estius a Paris, al Foyer International d’Accueil de Paris, FIAP. Suposo que quan hi ha dues opcions i en tries una, no pots considerar que hagis perdut l’altra. Per això no crec que m’hagi perdut les festes dels estius dels anys 1990 al 2000. No vaig viure’ls aquí però ho vaig fer allà. Onze estius intensos, amb històries, moltes històries majoritàriament divertides. Amb alguna festa als jardins de la Cité Universitaire, a casa del meu amic Kacem, en residències d’italians...

Ja han passat 8 anys des que vaig deixar d’anar-hi però conservo una cosa, conservem una cosa, que sé del cert que serà per sempre, l’amistat dels meus companys. Dels companys de veritat, dels que es van mostrar com són. Hi ha hagut gent que ha anat passant, que han tingut diferents cares però estic convençut que els d’ahir són així, com sempre han estat. Sempre han rigut igual, sempre han parlat igual, sempre han fet les mateixes bromes, en essència sempre han estat ells.

I ho sé perquè tot i que feia un any i mig que no estàvem junts, la conversa era fluida, gens tibant. Ens miràvem als ulls. No patíem pels silencis que poguessin sorgir. I això només passa amb els amics de veritat, amb els que sembla que el temps no hagi passat. I estic segur que amb els que van faltar a la cita hagués passat el mateix, tant els de Barcelona com les que viuen a Madrid.

Gràcies. Perquè a més d’una família magnifica i unida (que la tinc), un dels components vitals són els amics. Diuen que la família et toca, és cert. I que els amics els esculls. No sé si ho hem fet sols o ens han ajudat Déu i Alà però hem tingut la sort de tenir la lucidesa necessària per escollir, per escollir-nos.

Espero que la tinguem per mantenir-nos.