Res

Acabo les vacances amb la sensació d'haver descansat molt. Això de marxar l'endemà de plegar està bé, aprofites molt més les hores perquè no tens temps de seguir pensant en la feina doncs a la mitja hora ja penses en la maleta i el que has d'emportar-te, si marxes clar.

Ara que ha acabat penso que podria haver fet més coses, les coses que havia programat i que si no he fet suposo que no les he necessitat, coses que el cos no m'ha demanat. I això que en tenia moltes ganes. No he llegit. No he escrit. No he dibuixat. No he fet quasi esport. De les tres primeres en sóc un aficionat, de la darrera un bon amateur i la que em costa menys.

Potser he deixat tota l'energia a Irlanda, als meravellosos paisatges que hem anat trobant, observant aquella gent amable, en aquelles barres infinites de tiradors de cervesa, en els moments de crisi que ens ha brindat la Sra. Tomtom, en les grans rialles que ens han provocat els nostres grans amics.

Si, la vaig deixar allà durant aquella setmana.
És molt sa de tant en tant no fer res.

Georgina

Com que l'esmorzar de l'hotel és car i no és res de diferent, avui hem anat a Galway a voltar i fer el desdejuni. Caminem, mirem, compren i acabem en un cafè perquè té Wifi. Portem tota la setmana així. Com uns malalts de la tecnologia.

Em fixo en la cambrera que hi ha darrera la barra. La trobo guapa comparada amb el què he vist durant cinc dies. Pugem a dalt que hi ha lloc pels 8 que som. Ho exterioritzo; mira quina cambrera més guapa, no sembla irlandesa. Passa pel nostre costat servint taules. S'acosta a recollir i netejar la nostra.

Excuse me! Are you Irish?
No. Are you from Barcelona?
Yes.
Jo sóc de Badalona, em dic Georgina.

A partir d'aquí comencem a parlar de què fer, d'on anar, com ella es va quedar a l'atur i va decicir venir a aprendre anglès i s'ha quedat. Fa tres mesos que hi és i només ha vist dos dies el sol. I nosaltres! Quina sort estem tenint. Surgeix una amistat molt intensa que dura fins que marxem. Al cap de mitja hora. Això si, sempre la recordarem perquè ens recomana un restaurant típic irlandès per sopar.

Marxem d'excursió a la recerca del castell/abadia de Kylemore. Parem en un poblet anomenat Leenane a dinar. Hamburguesa amb patates i amanida, i sopa. La cervesa ens l'hem d'anar a buscar al pub del costat. Comença a ser una pràctica habitual. De camí hem vist ovelles i núvols que ens porten a la fi del món. Però paga la pena pel què buscàvem.


Hello, we're eight to have dinner. Is it possible?
You have to wait about an hour and a half.

A veure, ensenyeu una mica de pitrera a veure què passa. Miracolasament ens troben un parell de taules per sopar, sis en una banda i les nenes grans en una altra, passat un quart d'hora. El millor sopar que hem fet fins ara, un Shepherd Pie. Unes patates al forn en tota regla. Però denses de collons i bones, regades amb una cervesa Curim i O'hara's.

Hem marxat ben contents i tips. Avui no hem fet piscina. Ens hauríem enfonsat.

Moher

Carretera i manta. Edredon de fet, perquè avui ha apretat força. A tot arreu on hem parat hem tingut la humida companyia, agradable i gens molesta. Parem a Limerick i trobem menys coses que a Cork, un passeig curt, un castell que veiem des de la distància. Què fotem aquí? Marxem després d'uns moments de desconcert personal.

Em sento una mica el guia espiritual, en part per portar la Montse al meu cotxe i per l'anglès. Per res més. Vaig mirar abans de venir on paraven els Moher Cliffs i estan a prop de Galway. No sé encara perquè unes informacions mirades avui al matí els situaven més avall en el mapa fet que m'ha provocat intuir algunes males cares de tensió, de no saber perquè la nit abans no ho havíem confirmat entre tots, tensió perquè representava que ens/m'havia desviat molt del camí i ara tocava anar enrere per anar a Moher. Una errada de 2,5 hores. No podia parar de pensar-hi. He agafat el mapa de paper i he anat mirant poble a poble, punt a punt marcat fins trobar els penyassegats de la discòrdia.

Eureka! Tenia raó, estan de camí a Galway. No m'havia equivocat, era la Montse i un mapa alternatiu que m'han/ens han fet ballar el cap. Amb l'alegria de saber-se en el cert i que els pensaments i valoracions de cop hàgin canviat - crec- seguim el camí fins arribar-hi. Ooooh, quina pena! Fa un mal temps acollonant. Una ventisca, pluja, boira...tot, ho fa tot. No es veu res.

Venim a una de les meravelles del món i no hem vist res. Menys mal que hem rigut i plorat. Feia tant de vent que se'ns emportava, quasi ens tomba, les nenes xisclant perquè tenien por, al final han vessat llàgrimes i tot.

Dues hores seguint una comitiva de cotxes i un autobús, per una carretera que amb prou feina i caben dos cotxes però per on es pot anar a 100 per hora (?) hem arribat a l'hotel, a Oranmore. Com que havia persuadit als nens amb un objectiu final que els fes queixar-se menys, ho hem hagut de fer realitat: anar a la piscina. S'ho han passat bé. La C s'ha quedat fent una cervesa mentre els altres tres grans hem rigut compartint jacuzzi amb dos homes. Hem fet peuets.




És un hotel de quatre estrelles. Es veu que és molt reconegut. Però el wifi no és gratuït, només 30 minuts. No hi tornarem. Les habitacions estan pujant les escales. Les nenes encantades. L'estractor del nostre wc comença a fer soroll. No s'apaga. Aviso a recepció. Diu que ara envia el de manteniment. Ve la recepcionista. Li dic que potser és millor canviar-nos d'habitació. Diu que no, que millor arreglar-ho. Agafa una escala i amb unes tisores intenta obrir l'aparell. No pot. Maybe the fastest way is to change your room. Però si t'ho he dit, que no veus que la meva muller treballa en un hotel i ho sabem tot, ostieishon!
Sopar internacional amb nuggets i amanida cèsar. Amb una salsa molt picant.
No m'acaba de sentar bé.

Cork

Després d’una horeta de cotxe parem a reposar a Thurles, un poblet on no hi ha res. Res de res. Així ens ho ha fet saber la noia de la cafeteria que ens ha preguntat d’on som i acte seguit ens ha dit que Heu anat a parar al poble més avorrit del món. Crec que ens ho ha dit perquè ens ha vist al Quique i a mi sols i volia que la rescatéssim. La cara li ha canviat quan han arribat la resta de la comitiva. Hem pensat de fer-li un forat al capó perquè ens ha preparat un Capuccino boníssim i assegurar això durant tot el viatge, és per tenir en compte, però marxem cap a Cork amb la recança de deixar-la allà, avorrida. Una dona molt amable ens fa entrega de les claus de les habitacions. El drama arriba quan li pregunto per les coses que podem fer. Em diu que podem anar a un parc d’atraccions, al zoo, al Rioleon Safari local, tot des de molt a prop. Mira si ha envaït el meu espai vital que he perdut un parell de diòptries a cada ull gràcies la seva halitosi galopant i que no puc evitar comentar.

A Cork no hem trobat res especial, diríem que no l’aconsellarem. Per dinar hem fet unes fajites al Luigi Malones, segons la noia que m’ha operat la vista, un dels millors restaurants. Suposo que ho ha dit perquè li agrada el picant perquè quin fart de suar ens hem fotut tots. Seguim passejant i no li acabem de trobar la gràcia a la ciutat. Si hi treus les catedrals, no hi queda res, fins al punt que hem comprat unes pizzes i ens les hem menjat a l’habitació. L’endemà hem anat a la presó de Cork on ens han donat uns auriculars per poder seguir les explicacions. Ha estat bé ja que els nens han anat al seu aire i de passada han fet servir el cap. Després hem visitat el castell de Blarney, preciós. Dues hores de passeig a plena natura.

Hem decidit anar a dinar a Cobh, un poblet mariner a trenta quilòmetres del castell. Hem pensat que no ens donarien de dinar perquè eren ben bé les quatre. Que què hem dinat en poblet mariner? Doncs el més típic que hi ha, nuggets i hamburguesa. Estava tot tancat. Això sí, la olor a mar era molt present. El més al•lucinant és veure que un poblet de 4.762 persones tingui la catedral que té. És bastant habitual trobar grans esglésies per allà on hem passat. El moment culminant de la tarda ha estat quan veig que el Quique atura el cotxe a costat del mar i baixen tots rient sense parar. La Montse els acabava de dir que giressin a l’esquerra i que havíem d’agafar el transbordador per tornar a l’hotel. Sort que fem servir les nostres dots d’orientació i fem cas a mitges a la Montse perquè sinó hauríem anat a parar a Londres.

Tornem a Cork i constatem ara si que no cal recomanar aquest poble, és totalment prescindible. Sopem en un indret molt i molt recomanable. Uns plats de pasta desmesurats, que quan els nens els han vist han posat uns ulls demanant penitència per no haver d’acabar-s’ho tot. De tornada a l’hotel parem en un pub, prenem una half pint mentre els nens ballen al ritme de Michael Jackson.

No seria la música que m’hagués esperat en un pub irlandès.

Negra

He esperat a estar al país per a fer la valoració final. No sóc un Master Brewer però tampoc són unes desconegudes per al meu paladar. Ahir després d’arribar de Belfast vam sopar al restaurant de la cantonada i vam demanar la famosa Guinness.

Puc assegurar i així ho vaig publicar que la Guinness és una merda. Aigualida, sense gas i amb gust a cafè, sembla un bon pixat de burra. I tinc la tranquil·litat de tenir la complicitat de grans bevedors de cervesa. Vaig provar també la Kilkenny. Ja l’havia demanada que vaig observar que la fabrica la Guinness. I com no, una altra merda. La imatge m’agrada, la publicitat que fan també, els patrocinis que tenen amb l’esport, la fàbrica, tot molt bé, però les cerveses que fan són una merda.

I algú ho havia de dir!

Propina

El 151 de Lower Drumcondra Road, on para? Caminant a uns 10 minuts. Va anem, que caminarem una estona. Per quatre vegades més tard ens entreguen el cotxe i la Montserrat que ens acompanyaran fins divendres vinent.

Hi ha un cartell que coincideix amb la Montse i indica que en falten 70 i en un punt separat per no més de cent metres hi diu 43. Digue'm romàntic però imaginava una garita, unes metralletes que et remiren, un anar a dos per hora i fent callar les nenes, no pas que un senyal en quilòmetres i el de després en milles em fessin adonar que havia canviat de país.

Són les quatre, potser que dinem. Es pensaran que volem berenar, sentencia la gran. Nuggets and chips els nens. Bbq ribs els grans, ben bones per omplir bé la panxa i encarar bé la primera gran rialla del viatge.

Sabem del costum que hi ha arreu amb les propines. I es veu que els professionals d'arreu saben del nostre de no deixar-ne. S'acosta el jove cambrer i fa l'observació de què el compte que estem a punt de pagar no inclou la gratuïtat que tant els agrada i esperen, preguntant-nos si volem afegir algunes lliures extres. Oh yes yes, of course. Marxa un instant ben cofoi per no pressionar-nos i deixar que deliberem una xifra.

Premem els botons en desordre sense voler i la propina és un cèntim de lliura. No podem parar de riure en una bona estona sota l'atenta mirada dels nens i que no disminueix fins que s'acosta. Els ulls que ha fet quan ha llegit el tiquet que ha imprès pel datàfon crec que els recordarà tota la seva vida. I nosaltres.

La resta del passeig ha estat d'una tensa relaxació.

Passejar pel barri protestant absolutament buit de gent local i de turistes amb mapes, observar com uns dits aparten lleugerament un parell de cortines i veure els famosos murals fins arribar a la seu del Sinn Fein, fa estar tens. No notes perill però et fa estar atent.

Shamrock

La pluja ens ha rebut. Espero que no se’m mullin les idees, el llapis i paper, els dibuixos. Vinga va, agafem el bus que serà més barat i anem al centre, que diu l’home que informa que ens deixa just davant l’hotel. Ens miren molt. No acaben de situar el nostre idioma. Pregunta pregunta, que t’ho explico.

Jo passo d’estar tota la setmana així! Els altres tres adults, quin fart de riure quan hem entrat a l’alberg, ens han donat els llençols per fer els llits, hem llogat les tovalloles. Qui també ha rigut força és el recepcionista quan hem preguntat on era l’ascensor. Comencem bé, rient. Això és molt positiu.

Enfilem el carrer Talbot i a mig camí comencem a degustar el què se’ns ofereix. Les nenes un tros de prosciutto funghi i nosaltres capriciosa. Al restaurant on acabem sopant hi ha wifi però no hi ha la cervesa de la ciutat. Vull donar-li una altra oportunitat, a veure si en origen és diferent.

Estem cansats, plou i és fosc però Dublin ens ha agradat.
D’aquí sis dies hi tornarem i valorarem.