Cafè

Per cafè el primer que em ve al cap és l'acudit del tartamut aquell que sempre en demanava un perque era l'única paraula que sabia dir seguida. Cansat, va practicar davant el mirall amb la paraula Martini. Quan convençut que no s'encallaria al bar, va i en demana un. Què li poso? Un Martini. Blanc o Negre? Cafè.

I ara que n'estic aprenent una mica veig que ens posen als bars és una merda. El curiós destí ha fet que després d'haver estudiat un any amb el Jordi Marcilla i haver conviscut un parell de viatgets a esquiar, ara treballi per a la marca Marcilla en un projecte per donar a conèixer en bars i restaurants la marca.

Aquesta Oroley ja en desús, és la que hem tingut tota la vida a casa i que potser recupero ara que començo a dominar el tema. Recordo quan vivia a Califòrnia un dia que vam anar al port de San Francisco i vam entrar en un bar a fer un cafè. Com a decoració en tenien unes quantes. Vaig preguntar a la cambrera que era aquest utensili i em va dir que no ho sabia però que no servia per res, que era decoració.

Li vaig demanar que ho baixés per mirar-ho, la vam obrir i li vam mostrar com es preparava un cafè amb aquella màquina sortida de la prehistòria. Va al·lucinar, em mirava com si fos jo un paio sortit d'una pel·lícula en blanc i negre. Això va passar fa 15 anys.

Parlar de Robusta, Aràbica, Torrefacte i altres deu ser ciència ficció.

Felicitat superficial

Ahir estava a la manifestació per demanar la nostra independència i avui miro la final del mundial de futbol entre Holanda i Espanya, amb 7 jugadors del Barça a l'equip titular.

Que hagi guanyat Espanya no em genera cap tipus de felicitat especial. Ho he mirat perquè m'agrada el futbol i els perquè no em perdo un mundial per la televisió des de 1978. En part volia que guanyés Holanda i en part no m'importava que ho fés Espanya ja que durant l'any animo a set jugadors que ara hi participen i ara no crec que els hagi de llençar pedres. Tampoc flors.

El primer bot l'he fet quan en Robben ha fallat un gol cantat davant el porter espanyol Casillas. Els sentiments no es poden amagar.
Ara els jugadors del Barça s'han revaloritzat i això ajudarà al club a tenir-ne de millors. Però pensar en la furia española m'emprenya, i que hagi minimitzat els efectes de la manifestació també.

Ha ajudat aquest mundial a treure màscares a molta gent, a conèixer de debò qui és dels meus i qui no. Si ets dels nostres no et poses la samarreta espanyola. També ha servit per a veure imatges a la tele i als diaris d'una part del somni anterior; en Puyol i en Xavi amb la copa del món a la mà i envoltats d'una senyera.

Estic molt contents per ells, però superficialment.

Somni

Papa, papa, vull fer una pancarta! Va tira tira, tant és que arribem tard. Que no, que vull fer una pancarta. Val d'acord. I que posaràs? Mmmmm posaréeeee....SOM UNA NACIÓ. Papaaaa tens celo? Vingaaa vaaaa.

Vam marxar tots quatre en tren. No cal dir que ja a l'estació es preveia que seria una jornada memorable mai vist per cap de nosaltres dos ni en concerts ni en partits de futbol. Les nenes no paraven de fer preguntes i observacions, drets al tren mentre altres adults l'ensabonaven sobre la seva pancarta.

Passeig de Gràcia amb Aragó. Dues hores drets veient passar gent i més gent, tots cridant consignes independentistes, les nenes també. Perquè ja fa dies que com jo, molta gent se n'ha atipat, el sentiment el tenim fa temps ara el que volem que tothom sàpiga és que volem la INDEPENDÈNCIA.

Veure la Jana cantant està molt bé encara que no sigui conscient del tot del què canta, però ja ho va entenent, aquí estic jo per ensenyar-li.
I quan veus a gent parlant castellà, gent de fora, estrangers i associacions d'immigrants que també ho reclamen imagino que vol dir que sí, que som una Nació i que malgrat no hagin nascut aquí, entenen el fet diferencial.

Des d'aquí o des del cel, un dia veuré que el somni s'ha fet realitat.

Nya-nyo

Ja han passat cinc dies des que va aterrar de cap mentre saltava als llits elàstics durant una festa d'aniversari a La Pineda.

El més sorprenent va ser l'actitud del metge que la va atendre, que només li va palpar el front i va considerar que no calia fer cap radiografia. Quan vam arribar a casa i li vaig veure i vaig pensar el que havia passat, vaig tenir una impressió a la panxa que mai abans havia tingut.

Una setmana després el nostre metge de capçalera se'n feia creus de què el metge de l'ambulatori no li hagués fet unes simples proves i una radiografia. Li vam fer llavors, vam veure que no tenia res intern i tots tranquils. El dia de la foto va començar a dir que no veia bé, barrejava colors... una mica curiós tot plegat perquè ho feia amb un aire tot de broma molt divertit. Fins que em vaig posar serio i va veure que no es podia fer bromes amb això. Va resultar ser una estratègia per fer pena, perquè l'abracés i li fes cas doncs feia dos segons mon pare s'havia enfadat amb ella perquè estava jugant amb un got i el va trencar i quasi es talla els dits.

Però com és la Valèria, sempre hi ha una part graciosa en tot plegat, sempre aconsegueix fer alguna broma. El dia que el blau del front va començar a baixar, quan es va llevar ens va venir a trobar dient que no s'havia pintat els ulls mentre es llepava el dit i es fregava les dues ratlles blaves.

Professional

Mesos i mesos pensant en anar-hi, finalment em vaig decidir a provar-ho. M’havia resistit massa temps però ja no podia aguantar més. Eren alguns els que em comentaven que m'agradaria i que tot i ser més car que d’altres, en sortiria content. Ja veuràs quin local més xulo, des de fora no sembla que sigui el què és, però un cop dins et sentiràs molt a gust.

Sabia que era per l’Eixample, més enllà d’Enric Granados. Vaig caminar uns tres carrers per Diputació i per la vorera cantó muntanya. Passats tres o quatre locals on era evident el que s’hi feia a dins, lletjos i barruers, vaig identificar-lo a cent metres gràcies a la descripció de la porta de ferro forjada que havia rebut.

Ets el Davit? Si. Passa, t’estem esperant. Després de quatre passes i de les mirades exploradores de tots els presents a la sala, una jove asiàtica em dóna una bata i m’indica en perfecte català on em puc canviar. Si et vols servir un cafè mentrestant, tu mateix. Gràcies, faré un descafeïnat. D'acord. Ara baixarà.

Hola Davit, vine posa’t aquí. Vaig tancar els ulls i vaig deixar-la fer. No van passar ni tres segons que estava totalment relaxat. Mai havia rebut un massatge previ com aquell, mai me’ls havien remenat així, amb delicadesa, suament, es notava que no era el primer cop que ho feia. Em va dir que era bàsic per un bon final i que en contra del que deien altres professionals, ells ho seguirien fent així. Jo mirava de reüll forçant la vista per provar de veure alguna cosa a través dels miralls, uns miralls enormes que repartits estratègicament permetien no perdre’s cap detall de no ser que aquell dia no hagués badat com un autèntic principiant: no portava les lents de contacte.

Després de massatge vam canviar d’emplaçament i de persona, i vam anar a un lloc on ens podíem veure de fit a fit amb el nou professional i on hi vam romandre ben bé quaranta-cinc minuts, jo amb els ulls tancats per evitar marejar-me provant de veure què em feia. Ja estem, que et sembla? va preguntar. Molt bé, estic molt content. Tornaré, no sé quan però segur que tornaré. Moltes gràcies, ella et cobrarà, tot indicant la noia de la sortida.

Vaig sorprendre’m al carrer mirant-me als reflexos dels vidres o qualsevol cosa metàl·lica per veure quina cara feia. Estava satisfet, fins i tot no em semblava haver pagat un preu quasi el doble de l’habitual. És més, estava content.

Per fi havia trobat un perruquer que dominava la professió.