Contracte

CONTRACTE DE RELACIÓ

Port d'Aiguadolç, a 30 de Juny de 1.997

1. Consideracions Prèvies:

Després de mesos quedant per les tardes, trucant-se i flirtejant com dos adolescents malgrat tenir vint-i-cinc anys tots dos, després de trobar-se caps de setmana per "atzar" en els bars de la zona d'oci nocturna i de converses banals i fins i tot estúpides, comuns en aquests tipus de situacions, després que la senyoreta C.P. (en endavant la Desitjada) hagi xulejat, vacil·lat i de vegades menystingut al senyoret D.P. (en endavant l'Aspirant), la Desitjada mira fixament als ulls de l'Aspirant i

2. Exposa:

"Davit, tu què penses de mi?" Després d'un breu silenci on l'angelet de l'espatlla dreta recomanava a l'Aspirant ser educat i quedar bé, i on des de l'espatlla esquerra el dimoni perfectament alineat amb el cor anava dient veritats, l'Aspirant

3. Manifesta:

"Penso que et mores de ganes d'estar amb mi. T'ho passes molt bé i rius molt però tens por. El teu cap et diu una cosa però el teu cor una altra i em dóna la sensació que no vols acceptar que fem una bona parella i que estem fets l'un per l'altre". Finalment i per demostrar que ell, l'Aspirant, també podia xulejar malgrat no haver-ho fet massa fins aleshores, va comunicar a la Desitjada el seu interès en convidar-la a Paris una setmana.

Davant la incapacitat de la Desitjada de rebatre tals arguments i proposicions, els interessats

4. Conclouen:

iniciar una relació sentimental basada en el respecte mutu, la fidelitat i sinceritat i en l'acceptació dels caràcters d'ambdós.

I per tal que així consti, ho segellen amb el primer petó als llavis davant dues gavines observadores just després que l'encara Aspirant hagués explicat el viatge del dia anterior que va realitzar a Madrid per veure guanyar el Barça contra el Betis la Copa del Rei veí.

Nota: El 30 de Juny tradicionalment acaben els contractes de futbol. En aquesta data, jo vaig començar el meu.

Feixa

No vols estudiar? doncs apa, ja pots marxar a la Feixa a ajudar ton avi i veuràs què és treballar!

Collons que si ho vaig aprendre, no hi havia manera que fes res com ell. Sempre podia carregar més, manadar millor, escatar, collir, rentar porros, tallar el julivert més arran...

Allà vaig conèixer i collir raves, espinacs, patates, tomàquets, mongetes tendres, carxofes, síndries i melons, albergínies, maduixes, carbasses, naps i cols, porros, enciams, préssecs, peres...tot el que un pagès pugui plantar amb la particularitat de fer-ho en grans quantitats, perquè mon avi Climent o plantava a l'engròs, o no plantava. Aquest és el motiu potser del perquè no m'agraden les mongetes seques. N'he triat tantes, tantes i tantes durant les tardes que ens cuidaven un cop fets els deures del col·le, però tantes, que les vaig avorrir.

Allà a la Feixa també vaig conduir per primer cop i a més va ser el Ferrari que tenia. Era verd molt xulo i com fardava amb els meus amics, de boca. Perquè no et porta un dia al col·le amb el Ferrari? van proposar els més amics. No pot ser, el té sempre al camp. Si vols pots venir a veure'l i segur que t'hi deixarà pujar. Suggerit i fet. Un dia van venir un parell a veure'l.
Aquell dia vam treballar bastant i vam esmorzar com mai havíem fet abans. Vam fer foc a terra, mon avi va treure un paquet de paper blanc on es llegia ALIMENTACIÓN FERRER, la Carmeta vaja, i que contenia salsitxes i cansalada. Quin festival, i de postres tant era si collíem un meló o una síndria, el fet denominador comú era que enfonsàvem la cara fins les orelles al tall sucós i gustós. Boníssim. O boníssima.

I el Ferrari? El té guardat, ara el traurà. Aviiii, puc engegar el Ferrari i treure'l? Si però ves amb compte.

I tant que havia d'anar amb compte ja que no feia ni un mes que mon avi havia tret foc pels queixals quan va veure que m'enfilava per sobre el seu Ford Fiesta quan vaig confondre el fre amb l'accelerador. Si, en efecte, em vaig pixar a sobre, una de les pixades més llarga que ha experimentat la meva bufeta. Inacabable. Ho penso i encara tinc ganes de pixar.

Haig de dir que hi va haver una gran decepció entre entre els amics quan van sentir el soroll i vaig aparèixer conduint el Ferrari, el tractor verd. Ell i jo vam riure molt.
Sempre li deia que quan es morís volia que em deixés en herència els seus bíceps. Eren dues perfectes boles de billar. Una era la número 4 i l'altre la 10. Ara ja fa dies que se li han desinflat. Tot ell està desinflat.
M'ha ensenyat moltes coses i jo n'he après algunes. M'ha explicat moltes històries i n'he viscut d'altres quan anava amb ell al camió de la Formo. Vull quedar-me amb la imatge bona, de savi de la vida malgrat quasi no saber llegir ni escriure. La seva cara bromista, la seva força. De les dolentes només me'n quedaré la reflexió que m'ajudi a no cometre'ls jo quan tingui la seva edat. Per ser de l'època que és, el compren.

Em sap molt de greu, em fa molta pena veure com s'apaga. Veure'l de fet no el veig gaire, no vull, no m 'agrada i sé que no li agrada que el vegin així, pansit, moix, dèbil.

Però sobretot, em fa por. Molta por. Por perquè quan s'hagi mort - i no queden gaires setmanes - no només ja no tindré avis, sinó que això implicarà una de les coses que no vull, que em fa molta por de veritat.
Que els següents de la llista generacional seran els meus pares.

Ser President

L'altre dia van ser les eleccions a la presidència del Barça. Vaig ajudar al guanyador. Ha fet un desplegament de mitjans al·lucinant en l'etapa final i ha treballat a l'ombra des de fa 2 anys quan va dir que es presentaria. Durant els diferents debats que hi ha hagut, molt avorrits per cert, un dels candidats va respondre la pregunta que sovint ens fem tots, Quants diners costa presentar-s'hi? Sense cap mena de problema va dir 500.000€. Si aquest s'ha gastat això vol dir que els altres, més famosos i més recursos, n'han gastat bastants més.

Una altra de les preguntes ha estat Perquè es presenta? i tots han anat dient que per estima al club, per fer que segueixi sent el millor club de món... Que sí, que tot és molt bonic, però que no intentin que em cregui que es gasten tota aquesta mà de calers perque si. Que no home que no, que si no saps que ho recuperaràs d'alguna manera, la gent no va gastant-se aquests diners.

Digueu que ho feu com a inversió, per donar publicitat als vostres negocis particulars, que és una campanya per treure-us de l'anonimat anual. Segur que ho recuperes amb contractes per l'empresa, amb nous clients del despatx, amb més vendes de cotxes o embotits... però no s'ho creu ningú això de per sentiments. Que tots ho feu per satisfacció personal? I un rave!

Això si, un rave amb estrella Michelin.

Il·lusió

He estat 5 mesos produïnt de manera aficionada però constant. He portat la llibreta a tot arreu i he anat escrivint i dibuixant. No és innat perquè m'és difícil fer vàries coses al mateix temps. Si llegeixo no escric ni dibuixo. Si escric no llegeixo. Tinc ganes de tornar a escriure. Dibuixar. Explicar coses. Però no vull repetir-me i em costa trobar temes.

Fa un parell de dies vaig acabar El joc de l'àngel i veig el difícil que ha de ser escriure un llibre. Amb interès. Són vàries les persones que em diuen que escrigui un llibre. I la vanitat fa acte de presència. Aquest estiu intentaré preparar el guió per intentar-ho. M'hauré de documentar. Haig de trobar un pseudònim? I el tema de fons.

Ara faig servir la llibreta bàsicament al tren o prenent un cafè amb llet. Vaig sentir una escriptora que deia que es posa davant el teclat a quarts de nou fins quarts de tres. I no para. Què haig de fer jo, posar-me de vint-i-dues a vint-i-quatre? Ho provaré.

Encara que sigui dolent, em comprareu el llibre?

Fa 10 anys plovia

Avui fa deu anys que em vaig casar. Avui està plovent i fa deu anys també plovia.

En un moment del convit, plovia tant que entrava aigua per sota les portes, finestres i fins i tot regalimava aigua per alguna que altra làmpada. La Cristina amb els braços als malucs, amb cara de mala llet em va dir Jo me'n vaig. Molt bé, ens veiem a casa li vaig respondre.

La nit abans vaig sortir de festa. Vaig anar amb els amics a sopar, als bars de sempre, rient i aguantant les bromes de tots perquè em casava fins les dues del matí. Fa deu anys em vaig aixecar a les nou, vaig anar a prendre un cafè amb llet a la croissanteria de La Rambla i la mestressa va tenir un moment d'il·luminació.

- Què Davit, quan et casaràs tu?
- Avui a les 12.
- Jaja, que graciós, sempre de broma.
- Carmen, em caso a les dotze.

Esgrima

Les nenes han anat de colònies un parell de nits. La casa ha tingut una calma desesperant. És tradició que quan he marxat per feina a fora, m'han escrit una nota que he trobat un cop he desfet la maleta amb la il·usió que això implica.

La Jana el matí que marxava ens va dir mentre prenia la llet:
Sabeu que m'agradaria, que quan obri la motxilla hi hagi una nota o una carta i així la pugui llegir.
No ho havíem pensat.
Se'ns ha quedat la cara de tòtil.

Touché!