04 de març 2009

X igual a regals

Faré servir per començar una frase trillada en la què es repeteix dos cops la paraula però que sota l’aparent simplicitat, s’amaga tota una dissertació.

Hi ha X i X.

L’objectiu principal quin és? Que li agradi a l’altra persona, oi? Pots entrar en una botiga, comprar una cosa que penses que li agradarà, i a tocar ferro. No sempre que fas (o et fan) un regal, agrada. No has rebut mai un regal i t’han dit “però si és molt xulo. Doncs si tant t’agrada queda-te’l”, he volgut sempre dir però que la meva sovint excessiva prudència no m’ha permès.

Jo li he comprat un vestidet amb una brodat que diu la nena més maca del món, quan ser que la criatura és diu Josep Maria? Oi que no? Perquè com sé que ha tingut un nen, doncs li compro coses de nen. Potser sóc un il·luminat!
Llavors perquè collons hi ha gent que m’ha regalat coses del Real Madrit? Són milionaris i no els importa llençar els diners? Perquè dos minuts després que hagi sortit per la porta, a la brossa va.

Per fer un regal has de posar els cinc sentits. Per encetar-lo i així sentir que has fet bé la feina. Sempre recordaré un regal que li vaig fer a la Cristina. Unes sabates, per Nadal. Jo les trobava molt maques. I ella va dir: “pel darrera no estan mal”. A sac, sense vaselina ni epidural ni res. Ho recordo amb un somriure. Potser és dels pocs que no he encertat i fruit de l’escàs bagatge relacional que teníem.

Però el millor, és quan hi ha el joc psicològic de fer veure que saps que et regalarà la parella, de fer veure que ho ha endevinat però res més allunyat, d’amagar el regal i que no el trobi. Durant aquesta setmana he rebut pressions, frases caigudes, missatges, trucades, tot per desestabilitzar-me. L’episodi d’ahir a la nit en què ella creia que ho havia endevinat i reia, ballava i cantava a la cuina sota l’atenta mirada de les nenes i meva, ho recordarem sempre. Ella i jo.

Va creure que el regal era un massatge. Com que ja ho “havia endevinat” vam acordar entregar-li el paquet. Quan va veure que era un puzzle de fusta de Paris, vaig ser jo el que va començar a cantar, ballar i riure.
Va ser molt divertit, en família.

Espero que quan li doni el regal autèntic, rigui, balli i canti.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada