Només hi ha una situació en la què no et creus als teus pares, en la que desconfies, que no te'ls creus, que ja et poden dir missa que tu no combregues. I crec que és comú a tots.
Papa, què menges?
Un préssec. En vols?
És bo?
Molt. Té prova'l
I el prova.
Pensa en qualsevol situació en la que tons pares et deien una cosa amb confiança i tu te'ls creies. Aprenent a anar en bici, quan t'ensenyàven a xutar o agafar la raqueta, quan et deien que aquella camisa combinava amb els pantalons, que el foie és bo....
Perquè quan llavors anem al metge i li diem als fills el què sigui, no ens creuen. Ens veuen com uns enemics. Ens entrava i els entra un pànic difícil d'explicar i raonar.
Jana, no pateixis que és una punxadeta de res.
Però a dins?
Si, a dins, però molt poquet. Si tinguessis una aixeta al braç, l'obriríem i llestos. Però no pot ser. Pensa que a mi també me n'han fet i no passa res. T'ho prometo.
Però jo no vull que m'ho facin.
Jo convencent a ma filla quan em fan pànic les agulles. M'han fet dues anàlisi de sang a la vida i perquè no quedava més remei. Operar-me el ulls? Estàs de conya. Em cago de por. Si em moro quan em punxen el braç, com haig de deixar que em remenin els ulls.
Quina serà la següent situació en què no es fiaran de la nostra paraula?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada