Bon viatge

Recordo el primer enterrament que vaig anar.

Jo feia setè o vuitè i un company de col·legi va morir d'un tret d'escopeta quan se'ls va disparar accidentalment quan hi jugaven amb un altre seu company. Tot el col·legi va assistir a l'església de Sant Pere i recordo que no vaig plorar gens. Només estava trist.

Quan va morir mon avi Joanito ("Juanitu) jo vivia a EEUU. No vaig plorar. Suposo que ho veia venir ja que abans de marxar-hi, l'havia deixat a l'hospital degut a una embòlia. També potser perquè havia acabat les llàgrimes en llegir tantes i tantes vegades una carta que em va escriure en la què deia "Estic fotut però no vençut". Encara la guardo.

Per mon cosí Joanen vaig plorar molt. Amb ell no vaig poder fer-me la idea de perdre'l. Jo tenia menys de 30 anys. Ell menys de 35. Després de molts anys de malaltia, la iaia Manuela. No vaig plorar molt. Patia més per ma mare que per la pèrdua de la iaia. Feia anys que me l'havien pres.
Amb la iaina i la iaia Rosario, sentia pena pel patiment dels meus sogres i la meva dona. I evidentment que t'emociones i plores.

Però avui, veure el somriure perdut i la mirada dels tres fills i el marit.... m'ha costat Déu i ajuda. Només feia que imaginar-me a les meves princeses.

Mira, que es mori algú que estimes és una puta merda i si és jove, encara pitjor. Estic cansat de sentir tot allò de "ara descansarà; millor que hagi estat ràpid; això no era vida; el temps ho cura tot; s'ha acabat el patiment". A cagar!

Fa dies, mentre el fill no parava de plorar, sa filla gran no ho entenia, només volia que li fessin el tractament que la curés. En canvi la petita, va escriure una nota en la què li demanava perdó per les vegades que l'havia feta enfadar, que l'estimava molt, etc..... i com a punt final va escriure

T'estimo mama
Bon voyage