Productes

La paraula producte està des de fa 2 anys més de moda que fins llavors, coincidint sempre però amb el programa dels nois que canten (alguns). La irrupció d’un especialista en publicitat va fer que els nois i noies passessin de ser persones a productes. De fet, és una visió molt bona que, malgrat molt gent critica, tots hem posat i posem en pràctica sovint. És molt important el contingut, no només el packaging, sobretot a llarg termini. Quan escollim un restaurant, pensem en què ens aporta en conjunt en funció de les necessitats que tenim. Sempre volem menjar bé a preu correcte. Si anem amb nens, prioritzem el que sigui un lloc segur, que puguin jugar i fer xivarri que no pas que sigui un lloc maco, de disseny i romàntic. Segurament en aquest mateix restaurant no portaríem una noia en una primera cita. Potser més endavant si.

Això mateix ho fem quan comprem un vi, un diari, unes sabates. Ens fixem en l’embolcall i no tant en el que hi ha a dins, amb quins materials està fet o si ens durarà més o menys. El temps dirà si repetim o busquem una altra cosa. Pot ser una ampolla perfecta i preciosa, però el vi ha de ser bo. El vi pot ser molt bo però si l’ampolla no és maca, potser ni ens hi fixem. Insisteixo en què això ho fem amb totes les coses. Fins i tot amb les persones. I tant que sí.

Estàs esperant les nenes a la sortida del col·legi. Coincideixes amb altres pares. A tots els mires. N’hi ha alguns que visualment t’encaixen, és a dir, que no et cauen malament. Si tens la sort que són els pares d’un dels amics de ta filla, oli en un llum. És probable que quedem i tinguem una relació, si a ells els passa el mateix. Si per contra no t’agraden, no fas cap esforç. I aquest modus operandi també l’hem fet a l’hora de lligar. Com que no? No conec a ningú que hagi vist una noia o un noi que consideri un callo i que hagi volgut lligar-se’l. Quan intentaves lligar, ho feies amb algú que visualment t’agradava, que tenia un packaging atractiu. És amb el temps que et fixes no tant en l’envoltori com en el què hi ha a dins.

Imagina que vas al Lafuente i compres una ampolla de vi. Quedes que te l’envien a casa. Quan la reps, no és aquella ampolla. És una altra que no t'agrada, la trobes lletja. Veritat que la retornaries? Que ni la provaries?

Tinc un amic a qui una vegada li va passar una cosa similar. Es veu que la secretària de la Universitat on estudiava estava molt bona, sempre arreglada, pintada i pentinada amb la mitja melena, simpàtica etc. Entre tots els companys de classe es feien els comentaris típics de joves adolescents. Que si quina sort té el tio que se la lligui, que si deu ser una màquina, que si que cabroooon, i coses pitjors.

Doncs el meu amic, mica en mica va anar sembrant amb paciència fins que un dia la va trucar. Va posar 10 pessetes al telèfon públic que hi havia al hall de l'entrada i la va trucar.

- Hola, Marta, soc jo.
- Qui ets?
- Mira al telèfon, més a l'esquerra, allà.
- Què fas, perquè em truques?, va dir ella tota vermella i ruboritzada. Al mateix temps que parlava, veia com alguns dels seus companys feien comentaris sobre ella. Això ho sap perquè després li van dir que algun tio l'havia trucada, que s'havia posat vermella i nerviosa, que segur que era el tio que se la tirava.
- Et truco per dir-te que estàs molt guapa, perquè com que no t'ho puc dir mai a la recepció he decidit trucar-te. Havia pensat en què anéssim a prendre alguna cosa, després a la tarda. Que et sembla?
- Però que no veus que està prohibit això? Que un treballador no es pot veure amb un alumne? Com s'enteri la Basset em fot al carrer!
- Però que hi ha de dolent en què dos amics prenguin una coca-cola?
- Uummmmmmm, Vinga va. Quedem a les sis i mitja a la plaça urquinaona, li va dir amb veu tremolosa.
- Perfecte. T'he dit que estàs guapíssima. Que divertit tot això. Fins després.

La Marta i el meu amic van anar quedant sempre després de classe, fins que un dia ell li va dir que perquè no sortia un dissabte a la nit amb els seus amics. Hi havia un sopar per despedir-ne a un que marxava a la Mili i li feien una festa.

El meu amic recorda perfectament quan va arribar a buscar-lo. Va picar el timbre. Soc jo, baixes?
Es va quedar perplex. La secretària superbona, amb vestit jaqueta, pintada i mitja melena no hi era. Hi havia una noia amb el cabell curt, texans, samarreta blanca i botes camperes. I ja sabem que una cowboy no es maquilla.

- He anat a la pelu! (era evident). T'agrada?
- Uummmmmmm, siiii?!?!!?!?! Ostres, quin canvi!!
- És que jo realment soc així. No m'agrada gens anar amb vestit jaqueta a treballar. Així és la Marta que veus a la Universitat.

El meu amic havia escollit un Veuve Cliqcuot i li van enviar un Rondel. Imagina que dius als teus amics que de la beguda ja te n'encarregues tu, que portaràs una ampolla de Champagne preciosa i et presentes amb una ampolla de cava normal i corrent...

Això no vol dir que el contingut no sigui bo, però tot el que havies imaginat, totes les expectatives que tenies en el producte, només canviant el pack, ho fa molt difícil. En aquella època de la seva vida, el meu amic no va poder/voler tastar el cava. Era més important la forma que no el fons.