Dimecres curiós

Passades les sis de la tarda. Entro per Aragó/Roger de Llúria. Camino fins a l’alçada de la tenda de gominoles que hi ha mig metre abans del marcador electrònic que hi ha penjat al sostre i on mai s’hi posa ningú a sota. Suposo que pensem que es descollarà i ens caurà a sobre. Està allunyat de la sortida principal, la que està a Aragó/Pg. de Gràcia i l’accessibilitat d’una eventual ambulància és impossible. Això abans no es pensava i és una estació subterrània que té molts anys. Tants, que recordo com al rebedor principal, a la paret del fons hi havia un gran marcador on anunciaven en una banda els trens que arribaven i en l’altra els que sortien. Jo era petit i m’agradava molt veure tota la gent allà palplantada mirant i buscant el seu tren amb aquell so tant característic de clac clac clac de les lletres i números.

Penso si entro a comprar uns quants “ositos”. Per a mi sempre seran ositos. No em convenen però fa tant de temps que no en menjo. Des de diumenge. Tant és, vull pecar. Miro a una dona que hi ha davant l’aparador esperant el tren. Com tots. No crec que ningú tingui una cita i quedi a la tenda de gominoles que hi ha mig metre abans del marcador electrònic que hi ha penjat al sostre i on mai s’hi posa ningú a sota, de l’estació d’Aragó/Pg. de Gràcia o Roger de Llúria, segons l’entrada que agafis. M’ha mirat i m’ha dit alguna cosa? Però si no la conec. Potser ella ha canviat molt i jo gens. De fet, el dimarts una noia quan baixava a Sants i jo m’apartava perquè tothom pogués passar em va dir: Hola. Hola, no t’havia conegut. Jo si David, estàs igual. Estàs casat oi? Si, i tinc dues filles. Ostres! Adéu. Adéu. Encara no sé qui era, qui és.

Em quedo quiet i no hi entro. La miro i ella gira la mirada. Vergonyosa penso. La miro de reüll. Està parlant. Alça les celles. Fa un petó. Riu. A qui li deu fer això? A mi no, perquè ha girat el cap quan l’he mirada. Em torna a mirar. Ella pensa que no la miro, però no sap que m’he transformat en el Dioni. Si em veiés ma mare em diria Nen, no facis ganyotes que com vingui un cop d'aire et quedaràs així per sempre. Segueix murmurant. Murmurant-me? Treu la llengua i es mulla els llavis. Estic acollonit. Fa el gest amb la boca de MMM MMM. No la cançó del Karaoke, no. De gest sensual de “guapuuuuu”. O gest de “mmmm no ho sé”. Torna a riure. Puja les celles i les espatlles. Crec que el seu cervell ha entrat en un bucle sense fi. Ho fa durant els 3-4 minuts que falten per l'arribada del tren, per l’esquerra de l’andana, on hi ha l’entrada Aragó/Roger de Llúria. I això no és segons es miri. És així.

Al fons veig un noi que conec i que no em ve de gust fer tot un trajecte fins a Gavà amb ell. Però no sé què és millor, si coincidir amb la noia del bucle o amb un mall. M’amago tímidament tirant-me enrere. Veig una altra noia mirant no sé què i rient. Quina curiositat! Arriba el tren. Pugem al pis de dalt. Pugem perquè l’estic seguint. Vull saber que li fa tanta gràcia. M’assec de cara a ella i d’esquena al trajecte. Hi ha gent que es mareja si no va en el mateix sentit que el tren. Un cap de setmana vaig anar a Las Vegas i el Grand Canyon i Monument Valley, allà on rodaven els films de cowboys o pel·lícules de vaquers. Tornant el dilluns al matí cap a San Francisco vam haver de seure en els dos únics seients d’esquena al pilot, a la fila. No vaig marejar-me.

Observo la noia asseguda. No té res a les mans. Obra el “bolso” Donna Karan que porta. Treu una PSP i comença a mirar-la i somriu. Miro el noi del seu costat dret. També sembla guenyo. Els dos miren la pel·lícula. Ella no ho sap. De sobte m’enlluerna una cosa. Una bombolla. A la noia, que està tan posada en la trama, se li està començant a acumular saliva a la boca. Soc conscient que estic obrint molt els ulls. Ai que li caurà la baba! Quan algun cop havia anat a ajudar a mon avi al camp i tocava regar, hi havia un moment que quan havíem aconseguit engegar el motor i xuclar aigua de la vall del marge, l’aigua començava a entrar al rengle. L’aigua començava a avançar lentament i ràpida. Lentament en vertical i ràpidament en horitzontal. Era un joc que l’aigua i la terra feien cada cop que tocava regar. La imatge de veure com s’anava omplint el tros, com avançava l’aigua sense parar, com la terra començava a brillar, indicava que calia fer alguna cosa. Agafar l’aixada i posar terra a la boca del rengle per evitar que vessés. De sobte es va sentir un sorollós xarrup endins i un “Propera estació: Gavà”.

Mentre estic baixant les escales del pis superior al de peu pla, intentant no trepitjar una noia, un noi i una noia que estan asseguts als esglaons, veig un senyor que fa gestos en forma de bucle, com els de la noia que he trobat davant la botiga de gominoles que hi ha mig metre abans del marcador electrònic de la parada de tren de, diguem, Aragó/Roger de Llúria i que hi ha penjat al sostre i on mai s’hi posa ningú a sota. Deuen ser família però no directe. Mentre que la dona no parava de mirar a banda i banda fent els gestos, aquest senyor té un punt fix entre cella i cella, diria que a la retina. La veritat és que no sé què mira però intueixo que està imaginant alguna cosa. Em poso a costat seu, molt a prop, a 10cm. No és estrany perquè a aquella hora de la tarda el tren va molt ple i és normal que anem apretats i que hi hagi gent asseguda als esglaons. Segueixo amb la mirada la trajectòria que hi ha entre els seus ulls i el punt fix, com els del CSI que posen un làser vermell en l’impacte de la bala per poder establir des de quina posició es va disparar.

Ja he arribat a tots dos llocs. A Gavà i al punt P. Gavà és el poble on vaig néixer i on visc. El punt P són els alliberats pits petits que es poden veure a través dels botons oberts de la brusa de la noia del primer esglaó.