Perquè?

Amb això vull dir que sempre s'ha de tenir tot en compte. S'ha d'explicar tot, s'ha de ser clar per evitar situacions. Si no ho expliques tot, fas que gent foti la pota i se senti malament, i el pitjor, que d'altra se senti decebuda. Que és com em sento jo.

...bla bla bla, ja ja ja, ok gràcies per la info i a veure si ens veiem un dia, que no sigui al tren. Mañana nos veremos no? A on? En la cena, no vienes? No, és que no m'ha convidat. Que raro, yo daba por hecho que tu ibas. De moment no m'ha dit res, tot serà que m'avisi a darrera hora.

Vaig pensar que com sempre, em dirien allò de Ostia me he olvidado, le dije que te llamara, se m'ha passat, pensava que t'ho diria no sé qui.... el de sempre, que mai saps si és una excusa o realitat.

Per saber-ne alguna cosa més, li vaig enviar un sms: Felicitats, que passis un bon dia... La resposta: Moltes gràcies.

Si hagués estat per mail li hauria dit que si recordava que quan treballava a Paris, cada any agafava un autobús durant 14 hores que arribava el divendres, just a temps pel sopar que sempre es feia, i que tornava a marxar el diumenge al matí, 14 hores més. Així durant 10 anys.

Nen, vols dir que no és un pallissa per només estar aquí un dia i mig? Ja ho sé mama, però és dels meus millors amics.

O que el sopar que havíem d'haver fet ahir dia 30, el vaig avançar una setmana perquè ell pogués venir i que encara no entenc perquè no hi va assistir.

Truco a la tarda a un altre dels amics amics, dels de sempre. Escolta, que demà tenim un cangur i que sortirem a la nit. Vale, nos vemos en la cena? Que cena? La que ha montado en aquel restaurante. A mi no m'hi ha convidat. Que dices? No no. Que raro, me extraña.

A mi també m'estranya. Penso que una cosa és quedar entre setmana, durant l'any quan tots tenim les nostres històries de feina, de fills, però una altra és un sopar de tots, de celebració, dels que es fan pocs cop l'any.

M'estranya, no li trobo explicació. I menys quan fa just un mes va ser ell qui em van convidar a la festa sorpresa que van muntar a son germà.

?

El primer diari

Era diumenge i com acostumo a fer ara, no podia anar a un quiosc per després anar a fer el cafelito. M'acosto a aquells mini quioscos individuals que hi ha pertot i que tants cops hem vist en films, poso la moneda que tocava, obro la porteta i agafo un diari. Estava a punt de tancar la porta quan vaig pensar que no estaria de més tenir un detall amb les meves companyes d'apartament i portar-ne un altre per a elles.

N'agafo un segon. Quan ja deixava anar la porta, vaig pensar allò d'on n'hi ha dos en caben tres, i vaig agafar un tercer diari, així quedava de puta mare i tots tres llegiriem alhora el mateix diari, amb la calma que dona el fet de què allò és teu i prou.

Ja estava, ara si, a punt de tancar la porta quan sento pel darrere un sht sht sht sht sht de desaprovació. Meeeeerda, era un veí que amb moviments laterals del cap anava dient que no, que no noi, que això no està bé, que estàs robant collons i que aquí aquestes coses no les fem, mentre amb els ulls i celles em deia que els deixés. Em vaig sentir humiliat.

Vermell com un titot, vaig rebre la meva primera lliçó. L'havia cagat, m'havia deixat anar, era conscient que estava mal fet, potser perquè sabia que ningú em diria res.

Han passat 10 dies des de la foto, i he donat voltes a conceptes com confiança, estranger o ser imbècil. La persona que va posar el tiquet per fora era el primer cop que es trobava amb una zona blava?, potser és estranger i no ho ha vist mai? potser ha sortit d'una pel·lícula d'aquelles on no tanquen ni abaixen les finestres del cotxe i no passa res.

Haig de dir que el primer que em va venir al cap va ser mira, mira, quin tio més imbècil, ha posat el tiquet a fora, que no veu que li fotran. És cert que amb 0.40ct no solucionem gran cosa. I pensant en això de la confiança de què ningú li fotria el tiquet, vaig recordar el primer cap de setmana que vaig arribar a USA.

Uf, quin pal!

Li agradava molt dormir, com a tothom pensava. Per això quan sentia que aquell s’havia llevat de matinada per anar comprar el peix per la parada o que l’altre s’havia aixecat a quarts de set, ja li entrava la mandra. Li explicaven i es posava a badallar, fet que provocava el malestar de qui li parlava perquè pensava que l’estava avorrint quan el que tenia era mandra provocada per l’empatia que el caracteritzava, es posava en la pell de l’altre i vinga a badallar. A l’estiu encara, perquè sempre arribava a casa encara de dia i s’aixecava amb la claror ja encesa. Però durant l’hivern, aquella tasca se li entravessava, la tenia sempre coll amunt. No hi havia manera de poder raonar tan d’hora. Ni de parlar ni de llegir ni res. Com a molt, els auriculars amb les primeres notícies del dia. Així s’estalviava embrutar-se el dits de tinta de diari gratuït. Sempre ha estat en contra de la tala innecessària d’arbres.

La primera vegada que es va fixar en una noia, vaja, que una noia li agradà molt, quan es posava al llit, començava a pensar en ella i deia avui somiaré amb ella, avui somiaré amb ella fins que totes aquestes plegaries un dia van funcionar. Era capaç de somiar amb qui volgués. Amb els anys va anar ampliant els temes per poder tenir un ventall de somnis el més variat possible. Sempre que ha volgut ha somiat amb noies, cantants, actrius, presentadores, futbolistes fins que un dia va sentir el concepte diversificar. S’ha de diversificar per minimitzar els riscos. A aquell do se li havia de donar una volta més, anar més enllà. A base de pensar-hi va desenvolupar una habilitat inèdita creu en la seva família que consistia en aixecar-se a mitja nit i sense obrir els ulls, anar a la mini cambra annexa, encara amb els ulls clucs aixecar la tapa, asseure’s i pixar per després anar fins la cuina, amb ambdues mans palpar la maneta de la porta de la nevera, deixar-hi la mà esquerra i anar pujant la dreta pel llom de la porta fins arribar a l’alçada de la cara, agafar la gerra d’aigua i fotre un glop, tornar a l’habitació, estirar-se una altre cop i seguir somiant. Això li permetia decidir si continuava amb el somni o no, si premia les dues ratlletes blanques o premia el quadrat blanc.

Si ho voleu provar és important la posició de les mans a la nevera si no voleu que us passi com a ell, que la primera vegada que ho va posar en pràctica, va calcular malament i es va fotre una òstia amb la porta a la cara que li va fer obrir els ulls de sobte, fet que provocà que la llum del darrera un enciam anés allunyant-se i apagant-se fins caure a terra. Diu que ha vist el llum del final del tunel quan et mors però en realitat és d'una nevera a les 3 de la nit i amb un nyanyo al cap.

El volum al dos era suficient per poder sentir el més important del trajecte, els sons que fan les vies del tren, que com tothom sap, a mida que t'acostes a una gran estació els catacrac catacrac augmenten considerablement així com la manera de bressar dels vagons.

Anar en tren, adormir-s'hi, no trobar lloc per seure no suposava cap d'altabaix. Només hi havia una cosa que li feia més mandra, un pal terrible i era trobar-se amb algú conegut, ben d'hora al matí. Només de veure'l i pensar, primer, que no podria dormir al tren, segon, que no sabria de què parlar i tercer, que tampoc som amics òstia ni ens coneixem tant, ens saludem i punt, visualment, no cal ni dir-nos res. Però com es dissimula en aquests casos si ningú parla pel mòbil a les set del matí?

Encara no sap perquè porta tant temps treballant en aquest inconvenient sense trobar un ventall d'excuses que no el facin quedar malament, quan és capaç de posar pausa a un somni.?

No volia tornar a passar per haver d'explicar tota la infantesa de son fill en 20 minuts a algú que només l'ha vist un cop en una foto que el germà del seu cunyat li havia ensenyat fa uns quatre anys o fingir interès sobre el viatge de noces d'un conegut tant i tant interessant que li recomana fora dels circuits turistics, doncs no els agrada la platja, que van fer a peu descobrint les diferents empreses formatgeres que hi ha al Perú.

Si fos amic seu sabria que no li agrada el formatge.

4 hores i 15 segons

Ha passat Le Tour per Barcelona. Molts dels meus companys de feina es van acostar al Passeig de Gràcia per veure passar els ciclistes. Jo no. I sóc dels que està molt content que un esdeveniment com aquest passi per casa nostra.

Aquell estiu a Normandia (Primers estius) vam anar a veure el Tour en directe. Vam fer una excursió d'una hora fins arribar al punt per on passaven. Després de dues hores esperant els ciclistes i veure infinitat de patrocinadors com el de la foto, passen els ciclistes. Fiuuuuuuuuuuuuuuu, fiuuuuuuuuu, fiuuuuuuuuuuuu. Ja està, ja podem marxar. Ale, una horeta més fins arribar a casa. No pot ser, deu ser una broma això. Ara tornaran a passar oi?, diuen que deia.

Abans d'ahir al menjador de casa: Que t'aporta mirar uns tios anant en bici? Puc entendre el futbol, el tennis, el bàsquet, l'hoquei, la natació, l'atletisme.....però mirar una pila de paios a sobre d'una bicicleta per una autopista, no entenc que t'aporta.

Després d'una estona pensant només vaig poder respondre que jo tampoc sé que m'aporta però que m'agrada. A més, no són uns tios anant en bici, és el Tour, que és molt diferent. Mirar un partit de futbol Recreativo de Huelva-Celta de Vigo de lliga, potser no és atractiu a priori i no el mires, però si fos la final de la Copa d'Europa, s'ha de mirar.

És com el 17 de juliol de 1994, quan els mòbils els tenien els empresaris adinerats. Estava entre italians i brasilers al bar de l'hotel on treballava mirant la tele, ple a vessar, tothom amb l'ai al cor quan se sent per megafonia un David Pugès, David Pugès est demandé à la réception, merci! M'hi acosto i tenia una trucada. Hola? Hola, sóc l'Albert. Què ha passat alguna cosa? No res, truco per parlar amb tu una estona. Collons Albert, que és la final del Mundial! Et truco després.

Suposo que mon germà ja m'ha perdonat.

En mal estat

Cada any igual, com una mena de ritual. Es preparava per a l'arribada de la nova tongada de gent que venia a passar quinze dies a l'hotel. Sovint el seu cap no hi era perquè confiava en la seva responsabilitat, per això tot i voler anar vestit més còmodament i casual que es diu ara, sempre es posava els pantalons de pinces que amb tan bon criteri els seus pares li havien comprat - nen, sempre va bé tenir uns pantalons així, encara que sigui l'estiu - les sabates de mudar i una de les dues camises d'arreglar, ja que no oblidava que hi era per treballar.

Un cop arreglat, baixava al bar i s'asseia al lateral de la barra del bar des d'on podia veure a tothom que passava pel hall i des d'on ningú podia saber què comentava amb el barman de torn. Tantes hores assegut en aquell tamboret alt negre d'alumini havia derivat en una relació d'amistat i complicitat amb tots ells, i que tant profit en treia.

Aquella d'allà què? Quina? La del vestit de flors. Aquella no. Va home, no siguis així, dóna-li una oportunitat. Com vulguis però ja veuràs com tinc raó. Què t'apostes? Una cervesa. Fet.

Al cap d'una estona i com si d'una predicció es tractés, s'acosta la dona del vestit de flors amb una amiga, el miren, em miren i diu:

- Hablas español?
- Non
- Ah, pues.......un ver do

Ell va somriure ja assaborint la cervesa que acabava de guanyar. L'Hervé el mirà emprenyat i tot seguit va mirar l'acompanyant alhora que aixecant les celles.

- Muá igual.

Amb dues setmanes en van tenir prou per endevinar en un altíssim percentatge què demanarien al bar. Els turistes que acabaven d'arribar no volien demanar un cafè, tallat o cervesa. Això s'ha de fer en un bar típic de la ciutat. Estaven cansats del viatge en autocar i només volien refrescar-se un moment mentre esperaven que els fessin entrega de la tan preuada clau de l'habitació. Va treure tot el profit que va poder a cadascun del cambrers.

I aquella què? Em sembla que és russa. I què vols dir? És que no he tractat mai amb una russa. Però pots apostar igualment. Jo dic que si. Jo que no.

Va fer una mirada ràpida al bar però no va venir. Van esperar que a la tarda es deixés caure. Res. Finalment, passats uns quants dies de veure-la anar i venir en shorts, en uns pantalons ajustats o sandàlies de disseny, va aparèixer cap al vespre. Portava un vestit negre preciós. Ni tan sols vam posar en dubte la seva esvelta figura. Ella no se'l posava perquè el negre aprima, no, vam imaginar que tenia una cita o una entrada per a un espectacle. Però si l'espectacle és ella, mira quina manera de caminar, van sentenciar.

Tio tio, que ve cap aquí. Tu vas dir que si, oi? Si. I jo que no. Ho mantens? Si. D'acord.

S'acostà i començà a inclinar-se lleugerament cap a la barra de fusta, ni en una part ni en l'altra. Just al centre, com se li esqueia per l'expectació que havia creat. Ella era el centre d'atenció i estava just al centre. De la barra, de les mirades, de les hipòtesis. Al centre de tot.

Tenien els ulls ben obert, també la boca, com dos tontets, com dos nens quan van al Circ. Ella, la russa, plàsticament, amb uns moviments harmoniosos, acostava el pit fins la barra de fusta obrint els braços per deixar-los flexionats i estesos a la part superior, per estar més còmoda, per ser més informal, per voler parlar, amb actitud còmplice.

Es van mirar, no va caldre cap paraula, es coneixien molt bé, massa bé. L'Hervé i ell només mirant-se podien parlar i en aquell moment van dir-se mentalment un Nooooooooooooo. L'aposta havia quedat anul·lada. Això no es podia jugar, cap dels dos hi jugaria, en aquestes condicions no. Hi ha uns mínims a respectar i això no es podia tolerar. Si més no ara que el marcador dels dos encara no havia estat inaugurat.

La culpa era de la russa, només ella n'era la responsable. Aquells brots de les aixelles no eren pèls sinó arbustos, eren uns matolls massa densos, feien por.

Aquella ensaladilla tenia salmonel·la.

És per regalar!

- Hola, un llibre que ha sortit fa poc de cocktails del JdelasM?
- A l'altre passadís.
- Gràcies.

- Següent!
- Hola
- Hola
- Si per un cas mon pare ja el tingués, el podrà canviar?
- Amb el tiquet i durant els propers 15 dies. T'he posat un tiquet regal, i així no veurà el preu, d'acord?
- Moltes gràcies.
- Adéu
- Adéu.

Esperança

Tinc esperança. Hi ha dues coses a les que em van obligar de petit i no m’han agradat mai. Quan vaig néixer vam viure a l’Avenida Jose Antonio. Al principi mons pares no sabien perquè em portava malament, no feia cas de les coses, a tot deia no. És una etapa bàsica en l’educació dels fills, anys de vida claus en què tot allò que arrela ho tindràs per sempre. Tinc molt present la imatge de sortir de casa meva, entrar a l’ascensor per baixar des de l’àtic amb un tall de formatge en una mà i en l’altre un llibre. Jo ni volia menjar-me’l, ni volia llegir-lo, malgrat ho vaig acabar fent sota alguna amenaçadora mirada paterna com les que jo també poso en pràctica i que tant de resultat donen, de moment (i que durin).

Al cap d’uns anys vam canviar de casa. Però el mal ja estava fet. Va ser canviar de casa i tot allò que havia estat negatiu en mi ho seguia sent,però va ser molt positiu i beneficiós pel meu germà. Estava clar, la culpa la tenia el Jose Antonio. No, no era el llogater, ni cap poeta de l’època, ni cap escultor. Va ser algú molt pitjor.

Sinó com s’explica que a ell li agradi devorar llibres i formatge, i a mi no? Porto anys intentant-ho. Vaig començar amb els entrepans calents abans de l’adolescència. Quan van passar a dir-se biquinis també els vaig seguir. Les pizzes dels dissabtes, el gratinat dels macarrons...sempre amb la condició que no fes pudor, que no tingués gust, que fos suau. Ara, ja m’atreveixo fins i tot amb el parmesà. Estic molt content. Tres tallets amb el Carpaccio.

Els diaris esportius, es considera lectura o premsa del cor, culer, però cor? I els Zipi Zape, Mortadelo y Filemón i companys del gremi, és lectura? Recordo el primer llibre sencer acabat: Los Cinco en la Isla del Tesoro. Després Sin noticias de Gurb. I punt. Tota la resta de llibres d’EGB i BUP que ens obligaven a llegir, no els vaig llegir mai. Llegia una pàgina i llavors l’explicava a l’empollón xerraire que tots hem tingut a prop. Entre la pàgina llegida, el resum que porten els llibres a la contraportada, i tot el xerrava el pájaru, suficient per fer dos folis per entregar a doble espai. No sempre han estat flors i violes.

Està bé, oi, aquest llibre? Bueno –resignat- és que no m’agrada llegir. Com que no t’agrada llegir, perquè? Parla amb el Jose Antonio.

Uf, aquest tio ha fet molt de mal. Però mai he perdut l’esperança. I us haig de donar les gràcies als que durant anys (molts) heu intentant adreçar-me al camí de la lectura alternativa, la que no té dibuixets, ni estadístiques. Gràcies a haver rebut regals en forma de llibre i títols tan suggerents com El Barça o la vida, El Club per dins, Els secrets del Barça, El libro de Kubala, Romario gran goleador, La sonrisa de R10.... he conegut paraules com novel·la, assaig, ficció, història....

Estic molt preocupat perquè des del Sant Jordi d’enguany he llegit El Barça al descobert, Benvingut al món real i Només socis, i aquest últim en set dies.

Doctor, estic malalt, és greu? Vostè creu que algun dia podré menjar una Raclette?

En clau de Sol.

Ja m’ha passat, no estic tan malalt com estava fa anys, en part perquè tinc altres prioritats. Crec que tot va començar amb un arbre curiós del desert que no havia vist mai. Llavors en descobrir que a més del long play (LP) hi havia els singles amb cançons inèdites, també vaig començar a comprar-los. I pins, gorres, banderes, edicions limitades, discos entrevista, llibres, fotos, postals.... Un petit santuari, que vaig abandonar ja fa temps, malgrat que els meus amics encara em miren quan sona U2, potser perquè saben que em posaré a cantar.

Durant un maig de record gloriós en què per ordre cronològic vaig fer 20 anys, després el concert d’U2 i després la final de Wembley, vaig viure’l de manera diferent. D’entrada perquè vaig estar des de les 9 del matí assegut a la porta del Sant Jordi perquè volia ser dels primers a entrar. Hi ho vaig ser després de tot el dia al sol, els vaig veure a segona fila darrera una noia, que ni vaig mirar. Només tenia ulls per a ells. Ahir a la nit, assegudet, aixecant-me a ballar i sobretot cantar.

I parlant de cantar, ahir va haver-hi una connexió entre U2 i Dire Straits. Del darrer disc No line on the Horizon sé poca lletra, tampoc li he dedicat el temps necessari per aprendre-les. Però diria que amb l’excepció The Unforgettable fire, la resta de les lletres si i òbviament totes les melodies. Diràs que tothom se les sap oi? Doncs no, la tia que tenia al costat no sabia res, ni lletra ni música ni oohh oohh, aahh, aaaah, yeah yeah yeah, ni un dos tres catorce. Al·lucinant. Diria que ahir va saber que el grup són quatre persones, potser els va conèixer el dilluns, perquè no s’entén. Ni ballava, perquè en un concert, si balles, xoques amb el del costat, ni cantava. Per això vaig recordar el concert a la Monumental del Mark i companyia.

També tenia una noia al meu costat i tampoc es movia ni cantava gens. En una de les cançons se m’acosta i em diu:

- Perdona, tu saps música, fas solfeig oi?
- Perquè ho dius?
- No, perquè veig que domines molt quan entra la guitarra, la bateria, els temps.....
- No no, només m’agraden i conec les cançons.

Solfeig? Però quina excusa més txunga. Què vol dir solfeig? Però quina tia més intel·lectual, no podia dir-me que la meva cara li sona d’alguna cosa, que si estudio o treballo, que si tinc foc... perquè està clar, aquella tia volia follar.

Ara em penedeixo de no haver seguit les classes de piano que tanta il·lusió li feia als meus pares. Potser m’hagués inflat a tocar. En ambdós sentits.