Bon viatge

Recordo el primer enterrament que vaig anar.

Jo feia setè o vuitè i un company de col·legi va morir d'un tret d'escopeta quan se'ls va disparar accidentalment quan hi jugaven amb un altre seu company. Tot el col·legi va assistir a l'església de Sant Pere i recordo que no vaig plorar gens. Només estava trist.

Quan va morir mon avi Joanito ("Juanitu) jo vivia a EEUU. No vaig plorar. Suposo que ho veia venir ja que abans de marxar-hi, l'havia deixat a l'hospital degut a una embòlia. També potser perquè havia acabat les llàgrimes en llegir tantes i tantes vegades una carta que em va escriure en la què deia "Estic fotut però no vençut". Encara la guardo.

Per mon cosí Joanen vaig plorar molt. Amb ell no vaig poder fer-me la idea de perdre'l. Jo tenia menys de 30 anys. Ell menys de 35. Després de molts anys de malaltia, la iaia Manuela. No vaig plorar molt. Patia més per ma mare que per la pèrdua de la iaia. Feia anys que me l'havien pres.
Amb la iaina i la iaia Rosario, sentia pena pel patiment dels meus sogres i la meva dona. I evidentment que t'emociones i plores.

Però avui, veure el somriure perdut i la mirada dels tres fills i el marit.... m'ha costat Déu i ajuda. Només feia que imaginar-me a les meves princeses.

Mira, que es mori algú que estimes és una puta merda i si és jove, encara pitjor. Estic cansat de sentir tot allò de "ara descansarà; millor que hagi estat ràpid; això no era vida; el temps ho cura tot; s'ha acabat el patiment". A cagar!

Fa dies, mentre el fill no parava de plorar, sa filla gran no ho entenia, només volia que li fessin el tractament que la curés. En canvi la petita, va escriure una nota en la què li demanava perdó per les vegades que l'havia feta enfadar, que l'estimava molt, etc..... i com a punt final va escriure

T'estimo mama
Bon voyage

Medalla d'Or

Un dia qualsevol a les 04:32am.

- Papaaaaaaaa, vineeeee. Papaaaaa, que vinguiiiiiiiiis

Quan sóc conscient que no forma part del somni, em desperto i contesto.

-Què vols?
-Queeee vinguiiiis.
-No Valèria, què passa?
-Que obriiiiis el lluuuum.
-Obre’l tu!
-No puuuuuc
-Si que pots
-No troooobo el de la tauleeeeta
-Doncs obre el de la paret

Se sent el clic d’haver-se obert el llum, com posa bé el coixí i el segon clic per tancar-lo.

Mateix dia a les 19:15. Els quatre al llit adult repassant com ha anat el dia, saltant i jugant, abans de començar l’etapa dutxa.

Escolta Valèria, el proper dia que vulguis obrir el llum, no cal que em cridis i em despertis, que tu ja saps obrir el llum tota soleta. Perquè oi que un dia us vaig ensenyar a la Jana i a tu com s’havia d’obrir estant a les fosques? Oi que ho vam provar i ho vau fer bé? Oi que si? Doncs no tornis a cridar que ens despertes a tots tres. Ho has entès? D’acord?

Sota l'atenta i sèria mirada de sa mare i sa germana, em mira somrient i em contesta:

Molt bé campeón!

Desconfiança

Només hi ha una situació en la què no et creus als teus pares, en la que desconfies, que no te'ls creus, que ja et poden dir missa que tu no combregues. I crec que és comú a tots.

Papa, què menges?
Un préssec. En vols?
És bo?
Molt. Té prova'l

I el prova.

Pensa en qualsevol situació en la que tons pares et deien una cosa amb confiança i tu te'ls creies. Aprenent a anar en bici, quan t'ensenyàven a xutar o agafar la raqueta, quan et deien que aquella camisa combinava amb els pantalons, que el foie és bo....

Perquè quan llavors anem al metge i li diem als fills el què sigui, no ens creuen. Ens veuen com uns enemics. Ens entrava i els entra un pànic difícil d'explicar i raonar.

Jana, no pateixis que és una punxadeta de res.
Però a dins?
Si, a dins, però molt poquet. Si tinguessis una aixeta al braç, l'obriríem i llestos. Però no pot ser. Pensa que a mi també me n'han fet i no passa res. T'ho prometo.
Però jo no vull que m'ho facin.

Jo convencent a ma filla quan em fan pànic les agulles. M'han fet dues anàlisi de sang a la vida i perquè no quedava més remei. Operar-me el ulls? Estàs de conya. Em cago de por. Si em moro quan em punxen el braç, com haig de deixar que em remenin els ulls.

Quina serà la següent situació en què no es fiaran de la nostra paraula?

Premis

M’agraden molt els dos, però no pot ser que com a Català de l’any hi hagi entre els proposats dos esportistes. Per molts èxits que hagin obtingut, per molt bé que caiguin a la gent, no pot ser que tinguin la possibilitat de ser escollits quan hi ha gent molt més encertada per ser-ho.

És cert que en els darrers anys han estat guardonats personalitats que realment fan un bé social o tenen una trajectòria llarga i reconeguda com el Pasqual Maragall, Neus Català o en Joan Massagué.

Però com que el tema és fer negoci s’ha de posar algú cridaner i de masses per així fer caixa i poguer a més de cobrir despeses del premi a Disneyland, guanyar uns calerons. No tenen res a veure, però els Nobel es voten per sms?

Si volem que uns premis tinguin prestigi, la valoració, la votació l’han de fer uns professionals, sense mirar si será popular o no, només ho ha de merèixer més que els altres amb raons objectives.

Primera hora

Li desitjo que no tot ho faci així per evitar patiment i angoixa. Potser ja li agrada.

Puja les escales llegint, es queda dret mirant seients lliures. Avança, para i mira. Segueix. Torna a caminar, em passa de llarg i li perdo la pista. Torna enrera i el torno a veure. S'asseu al meu costat prèvia trepitjada del peu dret. No s'immuta. No es disculpa. S'asseu com si estés en un silló, segueix llegint.

Baixa en la primera estació multitudinària. Unes 300 persones l'acompanyen. El destí fa que s'aturi dins el meu camp visual, entre mig de dues vies. La 10 i l'11. Ell quiet mirant a dreta i esquerra les dues pantalles, una de cada via, amb el llibre obert amb una mà i que fulleja de tant en tant. La resta, tothom, caminant a velocitat matinal, velocitat de campionat, de rècord, d'arribar tard, d'activar-se. Tothom esquivant-lo. I jo sense treure-li els ulls de sobre. No sap què fer, si avançar, si anar a dreta o esquerra, si llegir, si quedar-se quiet....

Assiteixo a una d'aquelles instantànies de revista, de documental. No sé si aquest noi és indecís, si se sent sol o si és tan previsor que es pot permetre el luxe d'estar a primera hora del matí en una gran estació amb un ritme totalment oposat al de la massa.

Ara em ve al cap que de vegades jo també ho pateixo. Prefereixo agafar el tren anterior al que podria agafar i no arribar tard, per poder sortir de l'estació sense córrer, sense suar, sense empènyer. Asseure'm al bar i no patir per si triguen més d'un minut a servir-me, prendre un cafè sense haver-me de cremar ja que puc esperar una mica.

I pujar lentament carrer amunt pensant en tot el què haig de fer.

X igual a regals

Faré servir per començar una frase trillada en la què es repeteix dos cops la paraula però que sota l’aparent simplicitat, s’amaga tota una dissertació.

Hi ha X i X.

L’objectiu principal quin és? Que li agradi a l’altra persona, oi? Pots entrar en una botiga, comprar una cosa que penses que li agradarà, i a tocar ferro. No sempre que fas (o et fan) un regal, agrada. No has rebut mai un regal i t’han dit “però si és molt xulo. Doncs si tant t’agrada queda-te’l”, he volgut sempre dir però que la meva sovint excessiva prudència no m’ha permès.

Jo li he comprat un vestidet amb una brodat que diu la nena més maca del món, quan ser que la criatura és diu Josep Maria? Oi que no? Perquè com sé que ha tingut un nen, doncs li compro coses de nen. Potser sóc un il·luminat!
Llavors perquè collons hi ha gent que m’ha regalat coses del Real Madrit? Són milionaris i no els importa llençar els diners? Perquè dos minuts després que hagi sortit per la porta, a la brossa va.

Per fer un regal has de posar els cinc sentits. Per encetar-lo i així sentir que has fet bé la feina. Sempre recordaré un regal que li vaig fer a la Cristina. Unes sabates, per Nadal. Jo les trobava molt maques. I ella va dir: “pel darrera no estan mal”. A sac, sense vaselina ni epidural ni res. Ho recordo amb un somriure. Potser és dels pocs que no he encertat i fruit de l’escàs bagatge relacional que teníem.

Però el millor, és quan hi ha el joc psicològic de fer veure que saps que et regalarà la parella, de fer veure que ho ha endevinat però res més allunyat, d’amagar el regal i que no el trobi. Durant aquesta setmana he rebut pressions, frases caigudes, missatges, trucades, tot per desestabilitzar-me. L’episodi d’ahir a la nit en què ella creia que ho havia endevinat i reia, ballava i cantava a la cuina sota l’atenta mirada de les nenes i meva, ho recordarem sempre. Ella i jo.

Va creure que el regal era un massatge. Com que ja ho “havia endevinat” vam acordar entregar-li el paquet. Quan va veure que era un puzzle de fusta de Paris, vaig ser jo el que va començar a cantar, ballar i riure.
Va ser molt divertit, en família.

Espero que quan li doni el regal autèntic, rigui, balli i canti.