Primer dia

Ahir parlava amb una bona amiga el fet que un conegut nostre (molt més d’ella que meu) va marxar diumenge cap a Australia, en un viatge que segons ell mateix explica tenia al cap:

“Desde hace tiempo, esta aventura se había consolidado en mi interior como algo que debía realizar en esta corta, pero apasionada vida. Diferentes motivaciones me conducen a dejarlo todo y emprender un viaje como mínimo de 3 meses, recorriendo dos países tan lejanos y bellos como enigmáticos, Australia y Nueva Zelanda.”

El divendres al vespres me’ls vaig trobar i des que ell em va dir que en dos dies marxava definitivament, vaig començar a recordar quan jo vaig marxar a Estats Units, l’any 94. Marxava per estudiar, viure i conèixer durant un any la tan criticada societat nord-americana. Si només em centro en la manera de marxar, me n’adono que vaig ser un inconscient i me’n faig creus.

El primer que vaig decidir era que no volia viure al campus universitari. Volia viure en un apartament per poder entrar i sortir lliurement i poder seguir fent els àpats a les nostres hores: les dues i quarts de deu, i no a les 12 i a les 6 de la tarda. Poder fer festes, convidar a gent, mirar la tele en un menjador.... Vaig trobar dues noies que estaven disposades a viure amb mi.

Em sap greu però no, res del que t’ha passat pel cap. Ja m’hagués agradat.

Una excompanya d’estudis estava allà, a San José (Califòrnia) i ens vam trucar i enviar cartes per acordar que li compràvem els mobles. Em va enviar una sobre amb una clau a dins. Si si, com a les pel·lícules, amb l’adreça i el número de contenidor on hi havia tots els mobles. I no tenia res més, ni on viuria, ni mapes, ni res. Res de res. Jo diria que mons pares tampoc eren/són conscients de com vaig marxar.

Total, que arribo a l’aeroport de Barcelona, em toca un company de viatge inoblidable (vegeu Jumbo Dumbo) i cap a Amèrica. Arribem a San Francisco, un taxi furgoneta ens porta cap a San José i ens deixa al Campus. Els tres que havien decidit viure allà, en arribar els van donar la clau de la seva habitació i llestos. Nosaltres tres vam anar a buscar un motel per dormir. Un cop deixades les maletes per tot un any, vam sopar en un McDonald’s. L’endemà al matí vam trucar a uns altres coneguts que havien arribat abans i que estaven instal·lats en uns apartaments a les afores de la ciutat, els Creekside apartments, al numero 1800 del carrer Stokes. Em van semblar una mica no ho sé, poc cuidats, amb poc manteniment. A la tarda vam anar a veure el traster on teníem els mobles per saber quin tipus de furgoneta necessitàvem.


Assegut a terra, al peu d’una cabina de telèfon, amb el sol de mitja tarda enlluernant-me, esperant un cotxe que ens vingués a buscar i amb un mal de panxa dels nervis que tenia, no és ben bé un dels millors records que hagués volgut tenir del primer dia dels 365 que havia de passar en un país llunyà i desconegut.

Hi ha qui m’ha dit que sóc un exagerat fins que li recordo que en aquella època no teníem ni mòbils, ni mails, ni blackberry ni GPS ni res. Era a l’antiga, una carta via postal, una trucada en una cabina, un mapa de la ciutat…

Si a tot això de no tenir allotjament però si els mobles, afegim que les classes a la Universitat començaven en tres dies, no vam tenir una altra opció que llogar l’apartament, el 108 més concretament. Vam agafar les pàgines grogues per trobar una empresa que lloguessin furgonetes, hi vam anar, en vam agafar una i cap a la nau on teníem els mobles guardats. Ens vam instal·lar i vam dedicar-nos a conèixer la zona en dos dies per poder començar el curs en condicions.

L’altre record que tinc d’aquest tres dies és una frase súper complicada que deien pels altaveus de l’autobús després de cada aturada. Cap de nosaltres sabíem què deia i ens aparexia aquell riure que denota nervis.
“Collons, si no entenem què diu com entendrem els professors” ens lamentàvem.
Encara ara riem quan pensem que no entenia una frase com “The doors are closing”

Qui ha dit que els començaments són fàcils!