Jumbo Dumbo

És com una enciclopèdia oberta. No pels diaris que hi ha repartits en tots els vagons sinó per la gent que hi ha. Em ve a la memòria un comentari que vaig fer a finals de 2006 en què deia que m’agradava asseure’m al Passeig de Gràcia i veure passar gent. És súper divertit observar. Doncs al tren, és fins i tot, més divertit encara. Segur que hi ha escriptors, sociòlegs, periodistes o articulistes que s’inspiren fent un trajecte des d’una estació a una altra, sigui seguit o accidentat, sigui a primera hora o no.

Quan puges al tren, a priori el què vols és asseure’t, oi? Doncs hi ha una pila de gent que en perd un perquè comença a mirar i mirar quin és el seu lloc preferit, en quin no hi ha ningú a costat, quin del cantó finestra està lliure, quin va en el mateix sentit que el tren,.... total, que a mida que va mirant, pensant i cagadubtant, es van omplint. Resultat, posa mala cara i es queda dret.

Però què collons mires? Seu i llestos! Si encara que escullis un lloc increïble, ningú no et garanteix que no se t’assegui a costat el guanyador nacional de portar cebes a les aixelles! Jo diria que el Baix Llobregat és una terra molt prolífica, perquè em trobo sovint amb grans professionals de la matèria per bé que al Metro de Barcelona també n’hi ha de bons.

I en aquest punt sempre recordaré quan vaig marxar a estudiar a Califòrnia. Aquell estiu estant a Paris vaig conèixer una noia que treballava a British Airways i que el dia en què jo havia d’agafar l’avió, ella estaria al check-in. Es va apuntar el meu nom i el dels meus amics per garantir-nos un bon lloc.

- Ei, hola, què, com va anar per Paris?
- Molt bé, em va agradar molt. Què xulo no, això de treballar a Paris?
- Si, és molt divertit. Ja fa molts anys que ho faig.
......
- Aneu en un Jumbo.
- Ostres, quina sort, no hi hem pujat mai.
- I us he reservat lloc a la part de dalt, que és més exclusiva.
- I hem de pagar algun extra?
- No, no cal, us hi he posat jo directament!
- Ah, doncs moltes gràcies!

Passem el control, caminem pel finger, entrem a l’avió, ens indiquen amb amabilitat que és al pis superior i mirant-nos com si fóssim els fills del Rockefeller empresari no els del ventríloc, i ens acomoden. Estem allà asseguts, jo súper il·lusionat de marxar a USA i a més en jumbo i en lloc exclusiu fins que veig aparèixer un elefant per la porta. Va pujar les escales de costat i la tripulació li va dir que si volia anar amb l’equipatge, que estaria més còmode. Mare de Déu, però si els animals han d'anar amb l'equipatge, què feia aquest Dumbo entre nosaltres!

No, no, no, no, que no em toqui a mi!, sisplau, que vagi al final, que hi ha llocs lliures......

Doncs, no. Em va tocar. I tant que si em va tocar, en tots els sentits, si no hi cabíem els dos. Bé, els tres perquè era com una bala de palla gegantina, quasi dos metres d’alt per dos seients d’ample. És el primer i de moment únic que he tingut tant a prop. Però com sempre, vaig intentar que el senyor se sentís a gust, que estigués bé, que tingués un viatge plàcid. I ho vaig aconseguir, collons que si ho vaig aconseguir. I ràpid.
No havíem enlairat, que veig que s’ajup, es treu les sabates i els mitjons i es fot a roncar. Entre les pelotilles dels peus, que més que pelotilles eren mandonguilles podrides i la manera de roncar, que en moments en què jo tancava el ulls semblava talment que fos enmig d’un documental de lleons marins del National Geographic, van aconseguir que no ho hagi oblidat mai.


Potser gràcies a ell, quasi sempre vaig assegut al tren.