De festa

Nosaltres no érem així, oi?

El famós dimarts d’extinció, algun cop també havia agafat el tren a les 6 o les 7 del matí i coincidia amb els que anaven a treballar. Però sempre va ser una mesura de previsió ja que mai, mai vam tornar beguts. Ni mai fèiem el xivarri dins el tren que hi havia avui. He vist gent similar a nosaltres, que estaven parlant de manera normal, sense evidents signes d’anar beguts, d’altres dormien, però dissortadament eren minoria.

En arribar a Sants, he vist un grup que només posar els peus a terra s’han deixat caure i han quedat com cossos morts. Una noia s’ha amorrat a la paperera i ha deixat el sopar. Mentrestant, un amic seu que esperava que acabés de buidar, ha tret de la butxaca un retolador i ens ha obsequiat amb un grafit. M’he indignat i he cridat de manera estèril, òbviament.

Enlloc de valorar que han vingut en cotxe i no han provocat cap accident, agrair la noia que no hagi trallat al mig del vagó amb el tren en marxa o pensar que potser he estat davant d’un futur fenomen de la pintura estampant la seva signatura en una paret de l'estació que retiraran per posar al MNAC, enlloc de valorar tot això, no, només penso que són una colla de BRÈTOLS.

Sóc un negatiu de merda i no aniré a parar enlloc.

Primer dia

Ahir parlava amb una bona amiga el fet que un conegut nostre (molt més d’ella que meu) va marxar diumenge cap a Australia, en un viatge que segons ell mateix explica tenia al cap:

“Desde hace tiempo, esta aventura se había consolidado en mi interior como algo que debía realizar en esta corta, pero apasionada vida. Diferentes motivaciones me conducen a dejarlo todo y emprender un viaje como mínimo de 3 meses, recorriendo dos países tan lejanos y bellos como enigmáticos, Australia y Nueva Zelanda.”

El divendres al vespres me’ls vaig trobar i des que ell em va dir que en dos dies marxava definitivament, vaig començar a recordar quan jo vaig marxar a Estats Units, l’any 94. Marxava per estudiar, viure i conèixer durant un any la tan criticada societat nord-americana. Si només em centro en la manera de marxar, me n’adono que vaig ser un inconscient i me’n faig creus.

El primer que vaig decidir era que no volia viure al campus universitari. Volia viure en un apartament per poder entrar i sortir lliurement i poder seguir fent els àpats a les nostres hores: les dues i quarts de deu, i no a les 12 i a les 6 de la tarda. Poder fer festes, convidar a gent, mirar la tele en un menjador.... Vaig trobar dues noies que estaven disposades a viure amb mi.

Em sap greu però no, res del que t’ha passat pel cap. Ja m’hagués agradat.

Una excompanya d’estudis estava allà, a San José (Califòrnia) i ens vam trucar i enviar cartes per acordar que li compràvem els mobles. Em va enviar una sobre amb una clau a dins. Si si, com a les pel·lícules, amb l’adreça i el número de contenidor on hi havia tots els mobles. I no tenia res més, ni on viuria, ni mapes, ni res. Res de res. Jo diria que mons pares tampoc eren/són conscients de com vaig marxar.

Total, que arribo a l’aeroport de Barcelona, em toca un company de viatge inoblidable (vegeu Jumbo Dumbo) i cap a Amèrica. Arribem a San Francisco, un taxi furgoneta ens porta cap a San José i ens deixa al Campus. Els tres que havien decidit viure allà, en arribar els van donar la clau de la seva habitació i llestos. Nosaltres tres vam anar a buscar un motel per dormir. Un cop deixades les maletes per tot un any, vam sopar en un McDonald’s. L’endemà al matí vam trucar a uns altres coneguts que havien arribat abans i que estaven instal·lats en uns apartaments a les afores de la ciutat, els Creekside apartments, al numero 1800 del carrer Stokes. Em van semblar una mica no ho sé, poc cuidats, amb poc manteniment. A la tarda vam anar a veure el traster on teníem els mobles per saber quin tipus de furgoneta necessitàvem.


Assegut a terra, al peu d’una cabina de telèfon, amb el sol de mitja tarda enlluernant-me, esperant un cotxe que ens vingués a buscar i amb un mal de panxa dels nervis que tenia, no és ben bé un dels millors records que hagués volgut tenir del primer dia dels 365 que havia de passar en un país llunyà i desconegut.

Hi ha qui m’ha dit que sóc un exagerat fins que li recordo que en aquella època no teníem ni mòbils, ni mails, ni blackberry ni GPS ni res. Era a l’antiga, una carta via postal, una trucada en una cabina, un mapa de la ciutat…

Si a tot això de no tenir allotjament però si els mobles, afegim que les classes a la Universitat començaven en tres dies, no vam tenir una altra opció que llogar l’apartament, el 108 més concretament. Vam agafar les pàgines grogues per trobar una empresa que lloguessin furgonetes, hi vam anar, en vam agafar una i cap a la nau on teníem els mobles guardats. Ens vam instal·lar i vam dedicar-nos a conèixer la zona en dos dies per poder començar el curs en condicions.

L’altre record que tinc d’aquest tres dies és una frase súper complicada que deien pels altaveus de l’autobús després de cada aturada. Cap de nosaltres sabíem què deia i ens aparexia aquell riure que denota nervis.
“Collons, si no entenem què diu com entendrem els professors” ens lamentàvem.
Encara ara riem quan pensem que no entenia una frase com “The doors are closing”

Qui ha dit que els començaments són fàcils!

Avorriment

Madelman o Lego. Airgam Boys o Tente. Tots hem tingut les nostres preferències a l’hora de jugar. Però sempre hem trobat la manera de jugar, ja sigui sol o en companyia. Hi ha jocs per a cada moment. A casa meva també en tenim. La petita sap jugar tota sola. La gran no.

- M’estic avorrint!
- Llegeix el Tatano, Jana, que fa molt de temps que no li fas cas.
- No
- Perquè?
- Perquè no.
- Doncs fes un dibuix
- x!%&)(¿¿!!!!. Vull la DS.
- El que no pot ser és que tan aviat vulguis jugar a la Nintendo. Ara la Valèria està veient la pel·lícula de la Campanilla. Mira-la tu també.
- M’avorreix.
- Doncs ja t’he dit que pots llegir, jugar a la pissarra, pentinar les nines,…
- És que tinc tantes coses que no sé amb què jugar.

Amb 6 anys i mig ha arribat a aquesta conclusió. Em fa pena per una banda però d’una altra m’ajuda a mantenir-me ferm en la creuada que fa molt de temps vaig començar amb el controvertit tema dels regals i del que taaaants cops n'he parlat.

Jumbo Dumbo

És com una enciclopèdia oberta. No pels diaris que hi ha repartits en tots els vagons sinó per la gent que hi ha. Em ve a la memòria un comentari que vaig fer a finals de 2006 en què deia que m’agradava asseure’m al Passeig de Gràcia i veure passar gent. És súper divertit observar. Doncs al tren, és fins i tot, més divertit encara. Segur que hi ha escriptors, sociòlegs, periodistes o articulistes que s’inspiren fent un trajecte des d’una estació a una altra, sigui seguit o accidentat, sigui a primera hora o no.

Quan puges al tren, a priori el què vols és asseure’t, oi? Doncs hi ha una pila de gent que en perd un perquè comença a mirar i mirar quin és el seu lloc preferit, en quin no hi ha ningú a costat, quin del cantó finestra està lliure, quin va en el mateix sentit que el tren,.... total, que a mida que va mirant, pensant i cagadubtant, es van omplint. Resultat, posa mala cara i es queda dret.

Però què collons mires? Seu i llestos! Si encara que escullis un lloc increïble, ningú no et garanteix que no se t’assegui a costat el guanyador nacional de portar cebes a les aixelles! Jo diria que el Baix Llobregat és una terra molt prolífica, perquè em trobo sovint amb grans professionals de la matèria per bé que al Metro de Barcelona també n’hi ha de bons.

I en aquest punt sempre recordaré quan vaig marxar a estudiar a Califòrnia. Aquell estiu estant a Paris vaig conèixer una noia que treballava a British Airways i que el dia en què jo havia d’agafar l’avió, ella estaria al check-in. Es va apuntar el meu nom i el dels meus amics per garantir-nos un bon lloc.

- Ei, hola, què, com va anar per Paris?
- Molt bé, em va agradar molt. Què xulo no, això de treballar a Paris?
- Si, és molt divertit. Ja fa molts anys que ho faig.
......
- Aneu en un Jumbo.
- Ostres, quina sort, no hi hem pujat mai.
- I us he reservat lloc a la part de dalt, que és més exclusiva.
- I hem de pagar algun extra?
- No, no cal, us hi he posat jo directament!
- Ah, doncs moltes gràcies!

Passem el control, caminem pel finger, entrem a l’avió, ens indiquen amb amabilitat que és al pis superior i mirant-nos com si fóssim els fills del Rockefeller empresari no els del ventríloc, i ens acomoden. Estem allà asseguts, jo súper il·lusionat de marxar a USA i a més en jumbo i en lloc exclusiu fins que veig aparèixer un elefant per la porta. Va pujar les escales de costat i la tripulació li va dir que si volia anar amb l’equipatge, que estaria més còmode. Mare de Déu, però si els animals han d'anar amb l'equipatge, què feia aquest Dumbo entre nosaltres!

No, no, no, no, que no em toqui a mi!, sisplau, que vagi al final, que hi ha llocs lliures......

Doncs, no. Em va tocar. I tant que si em va tocar, en tots els sentits, si no hi cabíem els dos. Bé, els tres perquè era com una bala de palla gegantina, quasi dos metres d’alt per dos seients d’ample. És el primer i de moment únic que he tingut tant a prop. Però com sempre, vaig intentar que el senyor se sentís a gust, que estigués bé, que tingués un viatge plàcid. I ho vaig aconseguir, collons que si ho vaig aconseguir. I ràpid.
No havíem enlairat, que veig que s’ajup, es treu les sabates i els mitjons i es fot a roncar. Entre les pelotilles dels peus, que més que pelotilles eren mandonguilles podrides i la manera de roncar, que en moments en què jo tancava el ulls semblava talment que fos enmig d’un documental de lleons marins del National Geographic, van aconseguir que no ho hagi oblidat mai.


Potser gràcies a ell, quasi sempre vaig assegut al tren.