Volar

Estic assegut al tren i entren dues senyores grans. És hora punta. M’aixeco i els deixo el meu lloc. Les quatre persones del meu costat, mirant les senyores i mirant-me obrint els ulls. Només una frase com Menos mal que aún hay gente amable fa que una altra noia s’aixequi. Suposo que angoixada pels remordiments. Els altres quatre ni en tenen. Se’ls en fot! I així en molts àmbits.

Tothom a la seva. Així funciona tot. Tothom mira per un mateix i llestos.

Estem acostumats a mirar al cel i veure estels, ocells, papallones i també avions o bosses de plàstic planant. Però veure bidons d’uralita, vidres, claraboies i testos de variades plantes, no.

Després d’anar al terrat i guardar en lloc segur tot allò que havia mogut el vent com hamaques, cadires, treure les totxanes que havien caigut de la xemeneia del veí i recollir trossos d’uralita i en veure tot el què volava anava impactant en façanes i cotxes, vaig decidir sortir al carrer i arreplegar tot el què podia per posar-ho bé dins de casa meva bé al contenidor, avisar els veïns que se’ls queia una part de la barana de la terrassa, en fi, estar una mica alerta per ajudar a evitar mals majors.

No és feina meva? No, no sóc empleat de l’Ajuntament però vaig agafar una tros de teulada de plàstic dur que va impactar i ratllar el meu cotxe, per evitar que n’impactés un altre. Vaig agafar testos de plantes i plàstics gegants, per posar-los dins el contenidor. Fins i tot vaig moure un contenidor que estava al mig del carrer per tornar-lo més o menys al seu lloc, mentre anava passant gent que només em mirava. Cap ni un es va molestar en empènyer.

Però això no només s’ha de fer en dies excepcionals com el dissabte, s’ha de fer sempre. No costa gens.

Després la majoria opinarà que aquell mal educat no és digne per sa filla i que es mereix algú millor.