La carta

Estic tan content amb el Reis d’aquest any. Em sento bé. En general no s’han excedit gaire i per tant no tinc greus problemes a casa. Estem jugant amb quasi tots els regals que hem rebut: Nintendo DS, plastilina, Barbies, llibres de pintar, carro de passeig de ninos, ràdiocd per escoltar música –bàsicament clàssica- quan fan de professores, vestir el nino que plora. Només no juguem amb els dos comandaments de la Wii que ens han portat.

-Va, que arribem tard i passaran els Reis i no els veurem.
-Però on anem papa?
-A Castelldefels amb l’Anna i el Biel, com sempre. Vaaaaaa, marxem!

Una de les diferències que hi ha quan fas vacances, quan no vas a la feina és que trenques de sobte els teus hàbits. Des de fa quasi dos anys, que quasi cada matí prenc quasi sempre un cafè amb llet en un bar que hi ha a la sortida de la boca del tren i que en trobar-se en estricta línia recta fins al meu lloc de treball i que em facilita molt els moviments, sovint encarcarats per la son que fins abans de les 9 sóc incapaç d’espolsar-me.

Els primers dies no deixava de ser un anònim entre la Maria Jesús, el Joan, el Luis, el Pere, el Mathew, el Javier, la Núria i un llarg etcètera de noms de pila. La Yolanda de fet va ser la primera a preguntar-me el nom i allunyar-me d’aquest anonimat que en situacions com aquesta no ens fa sentir còmodes. Més endavant va ser la Rafaela. Però qui no aconseguia que em digués ni hola ni adéu, que em mirés a la cara quan li donava els diners o em tornava el canvi, quan s’esqueia, era l’amo, el Josep Maria.

-Va, posa’t el barret que avui fa molt de fred. I la bufanda també. Portes el guants?
-Jooooo, quantes coses no?
-Si carinyo si, que fa molt de fred.

Una cua de cotxes per entrar al poble espectacular com cada any però amb la novetat del fred que feia (4ºC) ens esperava. Vam arribar al centre després de 10 minuts caminant de manera especial, perquè a baixa temperatura, amb nens i arribant tard, caminar no seria el verb.

Arribem a 15 metres del punt de trobada però amb la missió de creuar el carrer. Ens aturem esperant que una carrossa acabi de passar per anar a l’altra banda quan sento:

-Aquesta zona és nostra, eh! Estem nosaltres aquí.
-Hola, que tal? Que vius aquí?
-Si si.
-Pensava que eres del Maresme?
-La meva família ho és però jo ara visc aquí.
-Bé, anem a trobar els amics. Fins dimecres. Adéu.

Saps qui era? El Josep Maria. Si si, el mateix que quan faig de client al seu bar ni em mira i que ara a la cavalcada decideix parlar-me. Haig de dir que dintre meu pensava que aquella flor es pansiria aquella mateixa nit i que no passaria d’aquí. Res més lluny de la realitat.

El dimecres entro de nou al bar a tres quarts de nou i després de frases típiques en grup com “Doncs a Castelldefels feia molt de fred, oi?” mentre em mirava i preguntava aixecant les celles, finalment es va llençar a la piscina i va formular la pregunta que tant enyorava, “Com et dius?”.

I amb el ulls plorosos vaig respondre amb el millor dels meus somriures. Pagar un cafè amb llet, que et mirin als ulls i que quan marxes exclami l’amo del bar un “Adéu Davit”, uffff uffff, és una sensació que des de petit no tenia.

He tornat a creure en la màgia dels Reis Mags d’Orient. Ara només em toca recuperar el temps perdut i entre croissant i cafè poder explicar i saber on vivim, quants fills tenim i acabar un dia amb allò fals de “ja ens veurem pel Passeig Marítim”.