Rebo un mail que diu:
¡Le regalamos dos noches de hotel!
M'inscric al sorteig. Rebo una trucada.
Bien, de hecho no es un sorteo, le hago unas preguntas y si tiene el perfil, le damos las noches de hotel
¿Y qué tengo que hacer?
Le presentamos un nuevo concepto de vacaciones en una presentación de 90 minutos.
¿Y cuándo es?
Sábado o domingo
Ya, pues mejor domingo.
¿Mañana o tarde?
Mañana
¿A las 10 o las 11.30?
A las 11.30
Muy bien, pues quedamos así.
Deixem a les nenes a casa de la sogra, per després anar-hi a dinar i marxem a peu, una mica dubtosos amb la presentació. Tot era una mica estrany. Em van trucar unes 10 vegades per confirmar la visita des de diferents departaments, la noia que ens atenia molt simpàtica però parlava amb un misteri curiós. Al final li vam dir, els dos alhora i sense haver-ho planificat:
Sembla que estem en una secta! Va posar uns ulls!
Si Núria, és que parles molt a poc a poc, amb misteri, amb preguntes xorres que no aporten res. Digues, va, anem al gra! Què ens vols vendre? Normalment no parlo així i la noia flipava. T’ho dic perquè a les 13h en punt hem de marxar.
Al final la noia no ens ho va acabar d’explicar tot perquè ja va veure que no, que no ens interessava. Què perquè?
El tema és que per fer-te soci del club has de comprar unes anomenades opcions, quantes més ens compres més dies de vacances pots tenir. Ella ens va aconsellar comprar 35.000 opcions, fet que ens atorgaria de 2 a 4 setmanes de vacances l’any en funció de l’hotel que escollim. I això fins l’any 2056! O sigui, que pago ara un cop per les vacances dels propers 47 anys. El preu, 27.000 euros. Cada any tindré a la meva disposició 35.000 opcions amb avantatges per ser del club com tenir reservada un part del buffet, una part de la piscina, la planta 6ª de l’hotel només pels socis,…. I això només és allotjament. Tota la resta a banda.
Ja, saps què passa, que normalment em va bé saps, però ara fa mesos que anem a sopar una pizza i clar, m’enganxes en un moment que….
A més se’ns ha trencat el carretó per anar al Lidl i ja saps com estan els preus, pels núvols. Si un cas ho deixem per més endavant, quan algun dia passi per davant del Gourmet del Corte Inglés i no m’entri urticària defensiva.
Després de fer les nostres paranoies de què si és una secta, de què si hi anem caminant no sigui que ens robin el cotxe,...les nits d’hotel en principi les tenim, que era el nostre objectiu.
28 de gener 2009
26 de gener 2009
Volar
Estic assegut al tren i entren dues senyores grans. És hora punta. M’aixeco i els deixo el meu lloc. Les quatre persones del meu costat, mirant les senyores i mirant-me obrint els ulls. Només una frase com Menos mal que aún hay gente amable fa que una altra noia s’aixequi. Suposo que angoixada pels remordiments. Els altres quatre ni en tenen. Se’ls en fot! I així en molts àmbits.Tothom a la seva. Així funciona tot. Tothom mira per un mateix i llestos.
Estem acostumats a mirar al cel i veure estels, ocells, papallones i també avions o bosses de plàstic planant. Però veure bidons d’uralita, vidres, claraboies i testos de variades plantes, no.
Després d’anar al terrat i guardar en lloc segur tot allò que havia mogut el vent com hamaques, cadires, treure les totxanes que havien caigut de la xemeneia del veí i recollir trossos d’uralita i en veure tot el què volava anava impactant en façanes i cotxes, vaig decidir sortir al carrer i arreplegar tot el què podia per posar-ho bé dins de casa meva bé al contenidor, avisar els veïns que se’ls queia una part de la barana de la terrassa, en fi, estar una mica alerta per ajudar a evitar mals majors.
No és feina meva? No, no sóc empleat de l’Ajuntament però vaig agafar una tros de teulada de plàstic dur que va impactar i ratllar el meu cotxe, per evitar que n’impactés un altre. Vaig agafar testos de plantes i plàstics gegants, per posar-los dins el contenidor. Fins i tot vaig moure un contenidor que estava al mig del carrer per tornar-lo més o menys al seu lloc, mentre anava passant gent que només em mirava. Cap ni un es va molestar en empènyer.
Però això no només s’ha de fer en dies excepcionals com el dissabte, s’ha de fer sempre. No costa gens.
Després la majoria opinarà que aquell mal educat no és digne per sa filla i que es mereix algú millor.
19 de gener 2009
Prioritats
Acabo de rebre un mail amb el títol Aprendre a perdonar:
S'acosta a la recepció de l'hotel, a l'home li crida l'atenció un soroll i en girar-se per veure què era, colpeja amb el colze el pit d'un bellíssima dona. Està apenat i no sap què dir.
- Disculpi senyora, si el seu cor és tan suau com el seu pit, tinc la seguretat que em sabrà perdonar.
La dona somriu i li contesta:
- I si el seu penis és tan dur com el seu colze, la meva habitació és la 201.
En l'actualitat s'està invertint cinc vegades més en medicaments per a la virilitat masculina i silicona per a dones que en la cura de l'Alzhèimer. D'aquí uns anys tindrem una població de velles amb pits grans i vells trempats, però cap recordarà per a què s'ha de fer servir.
Hi ha tanta collonada en la què es posa diners (públics) que em posa de mala llet. El més recent ha estat saber el pressupost de la cúpula dels pebrots del Barceló.
No hi ha altres prioritats? Què passa, que sense una cúpula així, no es treballa bé allà dins?
Mira, el Barceló passa un pressupost i si li accepten, bote! Però qui l'ha aprovat, l'haurien de penjar. En quin món viu aquest paio?
On anirem a parar!
S'acosta a la recepció de l'hotel, a l'home li crida l'atenció un soroll i en girar-se per veure què era, colpeja amb el colze el pit d'un bellíssima dona. Està apenat i no sap què dir.
- Disculpi senyora, si el seu cor és tan suau com el seu pit, tinc la seguretat que em sabrà perdonar.
La dona somriu i li contesta:
- I si el seu penis és tan dur com el seu colze, la meva habitació és la 201.
En l'actualitat s'està invertint cinc vegades més en medicaments per a la virilitat masculina i silicona per a dones que en la cura de l'Alzhèimer. D'aquí uns anys tindrem una població de velles amb pits grans i vells trempats, però cap recordarà per a què s'ha de fer servir.
Hi ha tanta collonada en la què es posa diners (públics) que em posa de mala llet. El més recent ha estat saber el pressupost de la cúpula dels pebrots del Barceló.
No hi ha altres prioritats? Què passa, que sense una cúpula així, no es treballa bé allà dins?
Mira, el Barceló passa un pressupost i si li accepten, bote! Però qui l'ha aprovat, l'haurien de penjar. En quin món viu aquest paio?
On anirem a parar!
16 de gener 2009
No em dic Eva
-I perquè no t’apuntes a una classe dirigida, tipus body pump, bosu, gac, cf o ctc?
-Vols dir? A mi m’agrada més fer cinta o peses. A més em sembla que són molt lights aquestes classes, són més per gent gran o amb mala forma física.
Això era a finals de novembre. I després de molts dies fent alguna pesa que altra però bàsicament córrer a la cinta, vaig decidir fer una classe, amb una condició això si, que no tingués res de coreografia. Em van aconsellar fer Condicionament Físic.
Just el dia que decideixo fer-ho em deixo els mitjons. Comencem bé. Samarreta blava amb la paraula Champion, ja per intimidar. Pantalons negres Umbro, de futbolista. Bambes Mizuno de córrer, per dir, Eh, aquí estic jo, que estic acostumat a fer cinta! El mitjons però tiraven per terra tota l’estratègia perquè, quan veus un tio fent esport amb mitjons negres Punto Blanco....... Si, penses que és un matat, i així em sentia jo, en una classe dirigida i amb mitjonets ejecutivo. Quina pena!
Miro a la gent i vaig agafant els mateixos estris que ells: una estora, una corda i unes peses. La majoria eren vermelles i verdes. Quan vaig a agafar-les veig que les taronges són les de màxim pes, 2kg. Les agafo. No vull semblar més patètic encara amb una merda de pesos de mig quilet.
-Venga, comenzamos caminando un poquito.
-Corremos unas vueltas.
-Estiramos brazos, cabeza, piernas,....
-Empezamos, amb un Txumba txumba txumba com a música a tota castanya.
Que si flexions de cames, amb les peses amunt i avall, abdominals, saltar a la corda, córrer per la sala, aixecar les cames, talons enrere, flexions de braços, estiraments de cames ajupit.
No havia arribat a la meitat de la classe i no podia més, vaig mirar un parell de cops el rellotge, mirava a la gent per veure què tal ho portaven, volia arrencar-me les lletres de la meva samarreta. I a sobre, el cabrón del monitor, vinga a mirar-me, no em treia els ulls de sobre, uns ulls que em suposaven cinc quilos més a cada cama. No m’estranya que el tio em mirés, estava flipat de veure’m esbufegar.
En sortir i arribar al vestidor, no trobava la taquilla. En tornar de la dutxa tampoc, vaig agafar la roba d’un altre tio per error però per sort no ho va veure. Ja llavors em feia mal tot el cos sense esperar a dormir a la nit ni res. No podia ni amb el meu cos ni amb la meva ànima. No cal dir com tenia l’autoestima.
Que no estamos tan mal hombre! Que nos quieren embaucar!
Dimarts vinent repetiré. Crec que ho aguantaré millor.
Demà em compraré un modelet i que com a mínim, si haig de ser patètic que sigui amb classe.
-Vols dir? A mi m’agrada més fer cinta o peses. A més em sembla que són molt lights aquestes classes, són més per gent gran o amb mala forma física.
Això era a finals de novembre. I després de molts dies fent alguna pesa que altra però bàsicament córrer a la cinta, vaig decidir fer una classe, amb una condició això si, que no tingués res de coreografia. Em van aconsellar fer Condicionament Físic.
Just el dia que decideixo fer-ho em deixo els mitjons. Comencem bé. Samarreta blava amb la paraula Champion, ja per intimidar. Pantalons negres Umbro, de futbolista. Bambes Mizuno de córrer, per dir, Eh, aquí estic jo, que estic acostumat a fer cinta! El mitjons però tiraven per terra tota l’estratègia perquè, quan veus un tio fent esport amb mitjons negres Punto Blanco....... Si, penses que és un matat, i així em sentia jo, en una classe dirigida i amb mitjonets ejecutivo. Quina pena!
Miro a la gent i vaig agafant els mateixos estris que ells: una estora, una corda i unes peses. La majoria eren vermelles i verdes. Quan vaig a agafar-les veig que les taronges són les de màxim pes, 2kg. Les agafo. No vull semblar més patètic encara amb una merda de pesos de mig quilet.
-Venga, comenzamos caminando un poquito.
-Corremos unas vueltas.
-Estiramos brazos, cabeza, piernas,....
-Empezamos, amb un Txumba txumba txumba com a música a tota castanya.
Que si flexions de cames, amb les peses amunt i avall, abdominals, saltar a la corda, córrer per la sala, aixecar les cames, talons enrere, flexions de braços, estiraments de cames ajupit.
No havia arribat a la meitat de la classe i no podia més, vaig mirar un parell de cops el rellotge, mirava a la gent per veure què tal ho portaven, volia arrencar-me les lletres de la meva samarreta. I a sobre, el cabrón del monitor, vinga a mirar-me, no em treia els ulls de sobre, uns ulls que em suposaven cinc quilos més a cada cama. No m’estranya que el tio em mirés, estava flipat de veure’m esbufegar.
En sortir i arribar al vestidor, no trobava la taquilla. En tornar de la dutxa tampoc, vaig agafar la roba d’un altre tio per error però per sort no ho va veure. Ja llavors em feia mal tot el cos sense esperar a dormir a la nit ni res. No podia ni amb el meu cos ni amb la meva ànima. No cal dir com tenia l’autoestima.
Que no estamos tan mal hombre! Que nos quieren embaucar!
Dimarts vinent repetiré. Crec que ho aguantaré millor.
Demà em compraré un modelet i que com a mínim, si haig de ser patètic que sigui amb classe.
14 de gener 2009
Fa 4 anys
Avui fa 4 anys.Hauria d'haver estat ahir dia 13 però no va poder ser perquè no hi havia llits disponibles. Quan ens van trucar de la Clínica dient que enlloc de néixer el 13 ho faria l'endemà, pensàvem que era una broma!
I quan ho dèiem a tothom tampoc. Ni els familiars ni els amics que trucaven el 14 pensant que ja havia nascut.
En qualsevol cas, el moment va ser igualment bonic. Diferent al primer. L'alegria de ser pare ja la coneixia i no em va impactar. Si ho va fer veure la Jana com la volia agafar, com li feia petons, com la mirava. Encara ara quan veig la foto em fa emocionar. Són sentiments molt macos i molt diferents alhora. Estàs pendent d'altres coses i te n'emocionen d'altres. Em sobta veure com sent tant i tant iguals acabades de néixer i el diferent que són ara.
La Valèria té un parell d'ous amb una força física tremenda, és molt carinyosa i molt brutota. Li agraden els jocs físics. Li apassiona saltar al llit i fer-nos pessigolles fins quasi plorar. És molt divertida i negociadora fins a la desesperació.
- Valèria, acaba't l'hamburguesa ja, que fa molt de temps que estàs sopant.
- D'acord, em menjo tres trossos i ja està, val?
- No, te la menges tota?
- Tres i prou.
- He dit tota.
- Vaaaaale, quatre i cap més.
- Valèria! Prou.
I així podríem estar una bona estona més.
Felicitats. A les dues.
12 de gener 2009
La carta
Estic tan content amb el Reis d’aquest any. Em sento bé. En general no s’han excedit gaire i per tant no tinc greus problemes a casa. Estem jugant amb quasi tots els regals que hem rebut: Nintendo DS, plastilina, Barbies, llibres de pintar, carro de passeig de ninos, ràdiocd per escoltar música –bàsicament clàssica- quan fan de professores, vestir el nino que plora. Només no juguem amb els dos comandaments de la Wii que ens han portat.
-Va, que arribem tard i passaran els Reis i no els veurem.
-Però on anem papa?
-A Castelldefels amb l’Anna i el Biel, com sempre. Vaaaaaa, marxem!
Una de les diferències que hi ha quan fas vacances, quan no vas a la feina és que trenques de sobte els teus hàbits. Des de fa quasi dos anys, que quasi cada matí prenc quasi sempre un cafè amb llet en un bar que hi ha a la sortida de la boca del tren i que en trobar-se en estricta línia recta fins al meu lloc de treball i que em facilita molt els moviments, sovint encarcarats per la son que fins abans de les 9 sóc incapaç d’espolsar-me.
Els primers dies no deixava de ser un anònim entre la Maria Jesús, el Joan, el Luis, el Pere, el Mathew, el Javier, la Núria i un llarg etcètera de noms de pila. La Yolanda de fet va ser la primera a preguntar-me el nom i allunyar-me d’aquest anonimat que en situacions com aquesta no ens fa sentir còmodes. Més endavant va ser la Rafaela. Però qui no aconseguia que em digués ni hola ni adéu, que em mirés a la cara quan li donava els diners o em tornava el canvi, quan s’esqueia, era l’amo, el Josep Maria.
-Va, posa’t el barret que avui fa molt de fred. I la bufanda també. Portes el guants?
-Jooooo, quantes coses no?
-Si carinyo si, que fa molt de fred.
Una cua de cotxes per entrar al poble espectacular com cada any però amb la novetat del fred que feia (4ºC) ens esperava. Vam arribar al centre després de 10 minuts caminant de manera especial, perquè a baixa temperatura, amb nens i arribant tard, caminar no seria el verb.
Arribem a 15 metres del punt de trobada però amb la missió de creuar el carrer. Ens aturem esperant que una carrossa acabi de passar per anar a l’altra banda quan sento:
-Aquesta zona és nostra, eh! Estem nosaltres aquí.
-Hola, que tal? Que vius aquí?
-Si si.
-Pensava que eres del Maresme?
-La meva família ho és però jo ara visc aquí.
-Bé, anem a trobar els amics. Fins dimecres. Adéu.
Saps qui era? El Josep Maria. Si si, el mateix que quan faig de client al seu bar ni em mira i que ara a la cavalcada decideix parlar-me. Haig de dir que dintre meu pensava que aquella flor es pansiria aquella mateixa nit i que no passaria d’aquí. Res més lluny de la realitat.
El dimecres entro de nou al bar a tres quarts de nou i després de frases típiques en grup com “Doncs a Castelldefels feia molt de fred, oi?” mentre em mirava i preguntava aixecant les celles, finalment es va llençar a la piscina i va formular la pregunta que tant enyorava, “Com et dius?”.
I amb el ulls plorosos vaig respondre amb el millor dels meus somriures. Pagar un cafè amb llet, que et mirin als ulls i que quan marxes exclami l’amo del bar un “Adéu Davit”, uffff uffff, és una sensació que des de petit no tenia.
He tornat a creure en la màgia dels Reis Mags d’Orient. Ara només em toca recuperar el temps perdut i entre croissant i cafè poder explicar i saber on vivim, quants fills tenim i acabar un dia amb allò fals de “ja ens veurem pel Passeig Marítim”.
-Va, que arribem tard i passaran els Reis i no els veurem.
-Però on anem papa?
-A Castelldefels amb l’Anna i el Biel, com sempre. Vaaaaaa, marxem!
Una de les diferències que hi ha quan fas vacances, quan no vas a la feina és que trenques de sobte els teus hàbits. Des de fa quasi dos anys, que quasi cada matí prenc quasi sempre un cafè amb llet en un bar que hi ha a la sortida de la boca del tren i que en trobar-se en estricta línia recta fins al meu lloc de treball i que em facilita molt els moviments, sovint encarcarats per la son que fins abans de les 9 sóc incapaç d’espolsar-me.
Els primers dies no deixava de ser un anònim entre la Maria Jesús, el Joan, el Luis, el Pere, el Mathew, el Javier, la Núria i un llarg etcètera de noms de pila. La Yolanda de fet va ser la primera a preguntar-me el nom i allunyar-me d’aquest anonimat que en situacions com aquesta no ens fa sentir còmodes. Més endavant va ser la Rafaela. Però qui no aconseguia que em digués ni hola ni adéu, que em mirés a la cara quan li donava els diners o em tornava el canvi, quan s’esqueia, era l’amo, el Josep Maria.
-Va, posa’t el barret que avui fa molt de fred. I la bufanda també. Portes el guants?
-Jooooo, quantes coses no?
-Si carinyo si, que fa molt de fred.
Una cua de cotxes per entrar al poble espectacular com cada any però amb la novetat del fred que feia (4ºC) ens esperava. Vam arribar al centre després de 10 minuts caminant de manera especial, perquè a baixa temperatura, amb nens i arribant tard, caminar no seria el verb.
Arribem a 15 metres del punt de trobada però amb la missió de creuar el carrer. Ens aturem esperant que una carrossa acabi de passar per anar a l’altra banda quan sento:
-Aquesta zona és nostra, eh! Estem nosaltres aquí.
-Hola, que tal? Que vius aquí?
-Si si.
-Pensava que eres del Maresme?
-La meva família ho és però jo ara visc aquí.
-Bé, anem a trobar els amics. Fins dimecres. Adéu.
Saps qui era? El Josep Maria. Si si, el mateix que quan faig de client al seu bar ni em mira i que ara a la cavalcada decideix parlar-me. Haig de dir que dintre meu pensava que aquella flor es pansiria aquella mateixa nit i que no passaria d’aquí. Res més lluny de la realitat.
El dimecres entro de nou al bar a tres quarts de nou i després de frases típiques en grup com “Doncs a Castelldefels feia molt de fred, oi?” mentre em mirava i preguntava aixecant les celles, finalment es va llençar a la piscina i va formular la pregunta que tant enyorava, “Com et dius?”.
I amb el ulls plorosos vaig respondre amb el millor dels meus somriures. Pagar un cafè amb llet, que et mirin als ulls i que quan marxes exclami l’amo del bar un “Adéu Davit”, uffff uffff, és una sensació que des de petit no tenia.
He tornat a creure en la màgia dels Reis Mags d’Orient. Ara només em toca recuperar el temps perdut i entre croissant i cafè poder explicar i saber on vivim, quants fills tenim i acabar un dia amb allò fals de “ja ens veurem pel Passeig Marítim”.
09 de gener 2009
Les flors
Hi ha frases mítiques que passen de generació en generació i que més enllà de les dites tipus Si no vols pols, no vagis a l’era, són d’especial predilecció pel seu to humorístic.
- Jana, com t’ha anat el cole avui?
- Hem fet Psico però jo no. Perquè com que tinc tos no puc córrer ni fer exercici.
- A veure què diu el metge ara quan arribem.
- I també hem fet Música.
- I què heu fet avui?
- Jo volia dir una cosa i el Xavi m’ha castigat a la columna de pensar i m’ha dit que era una mal educada. És la primera vegada que em castiguen.
- I què has dit, carinyo?
- En el culo tengo flores!
- Quèee? No em diguis que el Xavi ha dit Señoras y señores?
- Si, però jo li volia explicar que l’avi ho diu però no m’ha deixat.
- Home, és que això no es diu allà al mig a la classe i menys contestar al professor. Jo també t’hagués castigat.
Aquesta conversa la manteníem en la foscor de dins el cotxe a les 20h camí del pediatre, jo conduint i ella darrera meu. En arribar a casa, ho explico a la Cristina i comencem a riure sense poder parar.
- Truca a ton pare i li dius que per la seva culpa han castigat a la nena, jajajajajajajajaja.
- No truquis mama. Us esteu rient de mi. S’enfada i marxa a l’habitació.
Ella no entenia que si l’avi diu una cosa així i no passa res, perquè no és cap paraulota, perquè el professor l’havia castigada. Vaig haver d’explicar-li que quan jo era petit vaig dir una paraulota i em van castigar a copiar 1000 vegades No insultaré a los profesores. Crec que es va quedar convençuda i puc quasi assegurar que no dirà Me cago en la fideuà, A cagar a la via o La figa de ta tia.
Més endavant ja li explicaré que una resposta matemàtica tampoc és convenient que la digui en veu alta al professor, no sigui que un dia li preguntin a un company seu Cuánto son 3+2? i la tornin a castigar.
- Jana, com t’ha anat el cole avui?
- Hem fet Psico però jo no. Perquè com que tinc tos no puc córrer ni fer exercici.
- A veure què diu el metge ara quan arribem.
- I també hem fet Música.
- I què heu fet avui?
- Jo volia dir una cosa i el Xavi m’ha castigat a la columna de pensar i m’ha dit que era una mal educada. És la primera vegada que em castiguen.
- I què has dit, carinyo?
- En el culo tengo flores!
- Quèee? No em diguis que el Xavi ha dit Señoras y señores?
- Si, però jo li volia explicar que l’avi ho diu però no m’ha deixat.
- Home, és que això no es diu allà al mig a la classe i menys contestar al professor. Jo també t’hagués castigat.
Aquesta conversa la manteníem en la foscor de dins el cotxe a les 20h camí del pediatre, jo conduint i ella darrera meu. En arribar a casa, ho explico a la Cristina i comencem a riure sense poder parar.
- Truca a ton pare i li dius que per la seva culpa han castigat a la nena, jajajajajajajajaja.
- No truquis mama. Us esteu rient de mi. S’enfada i marxa a l’habitació.
Ella no entenia que si l’avi diu una cosa així i no passa res, perquè no és cap paraulota, perquè el professor l’havia castigada. Vaig haver d’explicar-li que quan jo era petit vaig dir una paraulota i em van castigar a copiar 1000 vegades No insultaré a los profesores. Crec que es va quedar convençuda i puc quasi assegurar que no dirà Me cago en la fideuà, A cagar a la via o La figa de ta tia.
Més endavant ja li explicaré que una resposta matemàtica tampoc és convenient que la digui en veu alta al professor, no sigui que un dia li preguntin a un company seu Cuánto son 3+2? i la tornin a castigar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)