Felicitat senzilla

Llegeixo la historia d’un empresari indi d’Índia que ha muntat un negoci ben peculiar: una línia Aérea.

Si si, peculiar. Perquè? Doncs perquè té només un avió Airbus 300 al que li falta una ala i bona part de la cua. Correcte. No es pot enlairar. Sempre està a terra. Que quina és la gràcia? La felicitat de la gent que hi puja.

Tots els passatgers que hi pugen, ho saben tot, i per tant, quan baixen després de fer una llarga cua per obtenir la targeta d’embarcament i pagar els quasi 3 euros que val fer aquest viatge, no es queixen. Els viatgers s’asseuen, es corden el cinturó de seguretat, no es poden aixecar fins que ho indiquen fent desaparèixer una de les frases més conegudes per tothom que viatja en avió, Fasten your seat belts.

Escolten amb l’atenció del primer cop les indicacions de seguretat de les hostesses, també com el comandant explica que estan a punt d’entrar en una zona de turbulències o que s’inicia el descens i que en 5 minuts aterraran a l’aeroport de Nova Delhi.
No només es limiten a anuncis pels altaveus. Reparteixen begudes amb el carretó amunt i avall per l’estret passadís. Les sis hostesses entreguen l’àpat en la típica safata amb tota la professionalitat que poden, i això perquè es prenen la feina com un entrenament per un futur poder trobar un treball igual però en un avió de veritat, dels que si s’enlairen.

El millor de tot: quan es parla amb el “passatgers” donen respostes com Ha estat més bonic del que m’havia imaginat.

No sé perquè però em sembla que són més feliços. Cada cop estic més convençut. Oi que hi ha una dita que diu: menys és més? Doncs això.

La Universitat

Hi ha algú que encara no sap que faig de professor a la Universitat Pompeu Fabra?
Quan m’ho van proposar em va fer por, molta por. Bé, por no, respecte. També mandra i il·lusió alhora. Mandra perquè haver de preparar les classes, pensar què dir, quins exercicis fer-los fer,.... I il·lusió perquè que un catedràtic pensi que ho pots fer, doncs fa il·lusió.

- Escolta, i per quan seria això?, li vaig preguntar el mes d’abril.
- La idea és fer-ho de cara al mes de gener?
- I quant alumnes tindré?
- Suposo que uns vint o trenta.

Com que era pel mes de gener tenia tot el temps del món de preparar el temari, les classes, el powerpoint típic.... I com que em feia il·lusió vaig començar a preparar-ho, a pensar-hi... Vaja, que vaig avançar la feina fins el tema 5 de 9 que vull fer.

- Escolta Davit, que s’avança una mica i serà per començar al setembre.
- Joder tio, em vas dir al gener.
- Ja però s’ha avançat. Ah, i em sembla que tindràs uns 70 alumnes.
- Òooostia tio,alguna sorpresa més?
- No no, això és tot, mentre feia un lleuger somriure.

Total, que sort que tenia el factor il·lusió i soc previsor. Sempre amb el “per si un cas” al cap.

I la veritat és que és molt divertit i enriquidor, en tots els aspectes. Ja el primer dia vaig detectar diferents actituds i grupets, que ara passat un mes i poc, s’han acabat de confirmar.

Donar classe a nois i noies de dinou o vint anys, és un exercici com el de la pel·lícula Déjà Vu, on el protagonista torna al passat que va viure però des del present i per tant plenament conscient.
Cada dimarts i divendres torno 15 anys enrere i em veig assegut a classe. També hi veig alguns dels meus amics. Ara entenc perquè els professors juguen amb avantatge.

El curiós és veure com d’insegurs són i les preguntes tan òbvies de resposta que fan, mentre la seva actitud i manera de parlar és la de Director General. Sempre els faig fer treballs en grups de 5 persones. L’altre dia els vaig dir que fos individual.

- TREBALL INDIVIDUAL, vaig projectar a la pissarra.
- Escolta, individual vol dir que l’hem de fer nosaltres sols?
- Si, a priori, Individual vol dir que no és en grup, vaig contestar.

Ells i nosaltres ens pensem que quan ja arribes a la Universitat, ets gran, saps de tot, el professor no té ni puta idea de res, ets modern i guapo....
Bé, moderns en són més ara. Nosaltres anàvem vestits pràcticament igual, de roba i colors. Érem una mica com els del vídeo Amo a Laura de l’MTV. Suposo que el fet de ser nens de l’era tecnològica els atorga una idea de superioritat sobre gent 15 anys més gran que ells.

Els embolcalls han variat molt i molt. La forma no és la mateixa, és evident. Però l’essència, el fons, segueix sent molt similar.

Préssec

No sé què m’agrada més, si un préssec o una maduixa! De fet són molt iguals. Quasi idèntics. S’assemblen en tot. En color, textura, l’arbre del què neixen, forma, sabor, síl·labes... Vaja, com un tros de bou o de pollastre, o un tros de lluç o una gamba. Tot és molt similar.

Això suposo que devia pensar un cambrer de la pizzeria que hi havia davant el K-18 fa uns quants anys, tants com quinze. Hi vam anar a sopar tots els amics. El típic sopar de divendres a la nit abans de sortir en què anàvem a un lloc barat on per mil peles sopaves.

- ¿Ya lo sabéis?
- A mi ponme una Prosciutto.
- Jo vull una Atòmica amb beicon
- Jo una Capricciosa sense anxoves
- ....

Realment unes pizzes molt bones. Jo hi vaig anar cada dissabte durant vuit o deu anys amb la meva família i uns amics de mons pares.

- ¿Vais a querer postre?
- Si, yo quiero Contessa.
- Yo Tarta de Santiago.
- Jo vull Profiterols.
- A mi posa’m Préssec amb almívar, vaig demanar jo.

Al cap d'una estona, s’acosta el cambrer i mentre em mira, em diu:

- Oye, que de fresas no me quedan, mentre es fa un silenci i tots els meus amics em miren obrint els ulls com rodes. Penso un moment i decideixo seguir la conversa en castellà.
- Ah, no te quedan fresas. ¿Y melocotón tienes
- Si, en almíbar, muy bueno.
- Vale, pues melocotón en almíbar.

Com que érem amics de l'amo, vaig preguntar discretament d'on era el noi.
No, no acabava d'arribar de Huelva. Era nascut en un poble de l'àrea metropolitana.

Sagrada Família

Ara no sé quants dies fa que agafo l'autocar que ha posat la renfe, acrònim més cert que mai d'allò que dèiem quan jo anava al cole, "rogamos empujen nuestros ferrocarriles estropeados".

I la veritat que no m'importa agafar el bus. Fins i tot crec que és millor. En el meu cas, és clar. De sempre, o quasi sempre, he hagut de viatjar dret, inhalant la ferum i fortor de suat dels guarros que comparteixen llauna amb mi. Dic llauna perquè semblem sardines dins d'un vagó. Els dies que he pogut asseure'm, tant per anar com per tornar de Barcelona, he estat patint per no adormir-me per si un cas em passava de parada. Han estat uns moments molt angoixants.

Ara això no em passa. Tota aquesta setmana i mitja de l'anterior, m'he assegut sempre, un seient còmode, que es pot reclinar endarrere, he dormit durant tot el trajecte. I somiant i tot! Fins i tot m'ha donat la oportunitat de sortir a Antena3, després de què els concedís una entrevista.

- Perdona, te podemos hacer unas preguntas?
- Miro el micro, veig que és A3 i dic: Puc parlar en català?
- Millor en castellà, és que és per a emissió estatal, em contesta la noia.
- Assenteixo amb el cap abans de la primera pregunta.
- Como va tu tercer dia?
- Bueno, de hecho es el primer dia que cojo el tren. Ayer y antes de ayer fui en moto. O sea que hoy no sé a que hora llegaré, ni si se perderá el conductor ni nada. Paro de parlar. La noia no diu res i em veig obligat a continuar improvisant.
- A ver, es divertido. Esto parecen una colonias o campamentos con tanta gente de amarillo, papelitos en las paredes. No sé, no sé como irá el viaje. Miro a càmera, després a la noia, un altre cop a la càmera. Em sentia a gust en el mitjà. Buenafueeeeenteee, a veure si em fitxes.

- 2a pregunta. Que te parece que el billete sea gratis?
- Hòmbre, és lo mínimo que pueden hacer. Aunque de todas maneras esto no compensa todo el trasbalso que supone todo esto.
- Gracias

TRASBALSO, TRASBALSO??????
Està ben dit trasbalso? M'haurà entès tota l'audiència d'Antena3? No parava de pensar en les coses que he dit i les que podia haver afegit mentre estava a l'autocar amb els ulls tancats. M'haurà vist algú? Com hauré quedat? Vaig avisar tothom. I de tothom no em va veure ningú. Només una excompanya de Caprabo que està de baixa a punt de parir i té temps de veure la tele a les 10 del matí.

A part de les anècdotes que tot tenim i tindrem mentre agafem l'autocar conduit per senyors de Murcia acabats d'arribar mitja hora abans de pujar-hi i que lògicament es fien de les indicacions dels passatgers per arribar a destinació, com em va passar el dimecres al vespre, el que més m'agradaria és que tot aquest enrenou serveixi per modificar el traçat del tgv ditxós.

Si la meva aportació per evitar que caigui la Sagrada Família és haver d'aixecar-me més dora, agafar el metro i patir aquesta lleugera incomoditat, doncs que continuï així. Perquè amb el que ha passat a Bellvitge, a Sants, al Carmel, al Prat i a d'altres llocs i punts que mai sabrem, jo no jugaria amb foc.

Creuem els dits.