Perfum

Ja tenim un producte que dirà molt del qui el porti. Està destinat a homes exclusivament, en principi. Estic segur que alguna dona també el consumirà.

Diuen que el famós dissenyador Tom Ford ha creat per a una empresa un nou perfum. L’encàrrec era clar i més després de què els estudis de mercat demostressin que hi ha un nínxol de mercat.

També diuen que existeixen productes que incentiven el tacte, la vista o el gust, però que cap desenvolupava l’olfacte. El nom ja ho diu tot. El logo és perfecte. La publicitat i la web és transgressora.

Dubto, sincerament, de la veracitat del producte. No puc concebre que algú es compri un perfum que no precisament fa olor ni de taronja, poma, préssec o meló. El perfum fa olor a figa.

Us prometo que no em puc imaginar, com diu la web http://www.smellmeand.com/, que sigui una essència per gaudir de la olor d’una bonica dona. De fet, ja el nom de la web ho diu tot, smellmeand = olora'm i .....

Més que on anirem a parar, ja és fins on hem arribat!

Victòria

Confirmat, estem envoltats d’enòlegs, i jo segueixo sense ser-ho. I el més divertit és que ells/elles tampoc ho són malgrat s’ho pensin.

Com ja plasmava en una experiència personal (veieu post Jo no soc enòleg!) aquesta darrera setmana, he pogut confirmar tot el vaig viure. Mentre les nenes estaven en una festa d’aniversari, alguns pares (dos homes i quatre dones) vam anar a fer una cafè. En un moment donat, una de les dones diu:

- Ostres, que maco aquest anell! És de Vasari o Bvlgari, oi? Ostres, el trobo preciós!! (vegeu foto)
- Si que es maco si. És un del que més m’agrada a mi, diu la segona.

La tercera anava fent que si amb el cap sense dir res. Llavors la quarta i propietària de l’objecte de desig, se’l treu i deixa que se’l provin. Ja amb l’anell al dit, se’l miraven amb la mà estirada, encongida, del dret, del revés.

- Em va una mica gran. Jo tinc un tretze. Això deu ser un catorze.

- Passa-me’l. Ui, a mi em va molt gran.
- És que tu deus tenir un onze.
- Bla bla bla bla.

Llavors, el marit de la quarta ens explica que no fa molt va cobrar una herència i volia fer-li un regal a la seva dona.

- A ver que si queréis uno, yo conozco una persona que te lo saca con algo de descuento..... i que si tal i cual. Mira, este me costó unos, espera que me acuerde,...
- Escolta, no fa falta que ens diguis el què, és igual, li vaig dir.
- No hombre, si no pasa nada. Me costó unos 600 euros. Que os pensabais, que era de verdad? Si esto son circonitas. Es oro blanco con circonitas. Esto de verdad es un dineral.

Hauríeu d’haver vist la cara de les tres gemmòlogues. Boníssim, boníssim. Immediatament vaig començar a riure i a fer el signe de victòria amb els dos braços.

- Que burro ets, em va dir una de les dones. Ja sé de què rius, del “jo no soc enòleg”, oi?

Bruta

Les diferents seccions que hi ha a la web de Gavà hi trobem gavà educativa, gavà esportiva, gavà acollidora.... En falta una, Gavà GUARRA o Gavà PORCA o Gavà BRUTA. La que més us agradi.

Potser he estat una mica dur i penso que em passa com als dibuixos animats, que a tot arreu hi ha sol excepte un únic núvol que s’està a sobre del dolent i comença a deixar caure una calamarsada. Però com que no només transito pel meu carrer, es fa evident que cada cop el poble està més brut. Poble? Deu ser per això, pel fet que ja no som un poble sinó una ciutat. Així ho indica el domini de la web.

Quan encara érem un poble recordo estar a casa dels meus avis, al carrer Colomeres (què fort! hi havia una font de color groc al mig del carrer! Amb lo perillós que és això i la de morts que podia haver provocat!)i veia passar els escombriaires cada dia, amb el seu carretó. N’hi havia molts. I això que la gent no era tan bruta. Érem un poble.

Ara, al ser una ciutat, ens trobem amb que la gent és una porca, que llencen papers a terra, que no els importa que el gos pixi o cagui al mig del carrer, de la vorera, que si obren un paquet de cigarrets llencen al vol com un estel el film transparent, que si puges al cotxe i hi tens massa burilles, obres la porta i solucionat, que si t’han posat un paper d’un pis meravellós al parabrisa, el llences a terra perquè el que no faràs és tenir-lo a la mà fins trobar una paperera, no?

La combinació de les dues coses, gent guarra i menys escombriaires és igual a ciutat molt bruta. No oblido aquestes màquines que representa que netegen però que es deixen la meitat de la brutícia a terra. Amb el que val una màquina, quants escombriaires podem tenir?

I que dieu dels policies? En veieu pel poble (o ciutat) passejant. Abans n’hi havia més, o se’n veien més si més no. Suposo que estic sensibilitzat i indignat pel robatori de la bici de ma filla gran.

Veieu el post Primera decepció.

Primera decepció

La Jana va veure la seva amiga anant amb bici, sense les rodetes, i em va dir que ella tampoc les volia.

Li vaig treure les rodetes un divendres a la tarda i ho vam provar durant uns minuts. L’endemà dissabte vam sortir de 10:20am a 11:20am.

N'hi va haver prou. Ja en va aprendre. Trobo que va anar molt ràpid. En una hora ja anava en bici. Només li havia de dir que no mogués tant el cul ni l’esquena i que tingués el manillar recte.

Avui la Cristina i les nenes estaven prenent un suc després d’anar a buscar la Valèria a la guarderia. Han tingut pipi. Han anat les tres al lavabo. Quan han sortit la bici ja no hi era.

Es veu que la Jana anava dient que perquè li havien pres, que si era seva perquè se l’havien emportat. Però ja no la tindré més?

Després de sopar, abans d’adormir-se encara em deia que no són brètols no, que són bretíssims els que li han robat.

Avui ha tingut la seva primera decepció; la primera explicació que li hem donat i que no l’ha convençuda gaire.

Immigrants

El dissabte passat vaig anar a la Feixa, el camp del meu avi Climent, a collir carbasses. Volia que l’ajudéssim perquè amb 85 anys que té, ja no té la força que em consta que tenia abans.

Quan m’explica que quan tenia 30 anys ajudava un constructor que vivia al barri del davant, i que quan arribava el camió agafava dos sacs de 50 quilos amb cada braç, me’l crec. Durant molts anys li vaig dir que quan es morís, jo volia que em deixés de testament les boles del braç, perquè allò no eren bíceps, eren com dues boles de petanca perfectes.

En fi, que com que ja no té forces només va plantar uns dos mil quilos de carbasses.

- Avi, vols dir que no et va tremolar la mà?
- Si només vaig sembrar tres rengles? La veritat és que han treballat molt bé. Es veu que a la terra els ha agradat molt la llavor de carbassa.

Raonament contundent. Només vaig poder dir-li un Ahhh

Mentre posava carbasses en caixes, de la caixa al carretó, amb el carretó les portava cap al porxo, i allà les anàvem apilant, em venia al cap les imatges de quan era petit i hi anava més sovint que no pas ara.

Collíem tomàquets i ens els menjàvem després de netejar-los lleument al pantaló. Queixalada i avall. O els raves, pastanagues, síndries, maduixes, préssecs...

Però el pensament i la imatge que més se’m reproduïa el dissabte era la de milers i milers d’immigrants que actualment treballen al camp. Ells són els que ens cullen tot el que mengem. I per una misèria al dia. Què deuen cobrar? 10 euros cada dia? Vosaltres ho faríeu?

Quins projectes deuen planejar mentre van collint, mentre una ortiga els pica la mà, es punxen amb la tija de l'albergínia, mentre la pluja els cau al cap i no paren de trepitjar primer terra humida i després fang... Com fan el pressupost familiar? Quines expectatives de vida tenen?

Com és que ens queixem tant nosaltres? Perquè ho volem tot? Què ens ha passat per haver caigut en la trampa? Però si abans vivíem més feliços!
Si ells no volguessin collir res, qui ho faria, els avis Climents? I quan ja no hi siguin aquests avis pagesos? Només menjarem coses envasades exportades? I ja ho suportarem?

Jo no.