Cedir

Fins quin punt haig de cedir a les peticions de les meves filles?

Hi ha coses que no són negociables i en les que sóc i seré intransigent, fins que l'edat els doni la força per rebel·lar-se. Hi ha coses d'insistir i insistir fins a la desesperació però que es veu que fan quan estan en una altra casa. Ja m'està bé.

Elles sempre intenten convèncer-nos amb bones cares i paraules de vegades, i amb plors i crits d'altres, quan volen que fem el que elles volen, quan elles volen fer el que volen. Però de moment no cedeixo i la mostra és que abandonen en l'intent relativament aviat.

Aquest mes he cedit a una petició que ja fa temps que reclamen; no volen anar a jugar a tennis els dissabtes. Portem anant-hi fa temps, tant els dissabtes com durant l'estiu. Elles s'ho passen la mar de bé però no ho volen reconèixer. Crec que el que més mandra els fa és que les aixequi a les vuit un dissabte, quan sovint hem anat a dormir més tard de l'habitual. Però crec que és important que facin esport, que tinguin l'hàbit de fer-ne.

Que no voleu fer més classes? No patiu, el mes vinent, el juny, ja no hi anireu. Però això no vol dir que no hi anem, perquè jo jugaré i haureu de venir amb mi.

Veurem què passa. D'entrada la gran ja m'ha demanat que si podrem jugar un dia junts, que li faci de professor.
A veure si serà que el que no els agrada és el mestre o professora i no hi volen anar perquè s'hi avorreixen?

El mes vinent ho sabré.