Esforç

El 20 de maig de fa 19 anys jo en tenia 20. Estudiava a Barcelona i per guanyar-me la paga feia de professor d’anglès. El Barça feia dos anys que estava jugant millor i no sé quina il•luminació vaig tenir per decidir el mes d’octubre anterior que estalviaria per anar a la final de la Copa d’Europa si el Barça hi arribava.

Vaig estar un any acadèmic estalviant de totes les maneres que vaig poder. Abans de marxar de casa esmorzava bé, comprava el pa i m’emportava un entrepà. Així no havia de gastar cap cèntim en donuts o similars. A les tardes em dedicava als treballs manuals. Tisores, paper de plata i cel•lo servien per falsificar la targeta del transport que em permetia viatjar il•legalment. Tenia calculat fins i tot el número de viatges que havia d’assolir abans que m’enxampés un control rutinari per tal que fos més rentable pagar la multa que comprar tots els bitllets. A l’hora de dinar, res d’entaular-se, una peça de fruita i llestos, molta aigua que omple i a esperar el sopar.
Que què feia els divendres i dissabte que quedàvem amb els amics? La majoria de cops sopava a casa i arribava ja a la primera i única copa de la nit. Tenia un objectiu que no sabia si duria a terme, però vaig seguir el pla previst.

I així octubre, novembre, desembre....fins el mes de maig en què cada victòria del Barça solidificava el meu objectiu, li posava uns quants quilets de voluntat i il•lusió. Estant a classe d’estadística el professor va anunciar que el 20 de maig seria l’examen final. Noooooo, el mateix dia que la final. Va acabar la classe i el vaig anar a trobar. Perdona, et volia comentar una cosa: has dit que el 20 de maig és l’examen però tinc programat des de fa molt temps un viatge i no el puc fer. Resulta que fa una setmana va ser el meu aniversari i m’han regalat una entrada per a la final de la Copa d’Europa i hi haig d’anar. Em podries fer l’examen un altre dia?

Vaig anar a la porta de Viatges Marina a les 6 del matí del dia que iniciaven la venda de les entrades. Maig de 1.992. Anar i tornar a Londres el mateix dia més l’entrada: 50.000 pessetes. Eren molts cèntims però els tenia. Amb els bitllets a la mà, ben apretats i guardats vaig arribar a casa anunciant que anava a la final. Què dius ara? Com ho pagaràs? I els exàmens? Tenia resposta per a tot. Els meus pares van mostrar la seva disconformitat.

A les 4 del matí a l’aeroport, tot el dia voltant per la ciutat, nerviosos cap al camp. En un moment del partit, l’Stòitxkov xuta amb la dreta al pal dret de la porteria de Pagliuca després d’una passada del Laudrup. En aquell moment em vaig posar a plorar i ja no vaig parar. No podia creure que després de tot el què havia fet per estar allà no guanyéssim la Copa. I al minut 111 que tots estàvem drets empentant amb l’ànima el xut del Koeman, quan la pilota va moure la xarxa tothom va saltar d’alegria i jo vaig caure assegut al seient amb les mans a la cara i plorant desconsoladament. D’alegria. És la primera gran sensació que he tingut a la vida i estic convençut que aquesta experiència va fer que tornés més sensible.

Aquesta ha estat una de les poques coses que he decidit completament sol, sense família ni amics. Un dia d’octubre vaig decidir estirat al llit i mirant una paret que volia veure el Barça guanyant la Copa d’Europa. Durant un any vaig renunciar a coses i en vaig fer d’altres però sempre amb un objectiu final que en part no depenia de mi.

Som campions.

Por il·lusionant

Tinc aquella sensació que tenim quan som petits i han de venir els Reis, que només fem que pensar en el dia 5 a la nit. Fa molts dies que només penso en el 28 al vespre. La resta de temes són superficials. Si són bons, no ho són tant per eclipsar l’esdeveniment del 28. Si són temes dolents, dels vitals, desconnecto pensant en el 28.
Fa molts dies que penso en coses que em donin pistes per pensar en la victòria i que rebatin pensaments dolents que de sobte em sobrevenen.

No puc parar de pensar-hi. Com un nen. Vaig somiar que guanyavem al Bernabeu 0-2 i va passar. Fa dies vaig somiar que perdíem 3-2. I no ho puc permetre, m’ho haig de treure del cap. Per cert, també vaig somiar aquella mateixa setmana que anava amb mon pare en cotxe i es picava amb un motorista a l’autovia i es posava a 200 per hora. I també que se’m queia el mòbil i la pantalla s’esmicolava. I tot això no m’ha passat. Per tant, ni pujaré amb mon pare al cotxe i agafaré ben fort el telèfon. Perquè si passés alguna de les dues coses implicaria una derrota.

Fa dos anys vam seguir un ritual a les finals i ens vam reunir a casa els meus pares, mon germà i la cunyada i nosaltres quatre. I les vam guanyar totes. Aquest any a la Copa del Rei no ho vam fer. I vam perdre. I el més fotut és que el dia 28 tampoc ens reunirem. Òstia òstia òstia quina por.

I ara què faig? Perquè la Cristina té un comiat de soltera (Quins collons muntar un comiat el dia de la final de la Copa d’Europa). La veuré sol a casa amb les nenes? O convido a algú?

Tinc por i il•lusió alhora.

Explosions

Ja fa molt temps que es van fer famoses unes síndries que havíen fet en forma quadrada. I ara tornen a primera plana unes altres síndries, ara però exploten.

On anirem a parar!

Ara.

Quin avorriment, quin desgast. Sort que ha acabat tot. M'ha esgotat tant que ni ho he comentat ni res, ni he escrit en cada un dels capítols, tot i viure'ls intensament, com sempre.

Per fi han acabat els partits contra el Real Madrid i la Lliga. Apa, ja està, ja podem descansar, tots tranquils, sobretot nosaltres, que el desgast de declaracions provinents d'Espanya són esgotadors. Haver de sentir tonteries cada dia, sentir crispacions, no entrar en provocacions cansa molt.

Ells han guanyat la Copa del seu Rei, nosatres la semifinal de la copa d'europa i la lliga. Balanç que segur ells voldrien canviar-nos.
Ara toca rematar la feina a la final.

Però per sobre de tot ha quedat desmostrat a tot el món la nostra manera de fer. Una manera de fer que té els seus fruits, una manera de fer que agrada més, una manera de fer que es fa respectar, una manera de fer molt diferent a la d'ells. A tots nivells.
Veure portades de diaris internacionals que ens lloen m'agrada molt.

Aquest Pep ens ha ensenyat moltes coses, que van més enllà de sistemes tàctics. Ens ha ensenyat sentiments i maneres de fer que teníem allà amagades, que ens feia vergonya mostrar. S'ha acabat home, s'han acabat temps pretèrits, no tinguem complexes i diguem-ho clar. Digueu-ho clar collons.

La llàstima és que molta gent només ho veurà i valorarà quan ja no ho tinguem.
Aprofitem-ho ara.

Sisplau.

Tortuga a la peixateria

Papaaaaaaaaa, tenim una tortuga. L'avi Joan se n'ha trobat una al camp i ha dit que has de dir si la podem tenir a casa. Oi que si que podem, vaaaaaa sisplaaaaaaaauuuuuuu!
D'acord Jana, però on la posarem?
En una peixera. La tortuga es diu Tutifruti. Una nena de la classe diu que en té una, de peixera, i ens la donarà.
Molt bé doncs.

Papa?
Digues Valèria?
Saps que tenim una tortuga?
Si.
Es diu multifrutas.
La Jana m'ha dit tutifruti.
Ah si, això, trupifuti

Ahir arribo a casa meva a recollir les nenes i veig una peixera a la taula. Mon pare em somriu obrint els ulls. La Valèria exclama:

Papaaaaaaa miraaaaa, ja tenim la peixetera!