Una cosa menys

Fa molts molts anys un dels dos es va fer una carta astral i una de les conclusions és que sempre tindria problemes amb l’aigua. I la va clavar, ben clavada. Quan vam viure a Barcelona un dia es va inundar tota la cuina i passadís per nosequè amb la rentadora. A Castelldefels es va inundar el pàrking i quan hi vaig arribar el cotxe feia els 100m esquena. I ara a Gavà tenim goteres al terrat que han provocat que hi hagi danys al menjador, a la cuina i destrosses en una habitació fins a fer malbé tot l’armari empotrat.

Qui va fer aquella carta?, que li podríem preguntar algunes coses més.

Avisem un paleta del poble de tota la vida i que ja ha tingut experiències amb d’altres familiars als que ha deixat contents. És un tipus de gent que està acostumada a fer la seva, al seu aire, res de pressupost exacte ni per escrit, tot és més o menys, passen una factura i llestos. I ja ho trobarem.

- Mira veus, per algun punt del terrat es filtra aigua perquè ha caigut aquí, per aquí també i el pitjor està allà, mira veus, un desastre.
- Bueno, vamos arriba al terrao y lo miramos. Uf, es que esto es muy grande y va a ser complicado porque el agua es muy puñetera, se puede filtrar por una punta pero acaba apareciendo por la otra.
- Ya, pero por eso te he traído, para que lo arregles. Yo creo que si levantamos aquí un metro cuadrado o dos veremos como está. Que esto está bien, pues perfecto porque sabremos que es en otro sitio pero al menos habremos arreglado el sumidero que ahora no traga.
- Bueno, yo lo que quieras, hacemos esto a ver que nos encontramos.
- Piensa en esto que tienes que hacer y dime cuanto me va a costar
- Es que no lo sé, porque a veces abres y te encuentras que está mucho peor. O mucho mejor.
- Pero que me va a costar tengo que saberlo. Que tengo que pensar en 50 euros o en 3.000?
- Es que Daví, no lo sé, yo vengo cobrando materiales a parte unos 20 euros la hora.
- Y esto en cuanto tiempo lo arreglas, en un día?
- No en un día no da tiempo porque hay que picar, por la tarde no puedo venir y ya mañana el mortero, se tiene que secar y al día siguiente... me entiendes?

Com que ho hem d’arreglar, tanco els ulls i li dic que comenci pel més important.

- Vendré mañana por la tarde y el jueves por la mañana.
- Perfecto.

Dijous estic de viatge a punt de baixar a esmorzar a l’hotel i reunir-me quan em truca la Cristina dient que l’ha fet pujar per ensenyar-li un forat i preguntar-li què ha de fer. ¿Cómo que Que hago, no sé, lo que tu quieras o pienses que se debe hacer, que eres tu el profesional, no? Llama a tu marido a ver que dice. Hola, dime, si , ya, si si, es que estoy fuera de Barcelona. Tu que crees que tenemos que hacer? Yo lo dejaría como dijimos porque ahora hacer el agujeraco este no sé yo. Pues no lo hagas, haz lo que creas, de verdad, me fio de ti. Vale vale, pues dejamos el sumidero directo al tubo.

Cada dia ha fet una cosa, fet que m’ha desesperat una mica perquè no entenia perquè no pot fer dues coses el mateix dia. Dimecres pica. Dijous posa el ciment. Divendres posa la tela asfàltica. Dissabte tirem aigua per saber si està ben impeabilitzat i posa el morter. Dilluns posa les rajoles. Dimarts posa la vorada.

Ha costat però ha quedat impecable, com abans, que es feien les coses bé, sense pressa i amb ànim perquè durés tota la vida. I quan m’ha dit el preu, fins i tot ho he trobat barat.

Una cosa menys.

Estar

Estic en un lloc on no vull ser-hi.
Estic en un poble nou però voldria no ser-hi.
Estic ja pensant amb qui no estic.
Estic amb el cos assegut i els pensament viatjant.
Estic i no estic.
Estic sopant i no vibrant.
Estic dormint sense descansar.
Estic esperant.
Estic arribant.
Estic feliç.
Ja estic.

Per a qui?

Deu haver caigut perquè a la seva petita figura en forma de maniquí per deixar joies se li ha trencat el cap. Agafo la pega extra i el torno al seu lloc, a les espatlles. Papa, tu sempre ho arregles tot eh? No esperava cap mena d’aprovació i reconeixement, és una felicitació normal i habitual que entra però que surt ràpidament, no provoca res més que un petit somriure.

Estem dinant amb un company. És il•lustrador, és meravellós com dibuixa. Feia algun temps que tenia la meva llibreta i quan em va mostrar les que fa ells en els viatges em va donar forces per seguir endavant. Em va dir que s’ha adonat que dibuixa no tant per a ell sinó per la seva parella. Que a ella li fa molta il•lusió mirar els dibuixos i reviure els viatges. Vaig pensar en mi i potser em passa el mateix, que escric o dibuixo a la llibreta no tant per mi sinó perquè un dia les nenes ho llegeixin i pensin durant un temps en son pare. És evident que ho faig per a algú altre perquè ara ja feia molts dies que no escrivia res, potser no ho he necessitat malgrat sempre haver tingut aquell petit pes que em recordava que no ho deixi, que sigui constant, que haig d’acabar la llibreta. Quan fas una cosa que t’agrada no et costa. Veus, mai tinc mandra per a fer esport.

No ens enganyem, crec que hi ha una part també d’egocentrisme en tot això, que volem que més o menys gent ens afalagui i ens digui que li agrada el què fem, això ens fa sentir millor, més contents, més complets. Però en el fons, a sota de tot hi ha una auto teràpia que ens ajuda a desconnectar una mica, una estona, que ens fa pensar en coses, a reflexionar-hi.. Quanta més gent ho valori millor però com que no és una raó buscada, només que hi hagi una persona que ho valori, ja haurà tingut sentit tot aquest viatge.

Ràbia, nano!

Fa quasi un mes que estic anant i venint per València per feina.
Tot ha culminat avui dissabte, dia en què celebren la seva festa. He vist desfilar les autoritats de tots els nivells i sempre sota aplaudiments i crits de Presidente Presidente al Camps i de Guapa Guapa (?) a la Rita, tots dos sempre tant juntets com bons col•legues del PP.

Avui m’ha bullit molt la sang però, he sentit ràbia de debò. No ho entenc, potser em falten dades però he pogut parlar amb dues persones de fora de València, de l’Eliana i Sedaví i parlen valencià sense problemes i sense cap mena d’animadversió envers nosaltres. En canvi a la capital tot són crits de l’estil Sempre valencians mai catalans o No mos fareu catalans. De veritat que no entenc d’on els ve aquest sentiment tant anticatalà. Potser per això són del PP? Els passa com als balears. És una llàstima.

Els emprenya que diguem Països Catalans. Se senten com colonitzats però en canvi no diuen res de l’allau de madrileños que envaeixen València tot l’any i sobretot l’estiu, on València es torna la playa de madriz. I que es calcin ara que en un mes tindran el tren d’alta velocitat. M’he topat amb un taxista i m’ha dit un sincer Mos aniria millor si mos atxuntarem amb els catalans, però ací la txent no ho entén açó.

I el sorprenent és quan els parles en català! No els surt dels pebrots parlar en valencià encara que el sàpiguen (les noves generacions no el saben, ho he comprovat amb una dotzena d’hostesses) i encara que entre ells sigui el seu idioma. Però per pebrots els meus i al final he aconseguit que mitja conversa sigui en català, gràcies a que vaig introduint paraules en el “seu” idioma. Un mes més i els hauré conquerit. DAVIT I EL CONQUERIDOR.

Una anècdota molt aclaridora. Estic a l’estació del Nord, vaig fins la plaça de l’Ajuntament, la creuo i abans d’arribar a la Plaça de la Reina em trobo amb una noia policia i la paro per preguntar-li dues coses. Sempre m’ha agradat parlar en l’ idioma local. Tots hem anat a Itàlia i hem acabat dient el grazie de torn i acabant les paraules en i, per semblari més italiani. En aquest cas no dic cap vocal neutre i pronuncio totes les r que se’m posen al davant.

- Perdona, a quina hora comença tot este sarao? Enlloc de pardona i aquest.
- Primer pujaran des de l’Ajuntament fins la Catedral, entren les autoritats, fan la volta a la plaça i tornen. Com sempre, ho fan com cada any.

L’entonació ja la poses tu: Atxuntament i no ajuntamén, primer i no primé….

- Ah, molt bé, és que no sóc d’ací.
- Ah!?, em respon inquietada i sorpresa.
- Sóc català.
- Y yo valenciana. Pues eso, que como cada año.
- Gràcies
- De nada, buenas tardes.

València A

Una diavola por favor.
Que bonito!
Bueno, tampoco está tan bien.
Eres pintor?
Noooo, pero me gusta dibujar. Ahora trabajo en una agencia de publicidad.
Tienes una tarjeta?
De la agencia?
No tuya, con tus coordenadas.
No tengo, lo siento.
Bueno, el próximo día.

He lligaaaaaaaaaaat, que bé que se sent un quan agrada.
Llàstima que hagi estat un home.