Aquesta és la meva primera relació amb l’església. La síl·laba mi.
Malgrat haver-hi dibuixos d’una mano, una mesa, una iglesia (misa), un mono i una vaca (muuu), jo ho llegia dient ma me iglesia mo mu. Va ser el meu primer punt creatiu, potser influenciat per l'època en què els diumenges anava a missa. Els meus avis eren molt practicants. La iaia Manuela cada dia anava a missa i hi cantava, amb no poques mirades matadores entre el mossèn de torn que pensava que cridava massa i desafinava, i ella que considerava que ho feia bé i que sort en tenia el mossèn de tenir-la allà. Anava a missa a fer d’escolanet. Allò d’ajudar el mossèn m’era igual, a mi m’agradava sortir a l’altar que feia d’escenari i els fidels d’espectadors.
Un diumenge estava actuant i en plena Eucaristia vaig començar a veure que tothom volava, tothom es bellugava, com una macro festa, hi havia molta gent però no veia ningú. Aquell dia arribàvem tard i només havia pres un got de llet amb Nesquik. No havia menjat res. Només l’hostia feia uns minuts. Les paraules del mossèn ressonaven molt, amb una veu molt greu i lenta, com de pel·lícula de por. Quan respirar profundament ja no servia, quan obrir els ulls més del normal per enfocar millor i moure les cames com un boig pel ball tampoc resolia res i el meu cos perdia força i emprenia un descens camí del marbre del terra, una mà em va agafar pel braç i em va dir:
Davit, anem, que t’estàs marejant.
Òstia, un miracle! Déu ha baixat a salvar-me d’una amorrada històrica.
Vaaa, Davit, anem a fora.
M’havia seguit amb la mirada i que des de la distància havia vist que el comportament meu no era normal, que allò no anava bé.
Pare omnipotent.
Pare omnipresent.
El meu.
22 de febrer 2010
19 de febrer 2010
Valèria actriu
Si segueix aquest ritme la Valèria serà actriu i de les bones.
Fa un parell de dies va deixar marcada la cara de la Jana amb una esgarrapada sensacional. El càstig ha estat per una part tot el que li ha dit tothom, recriminant-li el que havia fet, i per l'altra no deixar que fes res de l'habitual. Puc sopar al menjador amb vosaltres? No, tu sola a la cuina. Puc mirar una mica la tele? No, acaba de sopar i a dormir ara mateix.
Ahir a la tarda es va posar a plorar i em deia que l'agafés. No t'agafo, camina. Estic cansada. M'és igual, ja arribem. És que no em fas cas, no em parles, ets tonto? T'agrada que et facin cas oi? Si. Doncs a nosaltres també.
Després de sopar la porto al llit després de molts intents per quedar-se amb nosaltres al sofà amb mètodes com miradetes, plors, gemecs.... Papa, no tanquis el llum. El tancaré, per dormir es tanca el llum. Bona nit. No el tanquis. Si, el tancaré. M'és igual, el penso obrir. No l'obris. L'obriré. Ja t'he avisat. I tant que el va obrir. Quins pebrots que té, m'encanta!
Avui al matí la Jana ha vingut al nostre llit quan ha sentit que ja hi havia moviment. La Valèria normalment també ho fa. Avui no però. M'ha sobtat però no he fet cas. De fet li havia dit que si obria el llum seguiria enfadat.
Abans de vestir-me he anat a veure-la. Ha sentit que anava a la seva habitació, s'ha tapat i s'ha fet l'adormida. M'ha entrat el riure perquè sabia que estava actuant, com en tantes altres ocasions.
Valèria va, que sé que estàs desperta, aixeca't. Has dormit bé carinyo? Vinga va, que has de prendre la llet. Tot acompanyat de carícies, pessics a la galta, alguna pessigolla. I ella immòbil, cap gest, res de res. Increïble! Jo cada cop rient més perquè no podia parar, era molt divertit.
Va, que si t'aixeques et perdono!
S'ha girat de cop, obert els ulls com plats i ha somrigut.
Ha guanyat.
Ens hem abraçat.
Fa un parell de dies va deixar marcada la cara de la Jana amb una esgarrapada sensacional. El càstig ha estat per una part tot el que li ha dit tothom, recriminant-li el que havia fet, i per l'altra no deixar que fes res de l'habitual. Puc sopar al menjador amb vosaltres? No, tu sola a la cuina. Puc mirar una mica la tele? No, acaba de sopar i a dormir ara mateix.
Ahir a la tarda es va posar a plorar i em deia que l'agafés. No t'agafo, camina. Estic cansada. M'és igual, ja arribem. És que no em fas cas, no em parles, ets tonto? T'agrada que et facin cas oi? Si. Doncs a nosaltres també.
Després de sopar la porto al llit després de molts intents per quedar-se amb nosaltres al sofà amb mètodes com miradetes, plors, gemecs.... Papa, no tanquis el llum. El tancaré, per dormir es tanca el llum. Bona nit. No el tanquis. Si, el tancaré. M'és igual, el penso obrir. No l'obris. L'obriré. Ja t'he avisat. I tant que el va obrir. Quins pebrots que té, m'encanta!
Avui al matí la Jana ha vingut al nostre llit quan ha sentit que ja hi havia moviment. La Valèria normalment també ho fa. Avui no però. M'ha sobtat però no he fet cas. De fet li havia dit que si obria el llum seguiria enfadat.
Abans de vestir-me he anat a veure-la. Ha sentit que anava a la seva habitació, s'ha tapat i s'ha fet l'adormida. M'ha entrat el riure perquè sabia que estava actuant, com en tantes altres ocasions.
Valèria va, que sé que estàs desperta, aixeca't. Has dormit bé carinyo? Vinga va, que has de prendre la llet. Tot acompanyat de carícies, pessics a la galta, alguna pessigolla. I ella immòbil, cap gest, res de res. Increïble! Jo cada cop rient més perquè no podia parar, era molt divertit.
Va, que si t'aixeques et perdono!
S'ha girat de cop, obert els ulls com plats i ha somrigut.
Ha guanyat.
Ens hem abraçat.
17 de febrer 2010
Cendra
Dimecres de cendra. Pronostico que en no molts anys, no se celebrarà. Sé que avui és típic menjar bunyols de Quaresma. Perquè és el primer dia dels 40 que queden per Pasqua. 46 si comptem els diumenges. Avui és tradicionalment un dia de dejuni i abstinència. Vols dir que els ionquis ho podran aguantar? Però com ha de ser de dejuni si és típic menjar bunyols?
M’he abstingut i he anat al gimnàs, m’he esforçat una mica més que ahir. Estic fet pols, vull dir cendra. Per anar en línia amb el dia. Això és cosa d’avis, és a dir, de mons pares i de l’avi que encara em queda.
Simbolitza un ritus oriental de dolor i penitència. Antigament només s'imposava la cendra als pecadors públics que se sotmetien al ritus i eren trets del temple després de la imposició. La reconciliació es feia el matí del Dijous Sant. Amb el temps molts cristians es van unir per humilitat als pecadors públics,i així aquest ritus va passar a tots els fidels.
Recordo quan anava a missa al col•legi i em posaven la creu feta amb cendra al front. Dubto però que fos cendra com marca la tradició, feta dels rams beneïts el Diumenge de Rams de l'any anterior. A saber de què eren! Aquest record és dels 6 fins als 18. A partir de la temporada 90-91, el record és un altre.
Recordo el dimecres de cendra fet pols. Però pols que no podia ni aixecar-me de la son que tenia ja que el dimarts a la nit anàvem a Sitges a sopar i a fer la rua de Carnestoltes. Ens ho passàvem bé i no ens perjudicàvem gaire. A l’inici hi anàvem en cotxe. Més endavant en tren. Com tots els que tornaven avui a primera hora. Ha estat impossible seure. Tot ocupat per joves disfressats. Alguns encara beguts, collons, a les 8 del matí i taja perdut. Déu n’hi do! La majoria però dormint. Una parella dormia tan profundament que s’han despertat un parell de parades després.
Ni els que surten el dimarts a la nit, l’endemà van a Missa, ni tampoc crec que els fidels aprovin les actituds dels joves del tren. Però estan més units del què es pensen.
Tots tornen fets un bunyol.
M’he abstingut i he anat al gimnàs, m’he esforçat una mica més que ahir. Estic fet pols, vull dir cendra. Per anar en línia amb el dia. Això és cosa d’avis, és a dir, de mons pares i de l’avi que encara em queda.
Simbolitza un ritus oriental de dolor i penitència. Antigament només s'imposava la cendra als pecadors públics que se sotmetien al ritus i eren trets del temple després de la imposició. La reconciliació es feia el matí del Dijous Sant. Amb el temps molts cristians es van unir per humilitat als pecadors públics,i així aquest ritus va passar a tots els fidels.
Recordo quan anava a missa al col•legi i em posaven la creu feta amb cendra al front. Dubto però que fos cendra com marca la tradició, feta dels rams beneïts el Diumenge de Rams de l'any anterior. A saber de què eren! Aquest record és dels 6 fins als 18. A partir de la temporada 90-91, el record és un altre.
Recordo el dimecres de cendra fet pols. Però pols que no podia ni aixecar-me de la son que tenia ja que el dimarts a la nit anàvem a Sitges a sopar i a fer la rua de Carnestoltes. Ens ho passàvem bé i no ens perjudicàvem gaire. A l’inici hi anàvem en cotxe. Més endavant en tren. Com tots els que tornaven avui a primera hora. Ha estat impossible seure. Tot ocupat per joves disfressats. Alguns encara beguts, collons, a les 8 del matí i taja perdut. Déu n’hi do! La majoria però dormint. Una parella dormia tan profundament que s’han despertat un parell de parades després.
Ni els que surten el dimarts a la nit, l’endemà van a Missa, ni tampoc crec que els fidels aprovin les actituds dels joves del tren. Però estan més units del què es pensen.
Tots tornen fets un bunyol.
10 de febrer 2010
Policia
Ostres tu, quina notícia!
No hi ha tantes agressions a professors des que hi ha hagut un enduriment judicial.
No fotis, que fort no? Vols dir que no s'ho estan inventant això, no és gens lògic! O sigui, que quan la gent sap que si pega un professor i el condemnen, va de debó, és a dir, que compleix la condemna i que a més és exemplar, la gent es repensa? Uauuuuu, quina sorpresa!
Així d'entrada, que creus que passa a USA, creus que la policia es fa respectar i que la justícia està feta per alguna cosa?
Correcte, fan una por que et cagues a sobre.
Any 1994. Creekside Apartments. 1800 Stokes Street, Apartament 108. Aquí vivia jo. Això de viure amb dues noies i tan lluny de casa no és habitual. El que si ho van ser, eren les barbacoes, les festes que fèiem amb altres companys cada cap de setmana. Venien a sopar entre hot-dogs i birres, hamburgueses, doritos i salsa barbacoa.
Després ens posàvem a jugar a dards mentre algú preparava una pinya colada i posàvem música no massa alta, acabàvem d'arribar a un altre país i no voliem tenir problemes amb els veïns.
Toc toc. Obro la porta. Collons, la poli. Era com el Danny deVito, un senyor baixet que encara ho semblava més donat l'esglaó que hi havia per entrar a l'apartament. El veia des de les altures. És dels cops que m'he sentit més alt de la meva vida. Em sentia Gran!
El minipolicia em mira i no diu res. Comença a mirar per tot arreu. No fa cas al meu Hello inicial.
Quanta gent viu aquí? Vivim 3 persones. I com és que hi ha tanta gent? Tanta gent no, som 8, amics meus perquè com que estem estudiant aquí, estem fent una barbacoa i han.... CALLA.
Hem rebut una trucada del veïnat. Esteu fent soroll!! Fes el favor d'abaixar la música ara mateix. Si senyor, ara mateix.
Em mira seriós i se'n va.
Què passava? em pregunten els amics. I jo treient ferro i importància al fet dic: Res, que diu que fem soroll o sigui que baixem el volum una mica perquè estiguin contents una estona i després l'apugem un altre cop. Total, està al 4, que no és res. És veritat, si ho posés com ho posem nosaltres allà fliparien.
Passen deu minuts i....
Toc toc. Obro la porta. Un altre cop en Danny però ara acompanyat de dos gengants negres immensos, de més de dos metres, amb una esquena ampla com una pissarra. Tots tres amb la típica llanterna llargaruda que no paraven d'enfocar a dins de casa. Passen per darrera meu dos dels amics cridant perseguint-se de broma i els polis amb la cara tensa.
Sembla que no ho heu entès. O apagueu la música ara mateix o vas al calabós i pagues una multa de 2000 dòlars, queda clar?
Si si, claríssim, ara si que ho he entès.
No van alçar la veu, només amb la mirada i el modus operandi van convèncer-me d'acabar la festa.
Allà no estan per òsties.
No hi ha tantes agressions a professors des que hi ha hagut un enduriment judicial.
No fotis, que fort no? Vols dir que no s'ho estan inventant això, no és gens lògic! O sigui, que quan la gent sap que si pega un professor i el condemnen, va de debó, és a dir, que compleix la condemna i que a més és exemplar, la gent es repensa? Uauuuuu, quina sorpresa!
Així d'entrada, que creus que passa a USA, creus que la policia es fa respectar i que la justícia està feta per alguna cosa?
Correcte, fan una por que et cagues a sobre.
Any 1994. Creekside Apartments. 1800 Stokes Street, Apartament 108. Aquí vivia jo. Això de viure amb dues noies i tan lluny de casa no és habitual. El que si ho van ser, eren les barbacoes, les festes que fèiem amb altres companys cada cap de setmana. Venien a sopar entre hot-dogs i birres, hamburgueses, doritos i salsa barbacoa.
Després ens posàvem a jugar a dards mentre algú preparava una pinya colada i posàvem música no massa alta, acabàvem d'arribar a un altre país i no voliem tenir problemes amb els veïns.
Toc toc. Obro la porta. Collons, la poli. Era com el Danny deVito, un senyor baixet que encara ho semblava més donat l'esglaó que hi havia per entrar a l'apartament. El veia des de les altures. És dels cops que m'he sentit més alt de la meva vida. Em sentia Gran!
El minipolicia em mira i no diu res. Comença a mirar per tot arreu. No fa cas al meu Hello inicial.
Quanta gent viu aquí? Vivim 3 persones. I com és que hi ha tanta gent? Tanta gent no, som 8, amics meus perquè com que estem estudiant aquí, estem fent una barbacoa i han.... CALLA.
Hem rebut una trucada del veïnat. Esteu fent soroll!! Fes el favor d'abaixar la música ara mateix. Si senyor, ara mateix.
Em mira seriós i se'n va.
Què passava? em pregunten els amics. I jo treient ferro i importància al fet dic: Res, que diu que fem soroll o sigui que baixem el volum una mica perquè estiguin contents una estona i després l'apugem un altre cop. Total, està al 4, que no és res. És veritat, si ho posés com ho posem nosaltres allà fliparien.
Passen deu minuts i....
Toc toc. Obro la porta. Un altre cop en Danny però ara acompanyat de dos gengants negres immensos, de més de dos metres, amb una esquena ampla com una pissarra. Tots tres amb la típica llanterna llargaruda que no paraven d'enfocar a dins de casa. Passen per darrera meu dos dels amics cridant perseguint-se de broma i els polis amb la cara tensa.
Sembla que no ho heu entès. O apagueu la música ara mateix o vas al calabós i pagues una multa de 2000 dòlars, queda clar?
Si si, claríssim, ara si que ho he entès.
No van alçar la veu, només amb la mirada i el modus operandi van convèncer-me d'acabar la festa.
Allà no estan per òsties.
05 de febrer 2010
No et tapis!
Puja una noia preguntant si aquest tren para a Gavà. Estem a Sants. En castellà. Alta, morena, amb cabell d'anunci, ulls negres, molt grans, lleugerament maquillada, guapota, es fa mirar.
Jo estic en un lateral, ella s'asseu davant meu en perpendicular. Treu el mòbil.
Oye, donde bajo? En Gavà o Castelldefels? Como quieras pero piensa que اجمل التهاني بمناسبة الميلاد و حلول السنة الجديدة Tu mismo, اجمل التهاني بمناسبة
Primer he pensat que era andalussa, però una del sud que parla àrab! Obre el bolso i treu una espècie de foulard. Està organitzant tot el que hi porta, penso. Estén el mocador de manera endreçada, amb ordre, com un ritual. S'incopora un pèl i se'l posa pel cap. Se'l lliga amb dos imperdibles.
Em moro de ganes de preguntar-li, de saber perquè. Arribem a Gaà. Jo camino més ràpid que ella. Surto i hi ha un cotxe al pas de vianants. Hi passo per davant. Miro. En Mohamed, Ali o Kacem, com es digui, també em mira. Al cap d'uns metres em giro. La que era morenassa hi ha pujat.
Mon pare diu que li fa el salt. Potser si que porta una doble vida.
Tapada és una més.
Jo estic en un lateral, ella s'asseu davant meu en perpendicular. Treu el mòbil.
Oye, donde bajo? En Gavà o Castelldefels? Como quieras pero piensa que اجمل التهاني بمناسبة الميلاد و حلول السنة الجديدة Tu mismo, اجمل التهاني بمناسبة
Primer he pensat que era andalussa, però una del sud que parla àrab! Obre el bolso i treu una espècie de foulard. Està organitzant tot el que hi porta, penso. Estén el mocador de manera endreçada, amb ordre, com un ritual. S'incopora un pèl i se'l posa pel cap. Se'l lliga amb dos imperdibles.
Em moro de ganes de preguntar-li, de saber perquè. Arribem a Gaà. Jo camino més ràpid que ella. Surto i hi ha un cotxe al pas de vianants. Hi passo per davant. Miro. En Mohamed, Ali o Kacem, com es digui, també em mira. Al cap d'uns metres em giro. La que era morenassa hi ha pujat.
Mon pare diu que li fa el salt. Potser si que porta una doble vida.
Tapada és una més.
02 de febrer 2010
Cinema en català
Hola, volia un entrepà de sobrassada.
No en tenim de sobrassada, la gent no en consumeix.
Però n’heu tingut abans, d’entrepans de sobrassada?
No
I com sabeu que no agrada?
Mira, perquè no.
Saps què, jo et porto una sobrassada i així en tens.
No.
Però si la pago jo la sobrassada.
Que no, que perdré diners.
???
Hola, volia un entrepà de sobrassada.
Només els tenim el dissabte de 7 a 7.15 del matí.
Home, si m’ho poses així de difícil potser si que la gent no en mengi
Doncs amb el cinema en català passa això mateix. Si avui vull anar al cine i veure una pel•lícula en català, de 300 sales n’hi ha 3 que tinguin una pel·lícula en català, i curiosament, 2 són produccions catalanes i l’altra una coproducció d’Alemanya – Dinamarca - Finlàndia, on potser els dos darrers països hagin mostrat una sensibilitat especial.
El problema són les anomenades majors (“Meijors”, vaja, els americans). Se’ls demana que hi hagi un nombre correcte de còpies en català i no volen, perquè diuen que perdran diners. Però quins diners, si el doblatge el paguem nosaltres, a sobre.
Diuen que la gent no demanda cinema en català. Home, amics meus, si vull veure una de les 3 pel·lícules, haig d’anar a les dues i cinc del migdia. Vaja, que tinc tot un ventall d’horaris que fa fredat.
I perquè hi ha una proposta de llei que estableix l'obligació de distribuir el mateix nombre de còpies doblades i subtitulades al català que a l'espanyol. Doncs hi ha hagut un 75% dels cinemes de Catalunya que ahir van fer vaga, un dilluns, per protestar. No ho entenc, de veritat que no entenc com les sales de cinema poden fer vaga per protestar per això.
Em queden clares dues coses; la pela és la pela, perquè es clar, no ho han fet un divendres, no, un dilluns que la pèrdua serà minsa. I una altra és que catalans catalans, potser no ho són del tot aquests empresaris.
No en tenim de sobrassada, la gent no en consumeix.
Però n’heu tingut abans, d’entrepans de sobrassada?
No
I com sabeu que no agrada?
Mira, perquè no.
Saps què, jo et porto una sobrassada i així en tens.
No.
Però si la pago jo la sobrassada.
Que no, que perdré diners.
???
Hola, volia un entrepà de sobrassada.
Només els tenim el dissabte de 7 a 7.15 del matí.
Home, si m’ho poses així de difícil potser si que la gent no en mengi
Doncs amb el cinema en català passa això mateix. Si avui vull anar al cine i veure una pel•lícula en català, de 300 sales n’hi ha 3 que tinguin una pel·lícula en català, i curiosament, 2 són produccions catalanes i l’altra una coproducció d’Alemanya – Dinamarca - Finlàndia, on potser els dos darrers països hagin mostrat una sensibilitat especial.
El problema són les anomenades majors (“Meijors”, vaja, els americans). Se’ls demana que hi hagi un nombre correcte de còpies en català i no volen, perquè diuen que perdran diners. Però quins diners, si el doblatge el paguem nosaltres, a sobre.
Diuen que la gent no demanda cinema en català. Home, amics meus, si vull veure una de les 3 pel·lícules, haig d’anar a les dues i cinc del migdia. Vaja, que tinc tot un ventall d’horaris que fa fredat.
I perquè hi ha una proposta de llei que estableix l'obligació de distribuir el mateix nombre de còpies doblades i subtitulades al català que a l'espanyol. Doncs hi ha hagut un 75% dels cinemes de Catalunya que ahir van fer vaga, un dilluns, per protestar. No ho entenc, de veritat que no entenc com les sales de cinema poden fer vaga per protestar per això.
Em queden clares dues coses; la pela és la pela, perquè es clar, no ho han fet un divendres, no, un dilluns que la pèrdua serà minsa. I una altra és que catalans catalans, potser no ho són del tot aquests empresaris.
01 de febrer 2010
A la merda
Avui he engegat a la merda al meu jefe. Que no òstia que no, que no l'aguanto més, que parla malament, és un porc, que no té respecte per res ni ningú. Porto treballant en un projecte tot un mes i avui se'm posa al darrera, com els professors en un examen i em diu que quina merda de gràfic és això que he posat. I sense saber res em diu que està malament.
Està malament, què vols dir? Que si, que està malament. Tan inútil ets que tampoc entens què vol dir malament?, m'ha dit mentre marxava per la porta.
He obert la porta del balcó que tenim i he respirat profundament per no plorar, que això no es pot fer mai, sinó encara pensen que ets dèbil i que tenen raó. Ja fa massa temps que dura això i no es pot tolerar. I com que també és molt important la salut, he decidit anar a dir-li el que ningú s'atreveix a dir-li, que tots diuen amén al què ell diu, estan acollonits i callats no aconseguirem res.
M'he armat de valor i he entrat al seu despatx. Li he explicat a les meves companyes i m'han dit que si m'havia begut l'enteniment, que si ho feia em fotria al carrer immediatament, que perquè no ho comentava a casa, a veure què opinen els meus pares... PASSO, ja no puc més, al final em costarà la salut, els he dit.
Si si, la salut és el més important, nosaltres et recolzarem perquè a més, és que tens raó, deien elles. He entrat i abans de dir-li que volia parlar amb ell, l'he vist enganxant un burilla a la cadira, el molt porc.
Plego. Què? Què passa, que ets tan imbècil que no entens la paraula plego? Que me'n vaig, que no et soporto més, que ja t'ho faràs, que ets tan llest que no necessites gent com jo, i que et quedaràs sol, tard o dora, que ja t'ho trobaràs i que a més a més........
Tin ton tan, propera parada Gavà.
Estic desitjant trobar-me la noia i preguntar-li com va acabar tot.
Està malament, què vols dir? Que si, que està malament. Tan inútil ets que tampoc entens què vol dir malament?, m'ha dit mentre marxava per la porta.
He obert la porta del balcó que tenim i he respirat profundament per no plorar, que això no es pot fer mai, sinó encara pensen que ets dèbil i que tenen raó. Ja fa massa temps que dura això i no es pot tolerar. I com que també és molt important la salut, he decidit anar a dir-li el que ningú s'atreveix a dir-li, que tots diuen amén al què ell diu, estan acollonits i callats no aconseguirem res.
M'he armat de valor i he entrat al seu despatx. Li he explicat a les meves companyes i m'han dit que si m'havia begut l'enteniment, que si ho feia em fotria al carrer immediatament, que perquè no ho comentava a casa, a veure què opinen els meus pares... PASSO, ja no puc més, al final em costarà la salut, els he dit.
Si si, la salut és el més important, nosaltres et recolzarem perquè a més, és que tens raó, deien elles. He entrat i abans de dir-li que volia parlar amb ell, l'he vist enganxant un burilla a la cadira, el molt porc.
Plego. Què? Què passa, que ets tan imbècil que no entens la paraula plego? Que me'n vaig, que no et soporto més, que ja t'ho faràs, que ets tan llest que no necessites gent com jo, i que et quedaràs sol, tard o dora, que ja t'ho trobaràs i que a més a més........
Tin ton tan, propera parada Gavà.
Estic desitjant trobar-me la noia i preguntar-li com va acabar tot.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)