Retrobar

L'altre dia vam fer un sopar 7 amics que feia molt que no ens ajuntàvem una llarga estona. A 3 els veig sovint perquè són els que no hem perdut mai el contacte, a 1 de tant en tant al parc quan coincidim que ambdues famílies hi som amb les nenes tot i que feia anys que no xerravem tant, a un altre potser el veig tres cops l’any perquè ell no vol més. Tres + 1 + 1 + jo, són 6. El que falta és a qui feia més temps que no el teniem a costat malgrat que l'hem vist sovint per la tele.

Va ser el primer sopar de la meva vida on no vam parlar de futbol. Vam parlar de bàsquet, però només una estona, uns deu minuts en tota una nit. A part de posar-nos una mica al dia de temes personals, tota la nit es va centrar en històries i anècdotes de quan estudiàvem. També va estar bé el repàs alfabètic que vam fer d’ex-companys. Com és obvi, no se’n van salvar molts. Que bé que m’ho vaig passar! I un cop més, es demostra que hi ha gent amb la que estàs connectat des de sempre i no passa el temps. M’agraden els tòpics. Et retrobes sense tibantors, sense que hi hagi silencis, sense evitar mirades.

També va ser curiós veure com actua una persona a la nit, veure els que no estem al mercat i els que si. Es nota, es nota molt. Primer perquè uns quants estem allà mirant com els altres juguen el seu paper d'actor principal. Després, perquè quan ens acostem per escoltar alguna conversa o perquè se t’acosten i et presenten, tu no saps què dir, poses cara de “I que vols que et digui tia, que ets un callo o que tinc dues filles?”. N’hi va haver un que ens va donar una lliçó de com parlar per res però amb elegància i professionalitat i provocant comentaris del tipus, “que chico más mono, te me pido por Navidad”.

De la mateixa manera però en un dinar més familiar, vaig retrobar-me amb amics amb els que vam compartir molts dies i nits a Paris, uns fent de guia turístic i jo fent de noi dels encàrrecs, en soc conscient i n'estic orgullós, sobretot per la feina de tot tipus que he pogut desenvolupar i que m'ha servit per la vida.
Potser feia un parell o tres d'anys que no ens vèiem amb uns i quinze amb un altre. A mida que passava el temps, i per avorriment de les nostres parelles, les anècdotes i situacions surrealistes que vam hi vam viure, van fer aparèixer els tics i personalitats de tots. Un més moderat que de tant en tant en deixa anar alguna de forta, un altre que té un humor intel·ligent, un que riu i s'exclama com cap altre,... Tots tenim alguna cosa que no hem variat ni amb els anys ni amb els fills. Seguim sent nosaltres.

Em faig gran perquè cada cop em ve més de gust això d'estar amb amics, antics, nous i de sempre.

Ja quedarem. Però truqueu vosaltres que jo ja m'he cansat.