Ens casem, anem de viatge a Tailàndia i allà ens ajuntem amb dues parelles amb els que anem plegats en una furgoneta a totes les excursions contractades. Després d’uns dies, ens separem ja que ells marxen a l’illa de Phuket i nosaltres a Bali. Una de les parelles és catalana i comencen el ball de frases i afirmacions típiques de “A veure si quedem”, “Ja ens trucarem”, “Quedem un dia per dinar” i respostes no gensmenys esperades i correctes de “I tant que ho farem”, “ A veure si és veritat”, “Veniu a casa i veiem les fotos”.
Ens van trucar i vam anar a casa seva a veure les fotos i a dinar. El primer plat estava en una meravellosa copa de còctel que els havien regalat de la llista de noces que ells van triar. Segur que has endevinat el plat. Incorrecte és la imatge que tens al cap. Quan ens va dir ella que havia fet Cóptel de Gambes, se’m va canviar l’ànima, perquè vaig respondre un si convençut i assentit amb gestualitat digne d’actor a la pregunta Us agrada? Quan vaig veure-ho vaig saber perquè ella li deia còPtel. Aquella p era de putada. De potada. Si si, era com un vomitat multicolor dins d’una copa lleugerament rosa, com les gambes.
La Cristina que em coneix bé, em va mirar ja quan la pregunta, però quan va veure allò, em va mirar amb la cara desfigurada. Sabia que jo estava a punt de passar-ho malament. Em posava una cullerada a la boca i hi guardava el contingut fins que un torrent de líquid s’ho enduia tràquea avall. Pim pam pim pam. No sé si era bo o no. No volia traumatitzar les papil·les gustatives i que no poguessin apreciar mai més un bon foie o una bona pizza.
- De segon farem entrecot amb salsa 4 formatges? Va bé?
-NOOOO. Ho sento, no m’agrada el formatge, vaig exclamar amb contundència mentre els ulls de la Cristina eren encara més grans que quan el còptel. Jo el vull sense salsa ni res.
- Si vols et faig una salsa de ceps. T’agrada?
- Si que m’agrada, però dona, no et liaràs ara.
- Si home si, si és un moment. No veus que ho faig amb la Termomix. Me l'han regalat pel casament.
La base és saber cuinar i saber utilitzar correctament els estris. En aquella casa i aquell any, això no passava. Ho vam poder comprovar. Per uns instants vaig tenir la sensació de ser un animalet dels que els agrada el formatge i d'estar en un laboratori amb metges residents.
Total, que estem asseguts a taula esperant el segon plat amb desfici per poder eliminar restes bucals, quan apareix amb els nostres dos plats; el de la cristina amb salsa de formatge i el meu de ceps. Ens vam haver de tornar a mirar amb compassió.
Un cop els quatre a taula, ell amb gran amor, perquè sinó no ho entenc, li diu Umm, quina pinta. Tots vam contestar que si. Ells dos en un sentit i nosaltres en l’altre. Però vam quedar bé, perquè era per dir-li: Que passa xata, que amb la primera vomitada no t'has quedat bé. Me n'alegro que ho hagis tret tot, ara ja deus estar tranquila, eh! Hagués preferit una papilla de verduretes que es fan als bebès. Jo pensava que era un joc del ¡Que apostamos!, d'aquells que en una piscina de fang has de trobar una sorpresa en forma d'entrecot.
Aquell dia vam saber que ells no vindrien a casa nostra, no. Però ells també ho van saber malgrat que ens vam acomiadar amb la correcció esperada de “Ens ho hem passat molt bé”, “Ja ens trucarem” o “Ara us toca a vosaltres venir a casa nostra”. Ja han passat 8 anys.
De sempre sóc dels que truca a la gent per quedar, per trobar-nos, per socialitzar-me i gaudir de la gent que aprecio. Però sempre que diem allò de ja ens trucarem i ells (vosaltres) no truquen mai i sempre haig de fer-ho jo, em vénen al cap la parella de Tailàndia i començo a pensar que potser no els caiem bé, o simplement els hem/us hem deixat de caure.
Sisplau, digueu-me directament: David, si vols ens veiem per la Rambla però no quedarem amb vosaltres perquè no ens agraden els Còptels.
Així deixaré de fer-me preguntes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada