El cap

Diuen que té programades quatre o cinc cançons i que la resta ho va improvisant a mida que la gent li va fent peticions. Tots els que estaven amuntegats al davant, portaven cartells amb noms de cançons. Ell n'anava agafant i ho deixava dalt de l'escenari. El que va triomfar va ser un noi que portava una pantalleta de leds que anava passant el missatge I'm going down. En Bruce no es va poder resistir, ho va agafar, ho va ensenyar a tothom, i la van cantar.

És un espectacle molt bo, en general. Trobo que si enlloc de tenir el volum al 10, el posessin al 8, se sentiria molt bé però sense ressons. Però és admirable veure que un senyor de 59 anys, canta com sempre, amb la veu rasgada característica i que a més, no va ni de Divo ni de crack ni res. En un escenari auster, amb una passarel·la senzilla, tot negre, cap espectacle de llum i color, dues pantalles gegants als laterals i res més. El recordo molt similar al que vaig veure a l'Estadi Olímpic l'onze de maig de 1.993.

És un home que no fa les coses per quedar bé. Em sembla que quan parla en català ho fa perquè és conscient d'on es troba. De fet, va dir al final de l'espectacle "prou, prou, us estimem Barcelona" i va haver de seguir en anglès perquè volia dir més coses. Si veus lletres de cançons com American Land parla de negres, italians, jueus i irlandesos que van morir fent el ferrocarril, construint fàbriques tot per formar la terra americana.

I tant que és el Boss.