Campofrio

Imagines un anunci d'un fabricant de cotxes ridiculitzant a tota la gent que va en bici? No, oi? Doncs això és el que ha fet en una campanya aquesta marca d'embotits, que no se'ls ha acudit res més que agafar una família de vegetarians i ridiculitzar-la. Fa 40 anys no passava res perquè la publicitat era unidireccional. Et passaven un missatge, tu te'l creies i punto, que deia aquell.

Però m'estranya que Campofrio no s'hagi adonat que les coses ara no funcionen així. Que no només hi ha més associacions i col·lectius que abans, sino que ara es pot verificar la notícia de manera més ràpida, i sobretot, que se li pot donar un ressò que en molts casos, es torna en contra de l'emissor.

Com a mostra de com funcionen les coses, aquest video d'un grup d'ecologistes que han visitat una granja de l'empresa per mostrar-nos que fan. Jo menjo verdures, peix i carn, sent conscient de què implica. De què s'ha de fer per menjar un filet o un llenguado. El que no em sembla bé són les maneres, com sempre.

Campo-frio. I tant que són "frios".

A veure si quedem!

Ens casem, anem de viatge a Tailàndia i allà ens ajuntem amb dues parelles amb els que anem plegats en una furgoneta a totes les excursions contractades. Després d’uns dies, ens separem ja que ells marxen a l’illa de Phuket i nosaltres a Bali. Una de les parelles és catalana i comencen el ball de frases i afirmacions típiques de “A veure si quedem”, “Ja ens trucarem”, “Quedem un dia per dinar” i respostes no gensmenys esperades i correctes de “I tant que ho farem”, “ A veure si és veritat”, “Veniu a casa i veiem les fotos”.

Ens van trucar i vam anar a casa seva a veure les fotos i a dinar. El primer plat estava en una meravellosa copa de còctel que els havien regalat de la llista de noces que ells van triar. Segur que has endevinat el plat. Incorrecte és la imatge que tens al cap. Quan ens va dir ella que havia fet Cóptel de Gambes, se’m va canviar l’ànima, perquè vaig respondre un si convençut i assentit amb gestualitat digne d’actor a la pregunta Us agrada? Quan vaig veure-ho vaig saber perquè ella li deia còPtel. Aquella p era de putada. De potada. Si si, era com un vomitat multicolor dins d’una copa lleugerament rosa, com les gambes.

La Cristina que em coneix bé, em va mirar ja quan la pregunta, però quan va veure allò, em va mirar amb la cara desfigurada. Sabia que jo estava a punt de passar-ho malament. Em posava una cullerada a la boca i hi guardava el contingut fins que un torrent de líquid s’ho enduia tràquea avall. Pim pam pim pam. No sé si era bo o no. No volia traumatitzar les papil·les gustatives i que no poguessin apreciar mai més un bon foie o una bona pizza.

- De segon farem entrecot amb salsa 4 formatges? Va bé?
-NOOOO. Ho sento, no m’agrada el formatge, vaig exclamar amb contundència mentre els ulls de la Cristina eren encara més grans que quan el còptel. Jo el vull sense salsa ni res.
- Si vols et faig una salsa de ceps. T’agrada?
- Si que m’agrada, però dona, no et liaràs ara.
- Si home si, si és un moment. No veus que ho faig amb la Termomix. Me l'han regalat pel casament.

La base és saber cuinar i saber utilitzar correctament els estris. En aquella casa i aquell any, això no passava. Ho vam poder comprovar. Per uns instants vaig tenir la sensació de ser un animalet dels que els agrada el formatge i d'estar en un laboratori amb metges residents.

Total, que estem asseguts a taula esperant el segon plat amb desfici per poder eliminar restes bucals, quan apareix amb els nostres dos plats; el de la cristina amb salsa de formatge i el meu de ceps. Ens vam haver de tornar a mirar amb compassió.
Un cop els quatre a taula, ell amb gran amor, perquè sinó no ho entenc, li diu Umm, quina pinta. Tots vam contestar que si. Ells dos en un sentit i nosaltres en l’altre. Però vam quedar bé, perquè era per dir-li: Que passa xata, que amb la primera vomitada no t'has quedat bé. Me n'alegro que ho hagis tret tot, ara ja deus estar tranquila, eh! Hagués preferit una papilla de verduretes que es fan als bebès. Jo pensava que era un joc del ¡Que apostamos!, d'aquells que en una piscina de fang has de trobar una sorpresa en forma d'entrecot.

Aquell dia vam saber que ells no vindrien a casa nostra, no. Però ells també ho van saber malgrat que ens vam acomiadar amb la correcció esperada de “Ens ho hem passat molt bé”, “Ja ens trucarem” o “Ara us toca a vosaltres venir a casa nostra”. Ja han passat 8 anys.

De sempre sóc dels que truca a la gent per quedar, per trobar-nos, per socialitzar-me i gaudir de la gent que aprecio. Però sempre que diem allò de ja ens trucarem i ells (vosaltres) no truquen mai i sempre haig de fer-ho jo, em vénen al cap la parella de Tailàndia i començo a pensar que potser no els caiem bé, o simplement els hem/us hem deixat de caure.

Sisplau, digueu-me directament: David, si vols ens veiem per la Rambla però no quedarem amb vosaltres perquè no ens agraden els Còptels.

Així deixaré de fer-me preguntes.

El cap

Diuen que té programades quatre o cinc cançons i que la resta ho va improvisant a mida que la gent li va fent peticions. Tots els que estaven amuntegats al davant, portaven cartells amb noms de cançons. Ell n'anava agafant i ho deixava dalt de l'escenari. El que va triomfar va ser un noi que portava una pantalleta de leds que anava passant el missatge I'm going down. En Bruce no es va poder resistir, ho va agafar, ho va ensenyar a tothom, i la van cantar.

És un espectacle molt bo, en general. Trobo que si enlloc de tenir el volum al 10, el posessin al 8, se sentiria molt bé però sense ressons. Però és admirable veure que un senyor de 59 anys, canta com sempre, amb la veu rasgada característica i que a més, no va ni de Divo ni de crack ni res. En un escenari auster, amb una passarel·la senzilla, tot negre, cap espectacle de llum i color, dues pantalles gegants als laterals i res més. El recordo molt similar al que vaig veure a l'Estadi Olímpic l'onze de maig de 1.993.

És un home que no fa les coses per quedar bé. Em sembla que quan parla en català ho fa perquè és conscient d'on es troba. De fet, va dir al final de l'espectacle "prou, prou, us estimem Barcelona" i va haver de seguir en anglès perquè volia dir més coses. Si veus lletres de cançons com American Land parla de negres, italians, jueus i irlandesos que van morir fent el ferrocarril, construint fàbriques tot per formar la terra americana.

I tant que és el Boss.

Mig buit

Fa un parell de setmanes que em sento buit. Hi ha hagut molts dies que no he dinat o sopat perquè no he tingut temps. Ja sé que el temps es troba si es vol, però hi havia coses que s'havien de fer encara que no em pertoquen . Sempre amb l'objectiu que la feina surti bé i no hagis de sentir-te dir que si no treballes, que si surts a la teva hora és que et falta feina, que si això i si allò.

No estar amb la meva família em posa nerviós i m'encén, m'emprenya. Jo necessito veure'ls cada dia i no haver-ho fet m'ha fet sentir buit, buit d'esperit, he estat cansat i més trist del que m'agrada. I pensant que soc un paio alegre, arribar a ser conscient d'estar trist, imagino que vol dir que n'estava molt. I també ha fet que estigués sensible. Sempre que truco, després de parlar amb la Cristina li demano que em posi amb les nenes. Més d'un dia he sentit que deien que no volien parlar amb mi perquè estaven jugant i no passava res. Aquests dies, m'ha fet sentir pitjor, molt malament. Fins i tot quan he penjat he plorat. No era de pena, perquè són nenes que no són conscients de la importància que té per nosaltres. He plorat d'alegria, de saber que les estimo més del que imaginava.

Gràcies a Déu que aquest cap de setmana he carregat lleugerament l'ànima tot i no desconnectar de la feina. Hem esmorzat, dinat i sopat juntets. Ens hem banyat a la piscina, hem rigut i també han plorat i encara que hagi estat acompanyant-me a treballar a Cambrils, hem fet el que toca, estar junts.

Estar en família.

Sant Pere

Si t’agrada escoltar de tant en tant en Bob Marley, t’has de sentir jamaicà ? La veritat és que no em sento irlandès malgrat que m’agraden molt els U2, que tinc discos d’edicions limitades, pins, fotos i he anat a tres concerts que han fet a Barcelona. Els sentiments no van implícits amb el que consumeixes, compres, et regalen, veus, beus o mires. Perquè, em sap greu, però tot i que cada dia em prenc un cafè amb llet en un bar que es diu Bruselas, a Roger de Llúria amb Aragó, de Barcelona, no em sento gens belga. I això que també consumeixo molta xocolata. O quan abans ho feia al Caffè di Roma, tampoc em sentia italià tot i que fora de Catalunya, com sabeu, tothom me’n confon.

O sigui, que un sentiment ni es compra, ni s’imposa, sinó que es té o no. He estat tot el mes de juny explicant quins són els meus sentiments a la gent que no és del meu entorn habitual. Tot començava quan em feien un comentari del tipus ¿Qué, que bien que españa ganó ayer, verdad?. Com que responia amb indiferència rebia rèpliques injustes i incoherents com A ti no te gusta el fútbol. No és veritat, a mi m’agrada molt el futbol com tothom sap. De fet com aficionat al fútbol, al bon fútbol, el diumenge la selecció espanyola va merèixer guanyar i per més d’un gol. La meva vena futbolera feia que cada cop que espanya feia una jugada maca, volgués que acabés en gol. Però igual que si ho hagués fet alemanya, que no va ser el cas. Però que m’agradi el futbol no va lligat en què estigui content si un equip guanya o no. Estic content si he vist un bon partit. També em preguntaven si soc antiespanyol. No, no soc antiespanyol. El dia que la selecció catalana pugui jugar l’eurocopa o el mundial, potser si que aniré en contra de la selecció espanyola perquè voldré que primer guanyi la catalana. Però també voldré que perdi Txèquia, Itàlia o França, i això que m’agraden molt la budweiser txeca, les pizzes i els crêpes.

El 29 del 6 de 2008 el recordaré, primer perquè el meu amic Stéphane es va casar. També perquè un dia com aquest de fa molts anys es va fundar el Daily Telegraph. O perquè en Fleming va descobrir per error la Penicilina. Perquè va ser Sant Pere, festa major de Gavà i també perquè Espanya va ser campiona. De veritat que me n’alegro pels meus amics espanyols que un cop campions deurien plorar.

Visca Catalunya.... lliure.