Casualitats

Quan arriba el gener sempre penso que ha passat molt ràpid l’anterior, que haig de pensar quins propòsits vull acomplir i també que ja n’han passat 8 d’aquell trist i inoblidable 4 de gener.

El mes de gener i el de setembre s’assemblen bàsicament en què després d’un període de vacances es reprèn l’activitat escolar. Es fan propòsits que s’intentaran acomplir, tot i que crec que al gener més que tenir-ne de nous es reediten aquells del setembre que has anat passant per alt. Hi ha qui comença coses amb el curs escolar. Si no ho ha fet, pren l’excusa del nou any.

En el meu cas, s’assemblen encara més ja que les meves dues filles van néixer al setembre i al gener, per odre. Fins i tot, si sumo les xifres dels seus dies, 23 i 14, sumen les dues 5, que per anar més enllà, són els mesos que hi ha entre setembre i gener. Quina casualitat!

Si és que la vida és una casualitat.

Aquests dies de Nadal hem estat a Paris i hi hem passat el cap d’any. Estàvem passejant per Saint-Germain i em vaig trobar a una companya de la feina. L’endemà, a Notre Dame, em trobo a la que va ser la meva primera cap a Caprabo. I Paris en principi és gran.
De fet recordava que sempre que he passat el cap d’any fora ha estat a França. Les anteriors vegades va ser als Alps esquiant.

Vaig recordar un cop que estava en una cabina d’aquelles de 4 persones que et pugen a una muntanya a tres mil metres quan sentim que les dues noies que teniem a l’esquena comencen a parlar del pàdel. Eren argentines. Que si campeonato por aqui, que si la federasión por ashá. Quan de sobte es posar a parlar d’una noia que jo coneixia. Llavors li dic a mon cosí:

- Joanen, que jo conec a la tia de la que parlen.
- Vinga home, no pot ser. Si són argentines, estem als Alps, i a tres mil metres d’alçada. Puta casualitat no?
- Oye perdona, os he oido hablando de Eva Gayoso, y yo la conozco.
- No me diiiiigas boludo
- Entrenamos juntos en Barcelona para preparar las pruebas de INEF.
- Cieerto pelotudo, que curioso, dale recuerdos, bla bla bla bla.

A la nit mirant la tele a l’hotel, veig una gala del programa Star Academy de TF1. L’Operación Triunfo d’allà. Una gala dedicada integrament al guanyador de l’edició del 2004, Gregory Lémarchal, que el passat 30 d’abril del 2007 va morir amb 21 anys a causa de la mucoviscidose, fibrosi quística.

Veure i reviure que injust és que una persona jove mori i tants pensaments interns que he tingut aquests dies al voltant del mateix tema, ha fet, imagino, que no pogués evitar plorar quan el vaig sentir cantar.