Memòria

Espero que això que faig d'escriure coses, de guardar "feines" com diuen elles que fan al col·legi, els serveixi per ser conscients de què pensaven els seus caps amb 3 i 5 anys. La veritat és que cada dia en tenen una de preparada.

Ja ho fan en un programa que es diu El Hormiguero a la tele on recullen frases de nens i nenes que envien els pares. Jo algun dia també n'enviaré.

Jana
- No diguis futa, això no es diu.
- Jo he dit això, quan? Començo a repassar totes les converses que hem tingut des de les 7 que les aixeco fins que la deixo al col·le per saber en quin moment he dit puta.
- Siiii, has dit "Et futaré un calbot que veuràs"

O algunes que ja he explicat en què li deia a la Valèria que era una caurona i jo entenia cabrona. Com que sa germana l'havia fet caure, doncs era una caurona.

La millor però va ser dimarts a la nit. És la setmana de les disfresses: Dilluns amb un pentinat divertit, dimarts amb la cara pintada, dimecres amb corbata, dijous lliure i demà divendres de pop.
Coincideix però que dimarts fa psico (el gimnàs de la meva època) i sempre ha d'anar vestida amb el xandall. Total, que amb el tema de la disfressa d'una i l'altra, començo a preparar-li la roba. Per un pantaló, samarreta i jaqueta opto jo. Llavors la Cristina diu que "millor" amb un vestit i leotardos.

Marxem cap al col·le amb el vestit i la cantarella de què les mitges se li cauen i que si camina se li abaixen, i que què farà al pati, que no podrà jugar.... i moltes coses més.

Un cop a casa a la tarda em diu:
- Vine papa que et vull dir una cosa.
M'agafa de la mà i em porta a la meva habitació on ja hi era la Cristina. Ens posa un a costat de l'altre, ella s'asseu al llit i ens diu:
- Què, que no és dimarts avui. Havia de posar-me el xandall i cap dels dos se n'ha recordat. Us ho dic als dos perquè us heu equivocat els dos, eh!!

Què puc dir? El que no faré és dir-li que és ella qui ho ha de recordar. És feina meva no?

Valèria
- Papa vull aigua.
- Què més?
- Sisplau.

- Em dones una mica de pernil?
- Que més?
- Sisplau.

- Carinyo, tu com et dius?
- Valèria
- Què més?
- Sisplau.

Lògica resposta.

Segway

He sentit que prohibiran els GPS al cotxe perquè diu que la seva manipulació, que el tocar la pantalla tàctil distreu i pot ser perillós. Ja. I això no ho van pensar abans d’homologar-lo?

El que passa és que com han prohibit coses tan absurdes, ara també han d’incloure això. Perquè llavors, si és perillós el gps, que em dius del tradicional mapa semiobert i doblegat que tots hem tingut al seient del costat? O directament plegat als genolls?

Llavors no podrem conduir si estem refredats, perquè quan estàs com una sopa i t’has de mocar, no podrem mocar-nos mentre amb els genolls aguantem el volant. I esternudar què? No és perillós anar conduint i que et vingui un esternut? Però si tanquem els ulls!!

I els taxistes amb el seu tradicional llibre-mapa que obren i consulten mentre condueixen? I els conductors d’autobús que molt sovint comencen a circular i llavors t’atenen i et donen el bitllet i el canvi? Això no distreu?

Però per sobre de tot hi ha una cosa molt perillosa: Discutir dins el cotxe.

Perillós és gesticular emprenyat mentre agafes amb una mà el volant. A més, l’adrenalina fa que condueixis de manera agressiva, apures les frenades, allargues les marxes fins les 8mil revolucions,... Això no és perillós? A partir de demà, prohibit anar al cotxe amb la teva parella, familiar o amic que sigui susceptible de tenir algun tema de conversa que generi una possible discussió.

I és clar, llavors no podrem anar amb nens darrera. Perquè? Doncs perquè que me’n dieu de conduir i sentir com plora la nena perquè li ha caigut el xumet, el globus, el nino, el clip, l’os del gosset o la cosa més inversemblant, i mirar de palpar-la per agafar-la semi ajupit i estirat, amb el cap al fre de mà, per tal de donar-li i que calli? Què, no és perillós això?O intentar pegar-li amb la mà dreta a la cama?

Això ho ha fet tothom, i ho seguirà fent tothom. Totes aquestes situacions són segons la llei, menys perilloses que parlar pel mòbil. No és veritat.Saps què, em compraré un segway com el de la foto i així no hauré de patir per això.

3 anyets

A mi celebrar l'aniversari em fa gràcia però no és un dia en el què estigui molt més feliç que els altres. Sempre he dit que hauria de ser un dia molt més important pels pares que per un mateix. I de fet, avui és un dia molt feliç. Estic més content de l'habitual.

La Valèria fa 3 anys.

Ahir a la nit estava eufòrica. No parava de saltar, de cridar, de jugar, de fer el mono. Tornant de casa la seva iaia Carme, ma sogra, no va parar de fer sorolls amb la boca, de dir tonteries, mentre la Jana no parava de riure i riure. I és clar, nosaltres els papes, també rèiem.

Avui s'ha aixecat d'un bot. Ha començat a cantar i riure. S'ha pres la llet més ràpid que mai. Ha fet cas de tot a la primera, volia participar en tot, ajudant-nos a tots tres. I tot amb un somriure permanent.

Com m'agradaria poder recordar els meus primers aniversaris. Imagino que també era molt feliç. Recordo quan portàvem sugus i els repartíem taula per taula abans de marxar a dinar. En donàvem dos, com les natilles que mai he provat. Tot i que als més amics en donaves tres o quatre.

Tot el dia hi penso en la festeta de la tarda i com de contenta estarà de veure'ns plegats. A les set representa que tinc una reunió d'aquelles que m'han avisat a les dues de la tarda. Ja he dit que no hi aniré.

- Perquè no pots venir?

- Perquè és l'aniversari de ma filla. Fa 3 anys.

- Ah, uh, asdjñlhgap. I no ho heu celebrat encara?

Que pretenia, que li expliqui les activitats que hem fet el cap de setmana? Vol portar-me l'agenda i aconsellar-me en horaris, o què? He optat per una resposta correcte.

- Nooooo, que si ho celebres abans porta mala sort.

Ja ho vaig decidir fa 5 anys quan va néixer la Jana. Hi ha coses que estan per damunt de tot. I si és referent a les teves filles, no hi ha cap discussió possible.

Casualitats

Quan arriba el gener sempre penso que ha passat molt ràpid l’anterior, que haig de pensar quins propòsits vull acomplir i també que ja n’han passat 8 d’aquell trist i inoblidable 4 de gener.

El mes de gener i el de setembre s’assemblen bàsicament en què després d’un període de vacances es reprèn l’activitat escolar. Es fan propòsits que s’intentaran acomplir, tot i que crec que al gener més que tenir-ne de nous es reediten aquells del setembre que has anat passant per alt. Hi ha qui comença coses amb el curs escolar. Si no ho ha fet, pren l’excusa del nou any.

En el meu cas, s’assemblen encara més ja que les meves dues filles van néixer al setembre i al gener, per odre. Fins i tot, si sumo les xifres dels seus dies, 23 i 14, sumen les dues 5, que per anar més enllà, són els mesos que hi ha entre setembre i gener. Quina casualitat!

Si és que la vida és una casualitat.

Aquests dies de Nadal hem estat a Paris i hi hem passat el cap d’any. Estàvem passejant per Saint-Germain i em vaig trobar a una companya de la feina. L’endemà, a Notre Dame, em trobo a la que va ser la meva primera cap a Caprabo. I Paris en principi és gran.
De fet recordava que sempre que he passat el cap d’any fora ha estat a França. Les anteriors vegades va ser als Alps esquiant.

Vaig recordar un cop que estava en una cabina d’aquelles de 4 persones que et pugen a una muntanya a tres mil metres quan sentim que les dues noies que teniem a l’esquena comencen a parlar del pàdel. Eren argentines. Que si campeonato por aqui, que si la federasión por ashá. Quan de sobte es posar a parlar d’una noia que jo coneixia. Llavors li dic a mon cosí:

- Joanen, que jo conec a la tia de la que parlen.
- Vinga home, no pot ser. Si són argentines, estem als Alps, i a tres mil metres d’alçada. Puta casualitat no?
- Oye perdona, os he oido hablando de Eva Gayoso, y yo la conozco.
- No me diiiiigas boludo
- Entrenamos juntos en Barcelona para preparar las pruebas de INEF.
- Cieerto pelotudo, que curioso, dale recuerdos, bla bla bla bla.

A la nit mirant la tele a l’hotel, veig una gala del programa Star Academy de TF1. L’Operación Triunfo d’allà. Una gala dedicada integrament al guanyador de l’edició del 2004, Gregory Lémarchal, que el passat 30 d’abril del 2007 va morir amb 21 anys a causa de la mucoviscidose, fibrosi quística.

Veure i reviure que injust és que una persona jove mori i tants pensaments interns que he tingut aquests dies al voltant del mateix tema, ha fet, imagino, que no pogués evitar plorar quan el vaig sentir cantar.