Drogues

Veient que un paio de 32 anys no sap escriure, pensava que de conceptes de màrqueting no en sap. Però m'equivoco. En sap molt. Sort que ja no els podrà posar en pràctica perquè espero que estigui molt de temps a la garjola.

Marcos, Marcos!! El màrqueting s'ha de saber usar. Està molt bé que pengis cartells per donar-te a conèixer. Està molt bé que indiquis clarament com i on trobar-te. Està molt bé que facilitis la feina als potencials compradors. De veritat, està molt bé. Un molt bon cas pràctic sobretot si els ho poses tant fàcil als Mossos perquè t'enxampin.

Llàstima que el producte que vens (o venies) és il·lícit, la droga.

De drogues sempre n'hi ha hagut. Abans no hi havia tanta informació, cert. També qui en consumia era habitualment un quinqui, algú de mala raça, gent perillosa. Quan jo començava a sortir per la nit, els meus amics mai fumaven porros. Després una mica i al final molt. Alguns em consta que han anat més enllà. Sovint ha estat gent transgressora, els més atrevits, els que més han begut.

Tinc la teoria de què si no fumes, fer el pas als porros és més difícil. Suposo. Si no ets dels que el cap de setmana té l'únic objectiu d'anar taja, molt taja, també és més difícil. En el jovent, fumar cigarretes porta a fumar porros que porta a provar algun cop una ratlleta, que com controlen en proven dues. Fins que es descontrolen.

Quan em deixaven sortir i em deien a les 10 a casa, quan saludava ma mare i li feia un petó, ella me'l feia alhora que m'ensumava. Una tècnica complicada de fer. Proveu-ho. Requereix pràctica i concentració.

-Que has fumat?
- No.
- Doncs fas pudor a fum!
- Mamaaaaaaa, a les discoteques no tiren Eau de Rochas, sapsssssss?

Ara que quan algun dia victoriós ensumava perfum em preguntava que amb qui havia estat. Es tranquil·litzava quan li deia que havia estat gratis.

Ara que soc pare, penso com estarà el món cap al 2017. Com haurà evolucionat tot? On haurem anat a parar? Què s'ha de fer, què s'ha de dir per ensenyar als teus fills que no val la pena ni provar-les? On està la línia que separa el ser un pare pesat de contraproduents resultats, amb la d'educar? Com es fa? Suposo que amb el sentit comú no n'hi ha prou. Com es controlen les amistats sense caure en primeres impressions? Fins on ha d'arribar la llibertat que han de tenir les meves filles?

Molt difícil, molt.

Mai he fumat, mai m'he drogat tot i tenir a gent davant meu, al mateix sopar consumint-ne. Sempre he dit que no. Sempre m'he mantingut ferm. No he dubtat mai. Mai de la vida. I no crec que hagi viscut menys que ningú ni que m'hagi perdut res. He viscut diferent i he trobat altres coses.

Espero fer-ho igual de bé que mons pares.

Una flor

Hola, buenas tardes. Perdone que les moleste pero creo que es mejor pedir que robar. A ver si pudieran ayudarme con un durito, diez pesetas, 25 pesetas o cien pesetitas.

Un dia rere l’altre aquest drogoaddicte ens feia sentir aquesta cantarella al tren. I jo mai li vaig donar diners. Als tipus com aquest, la majoria joves, no els dono mai res. Si m’asseguren que amb la meva aportació monetària, compren droga, moren per sobredosi i finalment es queden tranquils ells i les seves extorsionades famílies, potser els dono 10 euros.

Ara és molt difícil trobar algú al tren que demana, però abans era un no parar. Durant una època n’hi havia tres de fixes que tots coneixíem i que vam poder anar observant durant el curs la seva individual i progressiva degradació.
Hi havia hagut situacions còmiques. De vegades es posaven un a la dreta del vagó i l’altre a l’esquerra, feien el discurs (algun avui en dia tindria la categoria de monòleg) i caminaven amb l’esperança de trobar-se a alguna persona gran i molt catòlica que quasi sempre li donava una moneda.

Amb l’arribada dels trens de dos pisos tot va millorar, ja que llavors no en teníem mai dos alhora. Es veu que s’ho tenien parlat. Un començava pel vagó capdavanter i sempre pel pis de dalt i l’altre ho feia pel darrer i pel pis inferior. Home, una gran alegria que treballessin en equip! Tu saps els mals de cap que estalviaven als catòlics! No haver de decidir quan coincidien a qui li donaven una moneda. Això havia de ser un gran “aliviu”.

Sempre he valorat els que es veu que van nets, que fan alguna cosa de profit, vaja, que no són ionquis. N’hi havia que recitaven poesia, que cantaven, els clàssics músics i fins i tot n’hi va haver un que un dia al metro va posar entre les barres verticals que serveixen per agafar-te, una cortina negra lligada amb un “vencro” (que diria aquell, i que també mereix un capítol sencer), i es va posar a fer putxinel·lis. Aquests sempre rebran la meva ajuda. Sempre.

Jo estava un divendres a la nit, de fa 15 anys més o menys, a La Burla, bar on anàvem bàsicament a jugar al durito, al último,... (aquests jocs sempre han estat castellans). Érem tota la nostra colla de nois excepte el futbolista, les noies que solien sortir de festa amb nosaltres, totes elles més joves, allà, cridant, bevent, rient, passant-nos-ho de puta mare, el bar a tope de gent, no hi cabia ningú, quant veig un pakistaní que entra amb un ram de flors.

Mira a tothom, fa una ullada amb el cap a veure si algú el mira i com que creu que ningú l’ha vist, fa un gest amb la cara tota trista mentre encongeix les espatlles i segur, segur que va pensar alguna cosa com Què collons faig aquí!

Però jo sí que el vaig veure i quan se n’anava el vaig cridar amb un psssst. Es va girar molt a poc a poc amb uns ulls oberts alegres i grans buscant esbrinar si el pssst era per a ell. Vaig pensar que amb la música tan alta no em sentiria i quan em va localitzar li vaig fer des de la distància el gest amb els dit de Quant val?. Ell, que ja sabia que li preguntava només el preu d’una flor, va posar de cop una cara poruca i va alçar la mà tota oberta indicant el cinc.

Cinc-centes peles una flor que no és ni una rosa! I de fa 15 anys! Jo amb això podia sopar un plat, beguda i tallat.

Vaig treure una moneda daurada i li vaig donar. No vam parlar, tot ho vam dir amb gestos i mirades. Caminava marxa enrere mentre anava dient que si amb el cap fins que va desaparèixer entre la gent. No cal dir que tota la colla, ells, i elles més encara, em miraven sorpresos perquè volien saber quina era l’escollida, a quina d’elles li manifestava el meu amor, ni que fos per una nit.

És per a mi Davit? A qui li donaràs? Que t’agrada alguna de nosaltres? No ho sabíem! Digues per qui és?

Segur que la resposta donada va provocar que no tingués cap “afer” amb cap d’elles. Fins que un dia vaig actuar sobre la reina, la miss del grup. Aquell incident em va obrir el camí de tres històries.

No sé si ma mare recorda que un dissabte es va trobar una flor al marbre de la cuina.

Gent gran

- Renoi, que gras estàs! Que en feia de temps que no et veia! Si que vius bé, no?

- Jo també estic content de veure-la. Marxo que faig tard, eh? Adéu.

He cregut millor ser educat i quedar bé que no pas fer com la Teresina, que ha dit el que pensa. Tant és si em senta malament o no. Total, deia la veritat oi?, perquè m'hauria de molestar!

L'altra opció hagués estat dir-li la veritat de manera sincera i defensiva.

- Jo també feia molt de temps que no et veia i amb lo fotuda que estàs, d'aquí a poc no podràs sortir al carrer perquè l'hauràs palmat!

No tothom però en general els anys i l'experiència significa tirar pel dret. No hi ha terne mig. Tot tal com raja.

A taula: Nena, això està massa fet i salat. No el facis més aquest plat que no et surt bé.

Al banc: Nooo, si només vull fer una pregunta.

A la farmàcia: Torn, quin torn? Ah, jo no ho sabia. Si només vull unes pastilles!

L'altre dia ma filla petita de 2 anys, en una de les seves demostracions genètiques darrerament característiques, un cop més em va desafiar:

- Home, dóna una patateta a ta germana, que a ella també li agraden.

- NO, va dir amb el cap.

- Mira que si no n'hi dones te les prenc.

Em mira fredament, mira la patateta i arrugant el front, la llença a terra.

- Agafa ara mateix la patata de terra. Què és això de llençar coses a terra, això no es fa. És de nena cotxina!

Ella em seguia mirant fredament, palplantada i immòbil, dient un no temerós amb el cap.

- Vine aquí ara mateix!

Sa mare i sa germana quietes sense dir res, observant l'escena entre la petita i jo.

Comença a venir amb desgana cap a la patateta i quan comença a fer el gest d'ajupir-se....

CRAAAAAAAACK!! Una iaia trepitja la patateta de la discòrdia i casca:

- És igual, que se la mengi un colom.

- Senyora? què fa? És la nena qui ha d'agafar la patata i llençar-la a la paperera. Perquè l'ha trepitjada?

- Ai noi, tampoc n'hi ha per tant!

- Escolti, li estic ensenyant que no es llencen coses a terra. A més, n'ho se perquè es posa enmig d'una conversa entre ma filla i jo.

- A mi no em parlis així, eh. Ets un maleducat!

i olé.

Somni

L'altre dia vaig somiar que era una mica prepotent i pensava que els catalans érem els millors. En el somni estava a punt d'arribar a la feina i mentre pujava Pg de Gràcia amunt, uns japonesos em preguntaven en català sobre la ruta Gaudí. La veritat és que em vaig quedar sorprès de com parlaven de bé el català.

Després més endavant em vaig trobar amb una colla de suecs que havien vingut a veure la final de la Lliga Catalana de bàsquet al Sant Jordi entre L'Hospitalet CB i el Tortosa. Em van preguntar, en català també, si era millor agafar el metro o el bus.

Era un dia estrany perquè al matí havia llegit al diari que al Club Coliseum feien l'estrena mundial d'una pel·lícula de l'Spielberg rodada en català. Jo estava flipant. Perquè durant el seu discurs que va fer pels mitjans de distribució i que va fer en català, va dir que un director que vol triomfar a Catalunya, havia de fer l'estrena just abans de l'entrega dels premis més importants del món del cinema, els Peps, atorgats per l'Acadèmia de les Arts i les Ciències de Catalunya.

L'endemà vaig marxar per feina a Paris i tot i que jo no sabia francès, no vaig tenir cap problema perquè tothom parlava català, amb un accent curiós però. Vaig anar a dinar al Mag Fèlix, una important cadena catalana que es troba per tot el món que fan entrepans, mentre llegia un dels diaris més reconeguts del món, el Temps de Barcelona, on deien que la Borsa de Barcelona havia tingut una davallada important i tots els parquets mundials havien tingut negatives conseqüències.

De tornada, vaig coincidir a l'aeroport de Barcelona amb un grup de turistes que venien a Lloret, famosa ciutat pels casinos i cases d'apostes. Em vam preguntar, en català, que si sabia on estaven els estudis de la tan seguida sèrie policíaca CSI Lloret. Em sabia greu dir-los que tant aquesta com CSI Torroella i CSI Abrera es rodaven als estudis Comarcals, situats a tocar de Martorell.

Em van comentar, que com que els quedava un dia a Barcelona, anirien a fer la ruta de les cases dels famosos que hi havia a la zona Collserola, allà on havien rodat la sèrie aquella d'un noi d'Àger una mica sapastre que anava a casa dels seu tiet advocat. Em sembla que es deia "El Príncep de la Bonanova"

Tot eren símptomes de què tothom s'interessava per les coses que fem aquí, que tothom parlava català, de fet era l'idioma internacional bàsic pels negocis, tothom treballava amb el sistema operatiu dissenyat per un tal Guillem Portes i que havia anomenat Finestra, la música l'escoltaven en un reproductor de la casa Poma,....

Quina sensació tan.... no ho sé, entre agradable de pensar que som els millors però que limitava a molts dels meus amics a evolucionar, a viatjar, a aprendre noves llengües.

Riiiiiiiing. Bon dia, són les 8 i aquestes són les notícies del matí.

Quan vaig arribar a l'estació del tren, em trobo un amic i em diu, mentre apagava la seva Ipod d'Apple i es cordava bé les seves Nike, que estava super cansat perquè el dissabte es va quedar a veure un partit de la final de la NBA, que ahir es va quedar a veure la cerimònia dels Oscars i que si volia anar a dinar amb ell al McDonalds.

Com que és broker, compra al matí el New York Times per veure algunes notícies i em diu que està fins als collons dels americans!!

Això que dius és incongruent!
Perquè ho dius?, em pregunta.