Maneres de fer

Aquest és un curtmetratge que va guanyar un festival l'any 2003 i que encara reflexa un estil de fer de molts homes.

És boníssim. Molt bo.

Genètica incentivada

Ja fa dies que es parla sobre incentivar als pares perquè conciliïn més sovint la vida laboral i familiar. Vaja, que passin més estona amb els fills, no?
Quina pena! Que hi hagi algú que s'hagi de veure incentivat per passar més estona amb els fills és una pena.

A qui trobo que s'ha d'incentivar és a les empreses, als dirigents, per tal que afavoreixin els empleats. Si a l'empresa no hi ha males cares, horaris flexibles, segur que hi haurà empleats que s'hi acolliran.

En aquest sentit jo ja vaig néixer incentivat. Crec que sóc un pare genèticament incentivat. Recordo quan vaig ser pare per primer cop. Fins llavors l'horari a la feina m'era igual perquè no volia arribar ràpid a casa, anava a fer esport.... Però des del dia 23 de setembre del 2002 els meus costums van canviar de cop. Com que sempre he estat puntual a l'entrar, vaig començar a ser puntual en sortir. Inflexible no, només puntual.

És a dir que si puntualment hi ha feina i ens hem de quedar, ens quedem. Però de manera puntual, no per norma. Si l'horari és fins les 18h, doncs a les 18 marxem. Les reunions a les 10:30, no a les 17. L'important és que la feina surti, si no deixes res penjat, cap problema. Aquesta és una primera manera en què els que manen haurien d'actuar i mirar la productivitat. Encara n'hi ha que valoren més les hores que passes al despatx que una altra cosa.

La diferència és que a mi m'incentiva més passar estones amb les meves filles que no pas fer hores extres. Prefereixo anar per feina, no fumar, no badar, no allargar les reunions parlant de coses trivials, però sortir en punt per poder jugar, banyar-les, donar el sopar i portar-les al llit.

Jo vull ser pare de dilluns a diumenge!

- Escolta que cap a les cinc ens asseurem per parlar de....
- D'acord, però a les sis en punt haig de marxar, que tenim hora al pediatre.

I l'altra setmana la nena té xarampió, i l'altra tinc dentista, i l'altra el cotxe al mecànic...

Hi ha qui et diu:

- Que bé que vius eh!, sortint tant puntual a les sis.
- Nooo! Saps què passa? Que la meva filla es veu que necessita jugar amb el seu pare, que sóc jo, per assegurar un bon desenvolupament motriu i emocional. I entre que en soc responsable i em fa il·lusió, o marxo a les sis, o sinó arribo que ja dorm.

Haig de dir que no sempre es pot parlar així i s'ha de ser conscient dels riscos que es prenen.

Per això estic convençut que o aquesta actitud la tens de naixement o aquesta incentivació de la que tan parlen, la faran servir per escaquejar-se de la feina. No pas per passar més estona amb els fills.

Quina sort que he tingut de voler passar molta estona amb les nenes!
Quina sort tenen les nenes! Espero que ho recordin.

He dicho culo

Sabeu aquell que diu Vaya buho!

Els nens són esponges i aprenen i escolten constantment. Hem d'estar sempre alerta. Però sense passar-nos, perquè hi ha coses que les aprendran amb nosaltres encara que moltes d'altres sense.

També és cert que diuen coses, inventen paraules i relacionen més ràpid que nosaltres.

L'altre dia no sé qui va exclamar Òstia puta! Ma filla gran diu:
- Ha dit puta. És com fruta però puta.

Ahir estava al sofà amb les meves filles; jo mirant el telenotícies i elles en fase d'adormir-se. La gran estava estirada i la petita, que estava asseguda a costat meu, tenia les cames a sobre de l'esquena de la gran. Mentrestant anava picant de peus fins que la va fer caure. Llavors la gran diu:

- Ets una caurona.
- Què has dit?, li pregunto.

Imagino que amb una cara de sorprès per la paraula, no m'ho podia creure. Vaig començar a pensar en quin moment havia dit jo o algú altre la paraula cabrona. Com sap ella aplicar-la en aquest context? No puc permetre que insulti la petita. On anirem a parar!

- Digues carinyo, què has dit?
- Que és una caurona, de caure.
- Ah clar, perquè has caigut.......
- Que et pensaves, que havia dit ..auró?

Joder, si també sap el masculí. I d'on ho treuen això? Us prometo que pensava que m'estava vacilant.

- Què has dit?, torno a preguntar amb molta creativitat.
- Tauró, com els dofins del zoo, però tauró.
- Ah si si carinyo.

Escoltar

Ostres les dues! Quina gana que tinc.
Va! Aquí mateix que fa temps que no hi entro. Un senyor està punt de pagar i jo m'assento a la barra de la dreta entre dos estrangers. Un deu ser anglès i l'altre holandès.

- Por favorrrr, no hay scajada de baclau más piquiña?
- Si, li respòn el cambrer.

El noi li acosta el plat. El cambrer el mira sorprès i li diu:
- No quiere? , li pregunta després de no haver-lo escoltat.
- Si, perro más piquiño
- No hay más pequeño. Esto es la tapa sólo.
- Ah!?!

No sé què menjar. Estic dubtant. Alço el cap i trobo quatre cambrers. Tres amb aquella espècie d’americana blanca, digna de creuer i sopar amb el capità, aquella que té botons rodons daurats i lluents i que té galons a les espatlles. L’altre es deu marejar perquè porta una camisa blava llisa. O potser vol dir que és l'encarregat. Em mira i em diu:

- Dígame
- Un entrepà de llom a la planxa, li demano jo en català, com sempre.
- Molt bé. I per beure?
- Una canya.
- Oidoooooo barraaaaa: lomo planchaaaaa

Quina canya que un tio que deu ser de Bangladesh o rodalies, entengui i parli català. Que bé que no hagi presuposat que no m'entendria. Hi ha tanta gent que presuposa coses.

- Escolta, el llom és sense formatge.
- Si si, llom sol ha dit vostè.
- Ho sé, però ho dic perquè sovint me’n posen.
- Això depèn del cambrer
- D’acord d’acord.

Convençut com m’ho ha dit m’he quedat tranquil. Ja era hora que em topés amb un cambrer que m’hagi escoltat bé. Això és el que passa quan no ets estranger (encara que sovint me’n senti) i no demanes “squejada”. T'escolten!

- Oye, te dejo el lomo queso.
Es gira ràpid, mira l'entrepà i exclama:
- Lomoooo quesoo noooooooooooo, lomo solo, so......lo, mentres mira a la barra de davant i fa gestos amb les mans com el director d'orquestra quan fa acabar la peça alhora que va dient que no amb el cap.

Jo somric, els estrangers em miren, torno a somriure, busquem al de blau per veure que em diu. M'ignora, no em vol ni mirar. Potser no vol reconèixer alguna cosa.

En general no escoltem plenament. Ens quedem a la meitat de la conversa. Potser ja sabem el que ens diran? o és desinterès? o perque sovint tallem l'altre acabant la frase? Diuen que als tartamuts els fa molta ràbia que els acabin les frases.

Escoltant-ho tot podem saber-ho tot i llavors podem fer valoracions més correctes, podem entendre a l'altra persona i no fer prejudicis precipitats.