Quin conductor!

Es veu que una senyora de 57 anys i cega va voler pujar a l'autobús amb el seu gos guia i el conductor no la deixava pujar. El que més va indignar i omplir de pena aquesta senyora -segons relata- és que no hi va haver ningú, cap passatger que actués.

No puc concebre que ningú digués res en contra de l'actitud del conductor. Què t'ha de passar pel cap, quin tipus de persona has de ser, quins sentiments has de tenir per no voler ajudar a una persona? És igual que sigui cega, gran, amb la cama trencada, embarassada.... Això és el de menys. El tema és que en una situació similar tots agrairiem que algú ens donés un cop de mà.

Ah, potser és que com que ningú no ens ha ajudat mai, doncs per això nosaltres responem de la mateixa manera, passant de tothom!

Tot just estava llegint l'article mentre dinava. Aixeco el cap perquè la cambrera diu:
"Jordi, què vols?"
Un tallat sisplau.

Li porten el tallat i no sé per quina raó em quedo mirant el perfil del noi. I veig que comença a fer gestos i moviments suaus, acaronant la tassa, la taula, el tovalló, el sobre de sucre... Es veu el tallat de cop. S'ajup i agafa el seu bastó, se'l posa entre les cames per aguantar-lo mentre es posa la jaqueta, toca la taula fins que troba el cantó i fa tres passes fermes fins la caixa. Treu la cartera, paga i se'n va.

Llavors començo a imaginar que em quedo cec ara amb 35 anys. Si fa no fa com la senyora de l'autobús que només en fa 5 que ho és. No m'ho vull imaginar. Però llavors imagino que li passa a algun familiar directe. Tampoc ho vull imaginar. Així segueixo inevitablement amb tota una sèrie de fets que poden canviar la teva vida.

Arribo a la conclusió que no sé de què collons em queixo!