Mòbil

Déu ha volgut que indirectament hagi de conviure amb un tipus de dolor crònic.

Intento que la qualitat de vida de la persona que el pateix sigui el millor possible. També intento amb positivisme i relativisme que tot torni al punt de partida de tota aquesta meravellosa història, ara fa ja 10 anys.

Però sempre hi ha marge per millorar.
En un moment d'avorriment he estat mirant el menú del meu mòbil i he tingut una desagradable sorpresa d'una part però agradable d'una altra. Ahir mentre la meva filla gran parlava amb la meva dona, es veu que va apretar algun botó i la conversa es va gravar fins al final.

I vaig poder escoltar el final de la conversa entra la meva dona i jo. I això és el que no em va agradar. No em vaig agradar ni en el to, ni en el ritme de la conversa, ni en res. Això és el desagradable. Em vaig sentir limitat. I les limitacions són la font de la inspiració. Inspiració que espero m'ajudi a fer-ho millor, de comprendre millor, d'ajudar-la millor i estimar-la més.

No sé si queden amics ni si existeix l’amor,
si tu pots estar amb mi, per parlar de dolor,
si existeix algú que escolti quan qui parla sóc jo
i no sentir- me sol.

Pot ser que la vida et portés fins al Sol,
pot ser que el mal et mani les hores
o que tot el teu riure guanyi la partida al dolor
pot ser que el dolent sigui avui.

Jo vaig fent els meus plans,
vaig sabent qui sóc,
vaig buscant el meu lloc,
vaig guanyant el control

Van jugant amb ta vida
van trencant-te l’amor
van deixant- te tot sol

Neixes i vius tot sol
Neixes i vius tot sol
Neixes i vius tot sol avui

Allò que es pot millorar,
allò que pugui trobar,
allò que em doni l’empenta,
que m’ajudi a imaginar és allà on vull arribar,
ja no vull recordar.

Dóna temps a aquest moment,
que m’ajudi a superar,
que em doni els teus sentiments.

Pot ser que la vida et portés fins al Sol
pot ser que el mal et mani les hores
o que tot el teu riure guanyi la partida al dolor
pot ser que el dolent sigui avui.

Catenària

Quan avui m'acostava a l'estació he vist que passava alguna cosa. Hi havia un munt de gent pel carrer, com esperant que passés la volta ciclista o hi hagués una manifestació. M'he fixat però, que hi havia un nombre desproporcionat de gent àrab. No he pogut evitar pensar coses. Des de que eren ells els que feien la manifestació fins a que com que hi ha tot el judici per l'11M, doncs que potser planejaven fer un atemptat.
Hi havia una mica de mala maror general a l'estació ja que la catenària (tothom ho pronuncia bé però sabem què és?) havia caigut entre Garraf i Gavà. Hi havia autocars per portar a la gent a no sabíem on. Hi havia trens parats que tampoc sabíem cap on anaven. De fet jo he pujat en un tren sense saber si anava cap a Barcelona o cap a Sitges. He tingut sort.

Deia el tema d'atemptats perquè una dona s'ha oblidat un paquet en un seient del tren i tots hem començat a sospitar fins que l'he obert i eren les sabatilles d'una dona que ha aparegut més tard. Però les cares de la gent eren molt i molt curioses. Com de por, indignació, resignació... tota una barreja diferent a l'habitual, suposo que com la que es veia a les andanes.

I llavors, entre tants àrabs, m'he recordat que un dels meus millors amics ho és. I com sempre, s'ha posat en evidència que en el fons, no som racistes, som classistes.

Us presento al Kacem. Artista del grup C gens là!

Un quilo

Llegeixo aquest matí un article al diari Metro en la secció d'economia en la que ens aconsellen no oblidar-nos els cèntims, no despreciar-los. La notícia és la següent:

"Si tenemos un ticket descuento del 10%, siempre será mejor usarlo cuando vayamos a gastar 100 euros(porque nos reducen 10) que 20, ya que sólo obtendríamos una rebaja de dos euros."

Òstia, que burro tot aquest temps! És que no es pot ser estalviador. Jo vinga a gastar sempre els tiquets en imports relativament petits. Jo que pensava que un 10 per cent sempre era un 10 percent.

Un dels primers enigmes que vaig haver de desxifrar quan era petit va ser respondre: Que pesa més, un quilo de ferro o un quilo de palla? Jo sempre he dit, que en principi, pesen igual. Els ho preguntaré al diari Metro no sigui que pesi més el ferro. Ara, que la palla ocupa molt més espai!

Estic fet un embolic.

Absurd

Sempre m'ha agradat l'humor absurd. I aquests són els millors. Faemino y Cansado poden fer una xerrada de 10 minuts sense cap tipus de sentit. Val la pena veure'ls en directe.

Plorar

Un altre exemple d'adaptar-se.
Aquesta imatge és d'una revista per a joves, on en l'apartat de consultori sentimental, han posat un anunci de Kleenex imprès en paper de Kleenex.

Això és bona publicitat, no només un anunci maco per impressionar amb l'imatge. Això comunica de manera molt més efectiva els beneficis del producte. (Clicant la foto es veu perfecte)

No volem tenir temps!

“És difícil expressar l’emoció que sento. Estic contenta perquè aconseguiré un públic ampli, però sobretot, perquè podré comprar l’únic bé personal que de veritat desitjo: temps.” Això és el que va dir la Rosa Regàs quan recollia el premi Planeta que acabava de guanyar, dotat amb cent milions de pessetes.

Divertit conte d’un tipus que cansat de no tenir temps decideix comercialitzar-lo en potets de cinc minuts.

Sovint has d'esperar a situacions molt noves i importants per canviar els hàbits i buscar el temps que representa no tenim. En el meu cas va ser quan va néixer la meva primera filla.

Sinopsi
Hi havia una vegada un tipus corrent que vivia a un lloc aleatori, en un piset comú, amb una hipoteca de per vida. Res fora del normal. Excepte per una afició de joventut, potser una obsessió: l’estudi del sistema reproductor de les formigues de cap vermell, afició a la qual no es podia dedicar per manca de temps i que, amb el pas dels anys, resultaria ser... una bomba de rellotgeria! 'Ai, si jo fos amo del meu propi temps!', es queixava el nostre tipus corrent. Aquest és el protagonista de la nostra història, un ciutadà anònim que, amb una idea irracional de negoci en què no creu ningú, es converteix en una seriosa amenaça per a la societat de consum. Un tipus corrent que demostra que qualsevol sistema econòmic que no respecti els drets essencials dels individus està condemnat a fracassar.
Amb una visió àcida i irònica de l’empresa, del món industrial i de l’adveniment del màrqueting de masses, Fernando Trias de Bes ens recorda que som els ciutadans els qui sostenim les economies i que pot arribar el dia en què els productes de consum es converteixin en armes per a una rebel·lió silenciosa dels ciutadans contra els excessos i la irracionalitat del sistema. Amb aquest llibre, el lector està adquirint molt més que unes pàgines impreses, escrites amb intel·ligència. Està adquirint temps! El seu temps!

Quin conductor!

Es veu que una senyora de 57 anys i cega va voler pujar a l'autobús amb el seu gos guia i el conductor no la deixava pujar. El que més va indignar i omplir de pena aquesta senyora -segons relata- és que no hi va haver ningú, cap passatger que actués.

No puc concebre que ningú digués res en contra de l'actitud del conductor. Què t'ha de passar pel cap, quin tipus de persona has de ser, quins sentiments has de tenir per no voler ajudar a una persona? És igual que sigui cega, gran, amb la cama trencada, embarassada.... Això és el de menys. El tema és que en una situació similar tots agrairiem que algú ens donés un cop de mà.

Ah, potser és que com que ningú no ens ha ajudat mai, doncs per això nosaltres responem de la mateixa manera, passant de tothom!

Tot just estava llegint l'article mentre dinava. Aixeco el cap perquè la cambrera diu:
"Jordi, què vols?"
Un tallat sisplau.

Li porten el tallat i no sé per quina raó em quedo mirant el perfil del noi. I veig que comença a fer gestos i moviments suaus, acaronant la tassa, la taula, el tovalló, el sobre de sucre... Es veu el tallat de cop. S'ajup i agafa el seu bastó, se'l posa entre les cames per aguantar-lo mentre es posa la jaqueta, toca la taula fins que troba el cantó i fa tres passes fermes fins la caixa. Treu la cartera, paga i se'n va.

Llavors començo a imaginar que em quedo cec ara amb 35 anys. Si fa no fa com la senyora de l'autobús que només en fa 5 que ho és. No m'ho vull imaginar. Però llavors imagino que li passa a algun familiar directe. Tampoc ho vull imaginar. Així segueixo inevitablement amb tota una sèrie de fets que poden canviar la teva vida.

Arribo a la conclusió que no sé de què collons em queixo!