Nadal

On anirem a parar amb el Nadal actual!

Penseu en el Nadal de quan éreu petits. Oi que us feia molta il·lusió tot el que ho envoltava? El 24 al vespre el compartia amb uns angelets de porexpan ben macos i senzills penjats a les blanques parets de la cuina de la iaia Manuela. Allà, amb mon germà i els que llavors eren els meus cosins resàvem i resàvem fins que algú de la família treia el cap i ens deia que semblava que el tió estava a punt de cagar. Llavors entravem al menjador, on ens acompanyava l'espetec de la fusta que cremava a la llar de foc, i començàvem l’acarnissament despietat amb un tronc que durant tant dies havíem alimentat.

L'endemà, dia de Nadal, tots cap a ca l'avi "Juanitu" on rebíem amb gran acceptació un sobret amb mil, dues mil o cinc mil pessetes, encara calents del banc, tots els cosins per ordre d'edat respectivament. Els homes de la família, una ampolla de Paco Rabanne. Les dones, Eau de Rochas, si no m'erro.

I per fi el gran dia, el dia que més esperava de l’any. Sant Esteve sempre estava per sobre de qualsevol aniversari o festa assenyalada. M’emociono quan visiono en la memòria l’avi “Juanitu” a cap de taula, amb un somriure permanent i orgullós del qui ha muntat una família. Caldo amb pilotetes, canelons de tomàquet.... Compartia taula amb tots però en especial amb el meu estimat cosí Joanen. (No saps com m’agradaria tenir-te a prop i compartir la vida, quedar per dinar amb les nostres respectives famílies, anar de vacances junts....)

I després de dinar, jo marxava cap al Centre Cultural a fer Els Pastorets, el de nens on era en Llucifer i el dels grans on feia de Pecat Capital (Ira, Luxuria,...). Quan sentíem que la platea era plena no podíem evitar mirar per un forat de la cortina a veure si localitzàvem la família. Em feia tant il·lusió, era tan feliç. Serà que era jovenet.

Procuraré que les meves nenes, la Cristina, la Jana i la Valèria tinguin aquest mateix sentiment pur, ple d’emocions, de tranquil·litat, d’amor i de felicitat.