Jo no sóc enòleg!

No aniràs a parar a enlloc si no ets un entès en vins o caves!

Apreciar una filera de bombolles que brillen com diamants, saber si les aromes que surten de la copa són d'una varietat o una altra de raïm i en definitiva, saber només ensumant quins graus té el cava o quan mesos en bóta ha estat aquell vi, és de vital importància si no vols quedar-te isolat en aquesta societat que tant en sap d'aquest tema.

En qualsevol dinar o sopar, sempre hi ha algú que no sap res de vins o caves. Normalment sóc jo. Jo només sé si m'agrada o no. Però sense comparar-lo amb cap altre, només puc valorar-ho en aquell moment. Per això em sento desplaçat! I per això vull ser enòleg.

Tinc una enveja quan tots comencen a dir que el és millor que l'Herencia Remondo, però no tant fort de color que el Berberana. Eh, i tot això sense tenir tres davant seu. Em moro d'enveja. I ells ho saben i s'hi recreen.

Hi ha moltes coses de les que tothom en sap (o així volen fer-ho creure) i que per contra jo no, i que com es diu, "a mi no se'm cauen els anells".
Un altre exemple.

- Carinyuu, vols que et doni l'anell ara o en la intimitat?
- En serio que m'has comprat un anell? Però si vam dir que no ens regalaríem res!
- El vols o no?
- Va si si, posa-me'l.

Aquí comença un curset intensiu de tres dies del què s'ha de saber i de què s'ha d'aprendre per ser un bon enòleg de les pedres. Paper i llapis que comencem.
- Carinyuu, és que no puc parar de mirar-lo. És preciós. D'on és?
- De la joieria de la cantonada.
- Si home, però si allà vaig veure un anell molt maco abans d'ahir i aquest no hi era?
- Aquest el tenien a dins, amagat.

Seguim. Abans de sopar sa germana i son pare comenten que és molt maco. Se'l posen i observen que a les dues fileres dels extrems són rodons i els de la filera del mig en té de quadrats. "És molt original", conclouen.
El dia de Nadal al matí la meva tieta diu: "Collons nen, si que pixes alt". Ma mare, mon pare, sa mare, la seva iaia, assenteixen a tots els comentaris i afirmacions sobre la bellesa de les pedres.

- Però és bo?, s'atreveix algú a preguntar.
- Home, coneixent-lo i veient com brilla tant l'anell com les pedres, ho ha de ser.

Segueixo copsant comentaris, experiències en joieries i consells de manteniment entre els canelons de tomàquet i la carn del dia de Sant Esteve.

El 24 de juliol entro a la joieria de la cantonada a comprar un anell com a detall, ja que és el seu Sant. Quan ja en tinc escollit un en forma de flor i que trobo original i diferent, la noia em diu que en té d'altres. I m'ensenya l'anell.
- És molt maco, però no volia gastar-me tants diners (la dependenta ara sap que no sóc gemmòleg)
- Nooo, però si val com el de la flor, uns seixanta euros.
- Ah, doncs em quedaré els dos.

Camí de casa decideixo que només li donaré un anell. Que l'altre me'l guardaré, no se sap mai quan el necessitaré. Decideixo que una flor fa estiu.

La veritat és que la vaig encertar perquè sembla que un Nadal és un moment més idoni que no pas un Sant per regalar pedres, de seixanta euros, però que durant tres dies han costat seixanta mil, segons tots els entesos amb els que he conversat darrerament. Us prometo que fins i tot jo he dubtat i he volgut pensar que s'havien equivocat a la joieria. He vist a tothom tan segur de si mateix!!

A la vida s'ha de ser agraït. Gràcies a tots els enòlegs i gemmòlegs que tinc al voltant meu m'estalvio temps i diners per aprendre aquestes dues professions tan.... difícils?

Sang

Sento un dimecres la crida al TN per demanar que la gent vagi a donar sang. El titular és: "Si a final de setmana no es recullen 1500L de sang, les reserves estaran sota mínims".

I no ho podien haver dit un dilluns? Potser van fer inventari el dimarts a la nit i la solució ràpida i efectiva va ser anunciar-ho als mitjans l'endemà a primera hora.

Innocència transparent

Dia de bromes, de rialles, de mentides als mitjans de comunicació, de no prendre's malament cap mala passada. Representa que tot és vàlid el dia dels Innocents. Però de tot el que veig i llegeixo em sorprèn, també m'emociona i em fa feliç aquesta imatge.

Acaba d'inaugurar la seva Fundació que atendrà a 3.500 nens i nenes en situació de risc d'exclusió social a través de l'esport, la cultura i l'educació. Ah, i té 24 anys. En fer el parlament comença a dir que està molt content, que estima molt als nens i nenes i que els vol ajudar i es posa a plorar amb l'innocència d'un nen, amb un plor sincer.

Tant de bo hi hagués molts Ronaldinhos en el professional i en l'humà.

Detalls

Ja no tenim detalls. On anirem a parar sense detalls!

Ja és prou complicada la vida com per perdre els detalls. Detalls romàntics com un gràcies, un t'estimo o una flor encara que no sigui una data de les que s'apunten al cervell o a l'agenda.
Detalls socials com aguantar la porta quan surts d'un lloc per evitar que la persona que ve darrera se la mengi, com deixar la safata a la barra si veus que van de cul o com deixar el teu seient al tren a una persona gran.
Detalls humans com ajudar a una persona gran a baixar del metro, a col·laborar amb una ong, a donar una almoïna a la gitaneta estrangera que s'espera al costat de la filera de carros del supermercat esperant rebre els 20ct.

Per contra hi ha detalls que més val eliminar per no provocar una rialla en qui ho observa. Ja famosos són el que van amb l'etiqueta Emidio Tucci a la màniga de l'americana perque pensen que és com qui porta un cocodril. Ara, ja fa dies que n'he observat un altre molt bo.

Una parella. Ell repentinat, amb ulleres de moda, un vestit de ratlla diplomàtica, sabates de cibella lateral, corbata...Chanel mínim. Abric preciós. Jo assegut en un banc els veig pujar. Tinc un somriure com d'enveja. Ella com quasi totes ara. Bótes, pantalons pirates, mitges a ratlles, com les d'ell. Ulleres de sol Dior. Vaja, tot molt bo però sense arribar a veure'ls petits detalls com rellotges, anells, carteres ni quant diners porten a sobre.

NO, els en veig un. Quan ja han passat per davant meu els segueixo amb la mirada i em fixo en el detall, que tot i ser molt petit jo el veig ENORME. A la planta del peu, a la sola de la sabata porten l'etiqueta del preu ell i una vermella rodona ella.

El meu somriure ara és rialla. M'agraden més els primers detalls.

Paciència

Sense paciència, on anirem a parar!

No trobeu que en general en fa falta molta? Trobo que tothom s'altera molt ràpidament.
Vas a un restaurant i si el cambrer triga una mica segons el que nosaltres trobem lògic, ens comença a canviar la cara, comencem a fer-li senyals.
Vas conduïnt i sembla que el de davant teu busca un carrer. La nostra reacció en molts casos és: "va home va, collons!". Se'ns oblida quan nosaltres sortim de la nostra ruta i no sabem on anem.

Al matrimonis també n'hi ha poca. Ens agrada tenir raó, que la teva parella faci les coses com t'agraden. Si això passa sembla que l'amor està present. I l'amor no és canviar-la, sino acceptar-la com és. I acceptar quan no estàs d'acord requereix tenir paciència.

I amb el fills, quan són nens sovint oblidem que són nens. Està molt bé que cridin, que plorin, que no vulguin dinar, ni banyar-se. És una de les lliçons que s'han de tocar. Amb paciència es porten millor. També transmets tranquil·litat i per tant ells no es posen tan nerviosos.

Nadal

On anirem a parar amb el Nadal actual!

Penseu en el Nadal de quan éreu petits. Oi que us feia molta il·lusió tot el que ho envoltava? El 24 al vespre el compartia amb uns angelets de porexpan ben macos i senzills penjats a les blanques parets de la cuina de la iaia Manuela. Allà, amb mon germà i els que llavors eren els meus cosins resàvem i resàvem fins que algú de la família treia el cap i ens deia que semblava que el tió estava a punt de cagar. Llavors entravem al menjador, on ens acompanyava l'espetec de la fusta que cremava a la llar de foc, i començàvem l’acarnissament despietat amb un tronc que durant tant dies havíem alimentat.

L'endemà, dia de Nadal, tots cap a ca l'avi "Juanitu" on rebíem amb gran acceptació un sobret amb mil, dues mil o cinc mil pessetes, encara calents del banc, tots els cosins per ordre d'edat respectivament. Els homes de la família, una ampolla de Paco Rabanne. Les dones, Eau de Rochas, si no m'erro.

I per fi el gran dia, el dia que més esperava de l’any. Sant Esteve sempre estava per sobre de qualsevol aniversari o festa assenyalada. M’emociono quan visiono en la memòria l’avi “Juanitu” a cap de taula, amb un somriure permanent i orgullós del qui ha muntat una família. Caldo amb pilotetes, canelons de tomàquet.... Compartia taula amb tots però en especial amb el meu estimat cosí Joanen. (No saps com m’agradaria tenir-te a prop i compartir la vida, quedar per dinar amb les nostres respectives famílies, anar de vacances junts....)

I després de dinar, jo marxava cap al Centre Cultural a fer Els Pastorets, el de nens on era en Llucifer i el dels grans on feia de Pecat Capital (Ira, Luxuria,...). Quan sentíem que la platea era plena no podíem evitar mirar per un forat de la cortina a veure si localitzàvem la família. Em feia tant il·lusió, era tan feliç. Serà que era jovenet.

Procuraré que les meves nenes, la Cristina, la Jana i la Valèria tinguin aquest mateix sentiment pur, ple d’emocions, de tranquil·litat, d’amor i de felicitat.