Cedir

Fins quin punt haig de cedir a les peticions de les meves filles?

Hi ha coses que no són negociables i en les que sóc i seré intransigent, fins que l'edat els doni la força per rebel·lar-se. Hi ha coses d'insistir i insistir fins a la desesperació però que es veu que fan quan estan en una altra casa. Ja m'està bé.

Elles sempre intenten convèncer-nos amb bones cares i paraules de vegades, i amb plors i crits d'altres, quan volen que fem el que elles volen, quan elles volen fer el que volen. Però de moment no cedeixo i la mostra és que abandonen en l'intent relativament aviat.

Aquest mes he cedit a una petició que ja fa temps que reclamen; no volen anar a jugar a tennis els dissabtes. Portem anant-hi fa temps, tant els dissabtes com durant l'estiu. Elles s'ho passen la mar de bé però no ho volen reconèixer. Crec que el que més mandra els fa és que les aixequi a les vuit un dissabte, quan sovint hem anat a dormir més tard de l'habitual. Però crec que és important que facin esport, que tinguin l'hàbit de fer-ne.

Que no voleu fer més classes? No patiu, el mes vinent, el juny, ja no hi anireu. Però això no vol dir que no hi anem, perquè jo jugaré i haureu de venir amb mi.

Veurem què passa. D'entrada la gran ja m'ha demanat que si podrem jugar un dia junts, que li faci de professor.
A veure si serà que el que no els agrada és el mestre o professora i no hi volen anar perquè s'hi avorreixen?

El mes vinent ho sabré.

Tornar als inicis

Fa temps que ho pensava, ho comentava i ho he fet. Des del passat dia 3 de maig a les 23:45, tot just un quart d'hora abans de fer 40 anys, ja no estic en una de les xarxes socials, he desaparescut de Facebook, m'hi he esborrat.

De moment no tinc ni angoixa ni tremolors, l´únic que noto és que no tafanejo tant i sobretot no deixo que em tafanegin. No veig fotos que algú penja, no m'assabento d'alguna cosa que altra però res crucial. Sé que a la llarga molta gent acabarà donant el pas perquè superada la fase calenta en la que se t'ompla l'ego pel nombre d'amistats irreals que tens, per si el número puja o baixa, quan te n'adones que els que et diuen coses sempre són els deu o dotze....

A més, m'he adonat que he deixat de fer coses que m'omplen molt més i que tenen fins i tot més reconeixement i que segur que a la llarga em donaran molta més satisfacció, de les que em sentiré molt orgullós, bàsicament pel fet que no em surten de manera natural i m'hi haig d'esforçar.

Per culpa de les xarxes tinc una llibreta a mig acabar o no escric res des de fa temps, no hi dibuixo i que són una de les coses que les meves filles mostren amb més orgull a qui passa per casa.