Nou

Fa molt de temps que em sento realitzat. Fa molts anys que sóc feliç, amb les onades normals i necessàries per culpa d'altres coses, però sóc feliç. Ho sé. I la gent ho sap. Fa molts i molts anys tenia un objectiu i des que es va realitzar que sóc feliç. Era una fita que vaig aconseguir fa nou anys. I mentre la tingui ho seré. La tingui de prop o de lluny, perquè un dia la tindré de lluny. Sempre passa. Però seguiré sent feliç. La cuidaré i mimaré perquè si ella està contenta jo també ho estaré.

La meva dona diu que jo sempre he sigut un papa. Si, ho sé, aquest sentiment sempre l’he tingut; ser pare. És de les poques coses que de ben jove planificava amb un retrotimming, encara que fos un joc. Joc que per contra s’ha fet realitat. Jo amb cinquanta anys vull que els meus fills ja en tinguin com a mínim vint i així seré prou jove per poder fer coses. Si amb trenta haig de tenir fills potser que em casi uns anys abans. Òstia, per això hauré de tenir xicota.
Sembla fred, però als 25 vaig començar el viatge amb la C. Als 28 ens vam casar i als 30 vam ser pares, repetint als 32.

Avui fa nou anys que va néixer la Jana.
Avui fa nou anys que el meu somni es va fer realitat.
Avui fa nou anys que sóc feliç.

Felicitats Janufleta
T’estimo.

Desbloquejar

Plantar

Ahir.
Vinga va nenes, a dormir que demà és la Diada i us aixecaré aviat perquè anirem al Calamot a plantar la senyera.

Avui.
Papa, què vol dir que anem a plantar la senyora?
Senyera Valèria, plantarem la senyera. La nostra bandera, la catalana, perquè des de dalt de la muntanya es vegi.



I després d’esmorzar els entrepans al cim un cop plantada la senyera, comencem el descens. A punt d’arribar a baix passem per una zona on diversa gent apassionada es deixa anar sota la llum de la lluna. Ho sé perquè hi ha restes evidents del desenfrenament.
La Valèria un cop més fa evidents les seves dots d’observació.

Papa mira, està ple d’enganxines.

Evolució

Sempre per aquestes dates de primers de setembre tinc la mateixa sensació, i sempre lligada al verb emprenyar.
La vida ha evolucionat en tots els sentits, cada cop evoluciona més, cada cop hi ha més canvis. Però a l’escola res ha canviat, seguim amb 82 dies de vacances. I la disponibilitat dels pares ha minvat molt. Ja m’agradaria poder estar amb les nenes més dies però tal i com està tot és impossible.

Per aquesta raó toca emprenyar. Que algú vingui a primera hora a vigilar les nenes fins que algú altre pugui recollir-les i les tingui fins que arribem a la tarda. O que vingui algu a buscar-les i les porti a casa d’un avi, però saps què, que millor es quedin a dormir perquè així demà al matí no cal fer cap muntatge. UNA MERDA TOT PLEGAT.
Aquest any la Jana ha anat un cap de setmana a la casa de Tarragona d’una amiga del col•legi. A mi que dormi fora de casa il•lusió no me’n fa però sent una amiga de la que coneixem el pares, doncs no passa res si marxa divendres i torna diumenge. Oye, que si quieres nos la quedamos hasta el miércoles que volvemos nosotros. Jana, et vols quedar? Si. D’acord. Mal que em pesi no tenir-la fins dimecres, el muntatge que haurem de fer serà menor.

Això ha de canviar. Perquè no fem tots de 8 a 3 tot l’any i així la famosa frase de conciliar vida laboral i familiar no serà de cara a la galeria?