Retrat

Quan era petit, recordo que de vegades se sentia un soroll espatarrant cada cop més a prop de casa, alguna cosa passava al carrer i corriem a posar-nos al balcó que donava a la carretera. Hi passava una desfilada de camionetes tipus Meari de color verd, plens d’homes que anaven a fer pràctiques, deia mon pare. Finalment passaven els tancs. Era tot un espectacle! Només he tornat a veure tancs al carrer una altra vegada, un dia de febrer.

Fem alguna cosa per Setmana Santa?
Podríem fer un viatget?
Si, però a on?
Porque no vamos a Benidorm, tengo un apartamento.
I serà gratis?
Si claro, solo lo que gastemos en ir y comer.
Vale. Hecho.

Quatre nois que van cap a Benidorm en un Peugeot 106. Condueix el de l’apartament. De copilot son germà, tres anys més gran que nosaltres. Darrera el tercer i jo.
Quan ja érem a València, decideixen canviar de plans. ¿Sabéis que, que en lugar de ir a Benidorm nos vamos a Albacete! A Albacete? I què collons se’ns ha perdut a Albacete? Joder, que vive mi familia! Ah, y solo por eso ya vale la pena? Joder, yo tenía en mente playita, discotecas, algún ligoteo… y ahora anem a Albacete a veure la processó. I amb qui haig de lligar jo, amb una monja?

Ells dos, els de davant, espanyols. Els del darrera, no. El pilot sempre parla castellà amb nosaltres. El copilot, que a nosaltres ens parla en català, va tenir una aparició i va suggerir:
Escolteu Davids, que he pensat que des d’ara fins arribar a Albacete, podem parlar en castellà. Perquè no se us pot escapar res en català, eh, sobretot! Però a veure, que t’has pensat, que som imbècils o què? Que no tenim educació?
No recordo bé com va anar la conversa però aquell dia vaig dir-los que si un dia hi havia una guerra, que estiguin tranquils, que no els mataré perquè són amics meus, que només els dispararé als genolls perquè es quedin coixos. Matar no us mataré, però sempre em recordareu, amics! Entre rialles vam arribar a casa la seva família. El més curiós del cas és que dinant, el que sempre parla castellà em va mirar i em va dir: Em passes la gerra d’aigua? L’altre David i jo no ens ho podíem creure. Tanta tonteria i acabes tu parlant en català, li vaig dir. Ells sempre ho han negat!

Anys més tards quan va néixer la Jana, el copilot també va tenir una aparició i em diu: Saps què, que he pensat que podríem veure’ns sovint i així li parlaré en castellà a la nena perquè si no, amb l’entorn tan català que tindrà, potser no n’aprèn. Com veieu, segueix sent molt il·luminat. Mare de Déu.

Tot això m’ha vingut a la memòria perquè feia temps que no veia un ambient tant enrarit, de fet, des que no veig tant sovint aquell del bigoti malparit. Entre tots els d’una mateixa banda estan aconseguint que hi hagi una remor diferent. Un sentiment anti tot el què som, el què fem. És una mania malaltissa. És un tema constant, no entenen res, només fan que dirigir els missatges en contra i el millor de tot, és que la vaca s’està cansant. En el fons a mi m’agrada tot aquest ambient perquè crec que ajudarà a molts que no tenen el component genètic que tinc jo, a adonar-se’n.

De vegades penso que m’agradaria tornar a veure una tercera vegada els tancs, de manera simbòlica. Quedarien retratats.

Només hi ha un camí. I cada cop és més evident.

Negroni

La primera vegada de moltes coses les recordes sempre com quan vaig anar a Granada i que no cal que siguin fets transcendents en la vida d’una persona com follar, fer l’amor, tenir un fill o guanyar la Copa d’Europa. Tonteries com la primera colònia, una cançó d’un grup o el primer cubata. Estàvem a l’Astur, al final de la Rambla i era un divendres de l’any 88. Què com ho recordo? Doncs perquè aquella tarda no vam anar al col•legi perquè mons pares, mon germà i jo vam anar al cine a veure Bitelchus, que l’estrenàvem i mon germà la volia veure. En tornar jo vaig anar a trobar els meus amics de classe que hi estaven celebrant l’aniversari del “Manza”. Jo sempre prenia bé un refresc bé un suc. Ells van demanar cubates. Cubates? Però si això és el que de vegades pren mon pare! Com haig de prendre jo un cubata? Prova’l home, total és una mica de taronja amb una mica de licor. Home, no és dolent. Va, posa-me’n un.

Quina taja que vaig agafar! Però taja, caminava Rambla amunt marejat del tot i pensant que no podia anar a casa, que la bronca seria increïble. Total que vaig anar amb dos amics al seu entrenament de bàsquet amb el Gavà i mentre ells jugaven jo em vaig muntar un circuit; feia deu o dotze cistelles i anava a remullar-me el cap amb aigua freda a la dutxa, així una pila de cops fins que vaig pensar que podia tornar a casa. Segur, segur que ho van notar. Perquè una de les característiques quan ets joves, és creure que vas taja i els altres no ho noten. Sempre passa el contrari del què creus, com quan vas al dentista i penses que els altres ho noten. Només si escups, que t’ho fots tot per sobre.

Per temes de feina he estat “venent” cervesa. Negatives constants i reiterades fins l’altre dia. Passo per davant d’una cocteleria famosa de Barcelona. Eren les dues i deu. Va entro i així ja tatxo de la llista, amb la gana que tinc, que només he pres el cafè amb llet a quarts de nou. Davant meu una parella a qui el bàrman els està fent una actuació per aplaudir. A la dreta una altra parella. Hola, veneu cervesa. Si. Puc parlar amb tu?. Un momento. Segueix actuant. Ve allí, al final de la barra. Hi vaig. Dime. Hola, sóc de la cervesa aquesta, no sé si la coneixes? Me suena. Estem introduint-la, és americana, suau, de l’estil d’aquestes altres, la distribueix tal, té aquest preu.... Si vols et puc portar unes ampolles perquè les provis. No no, tráeme una caja, que nosotros ya la incentivaremos aquí en el local. ÒSTIA, així en fred, sense més. Joder quin èxit.

És cert que aquell matí vaig decidir pentinar-me a consciència, canviar de perfum i posar-me una roba de més arreglar.

Vale, pues ya le digo al distribuïdor a ver si mañana te puede enviar esta caja. Quieres tomar un cocktail? No gracias, que tengo una comida ahora. Pero hombre, un cocktail de nada, asi de aperitivo, antes de comer. Collons a veure si ara el tio em diu que no vol la caixa, que amb el que ha costat, després de veure exactament 158 locals, no es plan de seguir a zero.... Bueno va, ponme uno. Como te gustan? No lo sé, me gusta el Mojito, Piña colada, he probado la Margarita... Te gustan dulces o amargos? No lo sé. Whisky, ron, ginebra. Ginebra me gusta. Te gusta el Campari? No lo sé. El paio se sentia un autèntic Pigmalió. Te gusta el bitterKas? Si, no me desagrada. Pues el Campari tiene ese sabor. Era com l’acudit de l’Eugenio de tío que vol comprar una llibreta. Te voy a preparar un Negroni. Aquest és el preferit de l’Empar Moliner, de fet la seva secció a l’avui es diu Dos Negroni, i quan va anar al programa En clau de Vi, en l’especial cocktails la van convidar i va demanar-ne un. Este es el que le has preparado a aquella pareja? Si, te va a encantar. Encara no sé perquè em posa aquests ullets el tio, potser necessita col•liri.

Nos preparas la cuenta? 32 con 50. Toma. No aceptamos tarjeta. És dels pocs llocs on no podem pagar amb targeta a Barcelona, que fort oi, noi? El noi era jo. Si, perquè jo ara mateix no porto suelto, només 7 eurus. I què faré? S’haurà de fiar de mi. Passats uns minuts. Que te debo? Las gracias. Oye, la semana que viene te pasas para los pedidos y eso, aunque la persiana esté bajada, tu llama que yo te abro.

Si si, yo te abro y eso! Pues yo me cierro, que me gustan las tias, coñ•ño.

No puc descriure l’alegria amb la que vaig caminar el Passeig de Gràcia. Una soltura, un pessigolleig a les cames, un riure estúpid, una velocitat. 37 anys, 14.30h, dimarts i taja perdut.

Sovint la beguda va associada a noms femenins.
El meu primer Negroni sempre tindrà associat un nom d’home.

20 anys

Ara fa dos anys que vaig comentar de fer un sopar quan en fes 20 que vam acabar COU. Ho vaig comentar durant uns quants sopars amb amics i la idea va anar prenent força fins que fa 3 mesos vam posar la data. Bé, de fet la va posar el famós del grup, quan va dir que l'onze del dotze li anava bé. O sigui, avui.

Uns quinze o vint els tenia localitzats i per tant ha estat fàcil. La resta, a base de pàgines blanques, parant familiars pel carrer i demanant mòbil o correu-e, preguntant si la gent tenia contacte amb algú altre.... Ha estat bàsic trobar una foto de 3r de BUP per recordar cares i noms.
Un cop tenia un gruix de gent important, una seixantena, als que havia contactat i comentat que avui fem un sopar, els vaig enviar un mail. Aquest mail:

Hola
Ja ha arribat l'hora que us mulleu. Heu de confirmar abans del dia 26 de novembre si veniu al sopar o no, i heu d'escollir què voleu menjar de segon, dels plats que us detallo:

a) Tortellini Gegant de Ceps amb Virutes de Foie
b) Entrecot a la Brasa
c) Secret Ibèric a la Brasa
d) Foie Fresc a la Planxa amb Salsa d'Oporto i Figues

Ens costarà 40€ per persona que els anirem abonant en entrar al restaurant, així després no hi haurà els típics malentesos ni faltaran diners.

Ja podeu anar dient què voleu menjar.

Si fes un estudi sociològic podria afirmar sabent que amb la base amb la que he treballat és petita, que hi ha certs problemes de comprensió lectora. Ara entenc de què serveix aquella prova que ens feien de Comprensió de text.
Heu llegit el mail? Heus aquí algunes respostes:

- Hola David, finalment vindré.

- David, me hace mucha ilusión esta cena. Nos vemos.

- Ei David, que tal? com va tot? Com mola això del sopar. Ja diràs quan val el menú. A mi apunta'm el Llom.

Jo també estic content de retrobar-vos, però podeu fer el favor de contestar alguna cosa tipus:

- Confirmo la meva assistència. Jo voldré els Tortellini.

- Apunta un Foie.

També s'ha fet evident que aquella gent divertida i activa, ho segueix sent, que aquella que era més aviat apalancada, ara ho és del tot, que potser aquells rumors que s'han dit d'algú deuen ser veritat. Molta gent no ha contestat el mail fins que no els provoques una mica, que ja és trist. Escolta si no vols venir no vinguis, puc seguir 20 anys més sense veure't.

Els vaig enviar un mail dient:

Hola
No sé si sabeu que tinc dues filles, molt maques i les haig d'estar perseguint per tot. I m'esgoten tant que ja no em queda energia per perseguir a ningú més. M'enteneu oi?
El dijous 26 a la nit haig de fer el llistat definitiu i donar-lo al restaurant per reservar lloc i menjar. Sabeu què vol dir això?

Doncs van contestar 26 persones.

Missatge de veu enviat:
- Hola, sóc el Davit Pugès. No sé si t'han comentat que estic muntant un sopar el dia 11 de desembre per celebrar que vam acabar COU fa 20 anys. Truca'm i ho comentem, que ens farà gràcia veure'ns de nou.

Passats uns dies i davant de la no resposta, envio un sms:
- Hola, sóc el Davit Pugès. Has sentit el missatge que et vaig deixar.

Resposta immediata:
- Si, ho sento, no podre anar. Una abrasada a tots.

Òstia, que raro no. Joder, a mi em truquen després de 20 anys i truco i parlo una estona. Aquesta ha estat la tònica general amb tothom. Això és que li passa alguna cosa, no?

I també hi ha gent que és mestressa de la seva info i no la vol compartir per res del món.
- Escolta, passa'm el seu mail o mòbil que així us enviaré un mail general a tots si hi ha canvis.
- No, passa-m'ho i ja li reenvio.

El que més encuriosit em té són dues coses:

Primer: saber quanta gent es presentarà sense haver dit res i que celebraria que no tinguessin lloc amb nosaltres.
Segon: si m'han guardat la reserva perquè em van demanar una paga i senyal de 10 euros per barba, que òbviament no he donat.

Fa 20 ja era molt curós amb els meus diners.
I jo tampoc he canviat gens.

Saps jugar?

Ostres Davit, tu jugues a tennis? Doncs podríem quedar un dia i juguem.
Si, perquè no. Saps jugar?
Si si, faig tots els cops.
Mmm, bé jo també faig tots els cops.
Però ets bo?
No ho sé. Fa molt de temps que hi jugo. Però això és en relació amb qui jugues, no?

Darrerament m'he trobat amb gent que proclama en totes direccions la seva vàlua per jugar, en aquest cas, a pàdel. Si si, al final m'he hagut de posar a jugar amb nois perquè les noies del meu club no tenen nivell i sempre les guanyo. També ha esquitxat al seu marit, al que deu estimar molt i molt perquè des que s'ha federat, no hi ha qui el pari. És una passada, es veu.

Potser ella no sap que els dos cops que he jugat contra el seu marit, l'hem guanyat. Ah, i que un dia la vaig veure a ella jugar, i com diria aquell, menos lobos caperucita.

Segur que psicoanalíticament ha de tenir un perquè, el posar-se flors i autovalorar-se tant amunt. Porto un temps mirant des de la barrera i he comprovat que tot el que l'envolta és una passada. Sa filla dibuixa que t'hi cagues, son fill petit és molt valent, no va ni plorar quan li van posar la clavícula a lloc. Ella, buf ella, ella cuina de la òstia i el marit, bueno, bueno amb el marit, si jo fos tia, m'enamoraria d'ell.

Suposo que deu tenir gent que l'envolta que són pitjor en tot i que li deuen regalar les orelles. Però si no saps veure qui t'ho diu, pots caure en l'error.

Què penseu que vaig comentar quan l'altre dia ma filla gran em diu:

Ostres papa, tu ho saps tot!