Il·lusió

Estem en un loop cíclic. Avui la loteria per la que somia tothom, les cançonetes de sempre, les llumetes, les agendes plenes.... Tot es repeteix, fins i tot les cares d'il·lusió dels nens. Això roman inalterable.

Aquesta il·lusió es veu reflectida i immortalitzada en certs moments tot i que jo voldria que s'allargués en el temps. Que una il·lusió provoqués que una actitud s'allargués durant dies i setmanes, és el que voldríem sempre, però no es pot anar contra natura, i els nens som així. Tenim una il·lusió momentània fins que no ens recorden els grans el què.

A casa insistim en la idea de què els Reis ho veuen tot, que tenen espies que vigilen com es porten els nens i que els informen, i així fan més o menys cas a la llista de regals. Aquest any, ha estat perfecte el moment en què van semblar creure's de debó el que sa mare i son pare els deien i havien dit.

Quan els vam dir que els Reis ens havien enviat un video per elles i que volien que el miressin, van començar a donar respostes típiques d'incredulitat, de què és mentida,.....

Les haurieu d'haver vist davant l'ordinador amb els ulls com a taronges i la boca oberta. És molt xulo veure la il·lusió en les seves cares. Ho van explicar als avis el mateix dia, van fer cas als Reis i van endreçar les habitacions. Però només aquell mateix dia. Després ja res de res.

Però això seguirà sent així si entre tots els pares posem límits i fem que aprenguin bé la diferència entre amics i pares. Depèn de nosaltres. Si cedim en tot, si a llarg de l'any anem comprant el què volen per tal de no sentir-los, cagada. Arribarà un dia que no només no tindran il·lusió per les coses, sino que fins i tot no les valoraran.

I aquest valor, entre tots, hem de fer recuperar-lo.

http://www3.navidadessorprendentes.com/?c=r112106dc499087f46fc9174975a9b6a5bdfc2584

Explosions

Situeu al mapamundi aquesta imatge, que de ben segur per ningú és nova. L'hem vista tants i tants cops a l'Iran, Irak, Afganistan, Iemen....

Personalment, sempre que n'he vist tant a diaris com a la televisió he pensat en la gent que hi vivia i que és una putada que et passi alguna cosa així, i més si hi ha morts. Però ja està. Sempre m'ha fet una pena relativa escudant-me en el terrorisme, en els mitjans que tenen allà, en què si van molts anys per darrera, que són un poble en vies de desenvolupament...

Ara, a mida que el punt del mapa es va acostant al teu, la cosa comença a canviar. Ho sents més teu. Quan hi ha hagut un atemptat al País Basc, sempre he estat més consternat. Quan va passar la desgràcia del Carmel, vaig voler estar informat molt més sovint, pensant què sé jo.

Aquest matí quan en posar la ràdio camí de l'estació de tren han dit que hi havia hagut una explosió a Gavà, se m'ha passat la son de cop. La imatge és Gavà. Anava escoltant les declaracions i mica en mica notava que els ulls els tenia cada cop més humits i que havia d'inspirar profundament per evitar plorar quan sentia que hi havia 18 ferits molt greus (alguns nens) dels 28 que hi ha hagut. Suposo que és inevitable pensar en les teves filles i això provoca emoció només de pensar-hi.

Quan mon germà i jo érem petits, durant una temporada ens va cuidar l'Antonia. La seva germana Mento va cuidar molts anys la meva iaia malalta d'Alzheimer. Un dels germans, el Miguel, va veure el mar per primera vegada quan ell tenia 14 anys, tot i ser de Gavà, un dia que ma mare mon germà i jo el vam portar a la platja.

No fa molta estona he sabut que el pare, un germà i una germana de l'Antònia, la Mento i el Miguel, formen part dels ferits en l'explosió de Gavà.

Quina merda!