El llum

Després de 10 minuts de rabieta i de plorera i d'estar enfadada amb mi, ve a buscar-me amb els ulls encara encesos, vermells, humits i mig tancats, buscant una paraula amable i reconciliadora.

-Papa, m'he acabat tota la sopa molt ràpid amb la cullera.
-Molt bé, Valèria, estic molt content, li dic somrient alhora.
Se'n va deixant la porta oberta. Jo no dic res. Fa una passa enrere i em mira.
-Tanco la porta?
-Si, sisplau, i segueixo fent.

-Valèria, t'has deixat el llum del lavabo obert, diu la Cristina.
-Si mama.
-Has de vigilar abans de tancar la porta. Click. Llum tancat.
La Valèria obre la porta, obre el llum, em mira i torna a tancar la porta. La Cristina des de la cuina i mentre la Valèria encara té la mà al pany, li diu que encara està oberta.
-Veus per sota de la porta, es veu el llum. No t'he dit que vigilessis?
-Si, però el deixo obert.
-No, el llum s'ha deixar tancat. Perquè em mires així?
-Així?, mentre tanca el llum amb la porta mig oberta.
-Si, molt bé així.
-No, obert.

No puc més i començo a riure. S'obre la porta del tot, em miren i els dic:

-Puc acabar de cagar tranquil·lament?

Tornar i content

Duríssim. És duríssim tornar. Si em tallo el dit petit del peu esquerra, em poden donar la invalidesa total? I si demostro que m'han atacat 15 tigres a les cames? Bé, no són tigres de bengala ni blancs ni del circ Raluy. Són tigres mosquits, que en proporció als habituals, són com dinosaures. Estic incapacitat per treballar amb tanta picor.

Només puc fer algunes coses: jugar amb les nenes, llegir, fer esport, pintar una porta, empaperar una paret, penjar estanteries (ben dit prestatgeries), posar silicona al lavabo, quedar amb amics i tancar-me a l'habitació amb la meva dona.

Perquè prejubilar-se als 36 i mig, no cola oi? Quina merda de sistema! Em faré polític i ho canviaré això. Clar que amb la crisi o alentiment que diuen per tot arreu que hi ha, estic supercontent i motivat de poder venir a treballar de manera remunerada.

Sempre acabo al mateix lloc: tinc salut, família avinguda i feina.
De què cony em queixo!

Badar

És molt important saber badar! I les vacances són en part per això, per badar. Per socialitzar-se, per quedar amb gent, per fer coses a casa endarrerides, per fer sortides, però per badar també.

Aquesta és la raó d'haver estat 15 dies sense escriure res. He estat badant. He mirat durant hores uns arbres, gespa, el cel, les meves filles, però sense res al cap. Algunes idees, pensaments i propòsits, però amb ganes de no fer res.

Crec que no em costarà gens jubilar-me, perquè crec que sé no fer res. Per això plego. Fins més endavant.

Me'n vaig a badar. Bones badances.

Retrobar

L'altre dia vam fer un sopar 7 amics que feia molt que no ens ajuntàvem una llarga estona. A 3 els veig sovint perquè són els que no hem perdut mai el contacte, a 1 de tant en tant al parc quan coincidim que ambdues famílies hi som amb les nenes tot i que feia anys que no xerravem tant, a un altre potser el veig tres cops l’any perquè ell no vol més. Tres + 1 + 1 + jo, són 6. El que falta és a qui feia més temps que no el teniem a costat malgrat que l'hem vist sovint per la tele.

Va ser el primer sopar de la meva vida on no vam parlar de futbol. Vam parlar de bàsquet, però només una estona, uns deu minuts en tota una nit. A part de posar-nos una mica al dia de temes personals, tota la nit es va centrar en històries i anècdotes de quan estudiàvem. També va estar bé el repàs alfabètic que vam fer d’ex-companys. Com és obvi, no se’n van salvar molts. Que bé que m’ho vaig passar! I un cop més, es demostra que hi ha gent amb la que estàs connectat des de sempre i no passa el temps. M’agraden els tòpics. Et retrobes sense tibantors, sense que hi hagi silencis, sense evitar mirades.

També va ser curiós veure com actua una persona a la nit, veure els que no estem al mercat i els que si. Es nota, es nota molt. Primer perquè uns quants estem allà mirant com els altres juguen el seu paper d'actor principal. Després, perquè quan ens acostem per escoltar alguna conversa o perquè se t’acosten i et presenten, tu no saps què dir, poses cara de “I que vols que et digui tia, que ets un callo o que tinc dues filles?”. N’hi va haver un que ens va donar una lliçó de com parlar per res però amb elegància i professionalitat i provocant comentaris del tipus, “que chico más mono, te me pido por Navidad”.

De la mateixa manera però en un dinar més familiar, vaig retrobar-me amb amics amb els que vam compartir molts dies i nits a Paris, uns fent de guia turístic i jo fent de noi dels encàrrecs, en soc conscient i n'estic orgullós, sobretot per la feina de tot tipus que he pogut desenvolupar i que m'ha servit per la vida.
Potser feia un parell o tres d'anys que no ens vèiem amb uns i quinze amb un altre. A mida que passava el temps, i per avorriment de les nostres parelles, les anècdotes i situacions surrealistes que vam hi vam viure, van fer aparèixer els tics i personalitats de tots. Un més moderat que de tant en tant en deixa anar alguna de forta, un altre que té un humor intel·ligent, un que riu i s'exclama com cap altre,... Tots tenim alguna cosa que no hem variat ni amb els anys ni amb els fills. Seguim sent nosaltres.

Em faig gran perquè cada cop em ve més de gust això d'estar amb amics, antics, nous i de sempre.

Ja quedarem. Però truqueu vosaltres que jo ja m'he cansat.