La Jana es va fer un esquinç divendres passat i quan va anar
al metge li va preguntar si podria anar a la manifestació. Suposo que sabia
inconscientment que era una cosa bona. Té el record de fa dos anys en què va
fer una pancarta i tot, com va cantar, quanta gent va veure i sabia que aquesta
seria més notòria. Al final s’ha quedat a casa mentre la Valèria li feia
dentetes.
Miraves a qualsevol lloc i només veies estelades. Entraves a
un bar i estava ple a vessar de gent amb banderes, samarretes, pins i adhesius
a favor de la Independència. He vessat llàgrimes d’alegria en veure com una
parella de més de vuitanta anys amb els ulls ennuegats cridava i aplaudia el
cant de la diada: In-Inde-Independència. Un milió i mig de persones juntes, fa molta patxoca.
Hem quedat amb uns bons amics amb els que hem anat caminant
pel Passeig de Gràcia fins arribar a l’Hotel Majestic. Hem pogut estar una
estona en un lloc privilegiat per veure una visió global de la festa. Fins i
tot m’han entrevistat en un programa francès de France3. M’han dit si tenia por
d’una jornada com aquesta i si mai havia vist tanta gent.
Més tard hem anat a la terrassa de l’hotel i hem estat
xerrant amb uns nord-americans. Ens han dit que mai havien vist una reacció tan
pacífica per uns ideals, per la llibertat d’un poble i curiosament ens han
encoratjat a seguir lluitant pel que creiem. No crec que acabi de comprendre’ns
però estic segur que no ho oblidarà i que la seva visió de Catalunya i Espanya
a partir d’ara serà ben diferent. I ho explicarà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada