Involució

M'ha estat passant un parell de cops l'any coincidint amb la reunió a l'escola. Asseguts a les tauletes on elles fan les feines i van aprenent de tot. Ahir va ser molt diferent, diferent del tot. I a més crec que va ser en negatiu.

La professora que tindrà aquest any com a tutora és la mateixa que vaig tenir jo en aquests mateixos pupitres fa 34 anys. 34 ANYS!!!!!!! I sé que la Jana no s'ho passarà bé amb ella perquè he vist que no ha evolucionat gens. És tal qual la recordava ara que l'he escoltada.

Ella va dir en veu alta i perquè ho sentís tothom que jo estava igual. Jo no em vaig atrevir a fer el mateix, pel bé de ma filla.
Només recordo cristal·linament un cop que la "Señorita" va cridar-me a la "tarima" i em va fer inclinar endavant com quan et posen una vacuna i em va fotre un cop de bastó al cul i el va partir. Suposo que la combinació entre el meu cul ben dur ben dur i una esquerda del bastó, va ser letal.

Ella ho nega però són coses que a un nen de 6 anys no se li obliden. Eren altres temps.
Per sort hi ha moltes coses que han evolucionat.

Pre-etapa

Ara veig que 10 anys és molt de temps. Certs aspectes són els mateixos però ara que observo que el cos li canvia i que ha entrat en aquell túnel invisible on es canvien peces sense que els que estem a fora en siguem del tot conscient, en aquest punt és quan se’m cau la bena i em fa reflexionar. I molt. Fins ara ha estat relativament fàcil aplicar el sentit comú i el criteri, imposar les decisions, raonades o no.
Aquesta etapa trontolla i comença en què no serà bufar i fer ampolles perquè la persona en qüestió comença a fer preguntes, a qüestionar, a donar el seu punt de vista, a aplicar cert criteri i lògica en comentaris i decisions.

 

Coincideix en què es barallen més que mai. Fins ara eren dues nenes i ara tinc una nena i una quasi adolescent. I xoquen. Intentaré donar-li el suport que em demanarà en estudis i transmetre-li la confiança necessària perquè segueixi com fins ara, explicant-me coses seves, coses que l'amoïnen, aquelles coses que jo mai vaig explicar als meus pares. 

 

 

Això ja ha començat

Emoció és la paraula que ho resumeix tot. Il·lusió per millorar, per lluitar i que els teus fills tinguin un país millor.

La Jana es va fer un esquinç divendres passat i quan va anar al metge li va preguntar si podria anar a la manifestació. Suposo que sabia inconscientment que era una cosa bona. Té el record de fa dos anys en què va fer una pancarta i tot, com va cantar, quanta gent va veure i sabia que aquesta seria més notòria. Al final s’ha quedat a casa mentre la Valèria li feia dentetes.

 

Miraves a qualsevol lloc i només veies estelades. Entraves a un bar i estava ple a vessar de gent amb banderes, samarretes, pins i adhesius a favor de la Independència. He vessat llàgrimes d’alegria en veure com una parella de més de vuitanta anys amb els ulls ennuegats cridava i aplaudia el cant de la diada: In-Inde-Independència. Un milió i mig de persones juntes, fa molta patxoca.

 

Hem quedat amb uns bons amics amb els que hem anat caminant pel Passeig de Gràcia fins arribar a l’Hotel Majestic. Hem pogut estar una estona en un lloc privilegiat per veure una visió global de la festa. Fins i tot m’han entrevistat en un programa francès de France3. M’han dit si tenia por d’una jornada com aquesta i si mai havia vist tanta gent.

Més tard hem anat a la terrassa de l’hotel i hem estat xerrant amb uns nord-americans. Ens han dit que mai havien vist una reacció tan pacífica per uns ideals, per la llibertat d’un poble i curiosament ens han encoratjat a seguir lluitant pel que creiem. No crec que acabi de comprendre’ns però estic segur que no ho oblidarà i que la seva visió de Catalunya i Espanya a partir d’ara serà ben diferent. I ho explicarà.

 

 

 

Cul-de-sac

Aquest inici de setembre no és com tots, és bastant diferent al dels darrers anys. A nivell particular s’assembla molt perquè el començament d’un curs escolar ho monopolitza tot en part per la despesa que es genera. Aquest robatori amb què ens trobem quan hem de comprar roba, llibretes i bolis, carteres però sobretot en llibres.

Però a nivell social serà un setembre ben diferent, ho sé. Ja es nota al carrer que no és igual. Cada dia hi ha aquest run run tan bonic, tan especial i tan comentat, una mica com allò de les nits màgiques quan juga el Barça però més.

Aquesta diada serà especial. Ho serà perquè d’una banda estem els que hi posem una component emocional, i de l’altra la gent que està cansada de veure i patir el menyspreu que rebem. La gent s’ha cansat i ha dit prou. A casa, als amics, al veïnat, pertot hi ha els comentaris que van en una mateixa línea. Ara és hora de fer-ho saber al món.

Fa dos anys, el 10 de juliol vam sortir al carrer com a reacció a una sentència d’un dels molts tribunals espanyols que no entenen que no som iguals i que s’entesten en allò de una, grande y libre. Que no nois, que no! Que una ja no pot ser, ja no és. Que grande menys encara, y que de libre va la història, ara bé, es la libre que volen ells i no pas la de la resta.

Vam anar a una manifestació de manera reactiva. Enguany hi anirem de manera pro activa. I precisament per aquest motiu és tan especial i serà tan recordada. Perquè segur que serà l’inici d’un camí de maldecaps, malsons, pors i il·lusions, però que no té retorn. Serà el camí que emprendrem per sortir del cul-de-sac en el que estem fa un parell de generacions.