És divertit
enganyar, fer creure coses, donar pistes, jugar. Tot es converteix en un joc quan
arriben els aniversaris. En qüestió de dies he parlat amb uns quants, els que
he cregut que eren significatius dels últims temps, els que m’han vingut al cap
a l’hora de muntar-ho de manera tan ràpida. Havia de ser una cosa senzilla,
volia que fóssim 13, el seu número preferit.
Es
veu el mar des del restaurant?
Si,
com a tu t’agrada!
A
quina hora tenim taula?
A
dos quarts d’onze.
Tan
tard?
Si,
perquè es veu que tenen dos torns, a les vuit i a dos d’onze. He pensat que
millor més tard.
La
raó és que el Barça jugava a les vuit, i així ho podia mirar per internet just
fins a 5 minuts del final, hora en què els convidats estarien arribant al
restaurant. Ni platja ni balcons. Al restaurant de la meva amiga M, que per fer
“gasto” a un altre lloc, vaig a l’Ambar de Gavà. Deixo estratègicament el cotxe
un carrer més enllà del restaurant.
Però
que no estava aquí a sota de casa el cotxe?
Si,
però quan he anat a posar benzina me l’han pres.
Bffffffff!!
Saps
que la M es casa?
Ah
si? (ja ho sabia, m’ho havia dit l’M feia unes hores)
Si,
si m’ho ha dit aquest matí al mercat.
Espera’t
un moment que passaré a fer-li un petó d’enhorabona!
I
òbviament, la C m’ha seguit fins al restaurant. Quan he entrat, tots s’han amagat
darrera la taula quadrada.
Apa,
quina taula més maca quadrada? Per qui és?
Sooor-preeeee-saaaaaaaa.
