En general els actors que fan espectacles, ja sigui en clau d’humor o no, tenen el que diuen “tablas”. Dominen l’escena i són capaços d’improvisar davant qualsevol adversitat.
Com que m’agrada molt el teatre (encara hi ha qui em diu “dimoni” quan em veu) he procurat veure totes les obres que el moment m’ha deixat. He vist per exemple en Rubianes, Faemino y Cansado, Carles Flavià o Los Morancos. Tots ells capaços d’improvisar amb el públic i evidentment, dominant la situació.
N’hi ha un però que no ho va fer, es va posar nerviós, va perdre els papers. Diguéssim que l’espectador el va vèncer. Aquest espectador vaig ser jo.
Fa uns 10 anys. Jo treballava al diari AVUI, la meva primera feina. Com de costum, col·laboràvem amb espectacles, i un dia ens van convidar a veure’n un de l’Àngel Pavlovsky. Jo el veia a la tele i no m’acabava de fer el pes, però com que hi anàvem tots els de la feina, doncs hi vaig anar.
La meva xicota Cristina i jo vam asseure’ns a la fila tres o quatre. La resta dels meus companys els va tocar al fons de la sala, en un teatre pel barri de Gràcia. Vam trobar una petita capça de llumins, signada amb un autògraf que deia Angel.
Va haver-hi algú que va dir que no en tenia i per tant en vam compartir entre tots, per tal que tothom en tingués doncs vam interpretar que potser havíem de participar en l’espectacle encenent-los.
Comença la funció i després d’un primers minuts, en Pavlovsky ens pregunta que si tothom té la capseta de llumins. Algú diu que no. Llavors comença a dir que ja està bé que algú n’hagi agafat de més, que els ha signat un a un personalment, que ha estat molta estona, que si això, que si allò.... Potser va estar ben bé 5 minuts. Llavors giro el cap una mica i dic ben fluixet:
- Cristina, no creus que s’està fent una mica pesat amb això dels llumins?
- ¿Oye tu, que le has dicho? ¿Tienes algo que compartir con nosotros?
I mira per on que em va tocar la fibra, perquè entre que no m’acabava de fer el pes, que no m’acabava de caure bé, i que vaig (vam) trobar desmesurat la manera en la que ho havia dit, vaig decidir contestar.
- Donc si. Li deia a la meva xicota que trobo que estàs exagerant una mica. Que portes 5 minuts amb el tema i comences a fer-te pesat.
- Seguramente tu has sido uno de los que ha cogido todas las cerillas y por eso bla bla bla..
- Nooooo, noooo, no t’equivoquis Paulosqui. Precisament jo n’he repartit de les meves entre molts d’aquí perquè en tinguessin. Tot això li vaig dir repenjant el cap al seient de la butaca amb un clar gest d’estar a punt d’adomir-me, cosa que el va provocar més, segur.
- Uf, buf aabmañldsiyfalgna sdfadf
Mentre, ell anava fent gestos amb les mans, la cara, els ulls però sense dir res. Es va quedar sense paraules. Que fort, un matat com jo deixant sense paraules al Paulosqui.
L'endemà quan vaig arribar al diari em van dir:
- Què ahir, et va agradar?
- Home
- Vas veure com es va posar el tio amb el tema mistos? La veritat és que el noi tenia raó. El tio es va posar molt nerviós. No m'ho hagués imaginat d'un tio com el Pavlovsky.
- Vaig ser jo, mentre seguia rient.
- Vinga home, en serio, què fort. Com et vas atrevir? No no, si tens raó.
Oi que no us imagineu al Pepe Rubianes sense paraules.
Ell hagués dit algo com Me cago en la puta madre que pario al hijo puta que ha cogido mis cerillas, hijo de puta facha de mierda, coño. I hagués seguit amb l’espectacle.
