Policia

Ostres tu, quina notícia!
No hi ha tantes agressions a professors des que hi ha hagut un enduriment judicial.

No fotis, que fort no? Vols dir que no s'ho estan inventant això, no és gens lògic! O sigui, que quan la gent sap que si pega un professor i el condemnen, va de debó, és a dir, que compleix la condemna i que a més és exemplar, la gent es repensa? Uauuuuu, quina sorpresa!

Així d'entrada, que creus que passa a USA, creus que la policia es fa respectar i que la justícia està feta per alguna cosa?
Correcte, fan una por que et cagues a sobre.

Any 1994. Creekside Apartments. 1800 Stokes Street, Apartament 108. Aquí vivia jo. Això de viure amb dues noies i tan lluny de casa no és habitual. El que si ho van ser, eren les barbacoes, les festes que fèiem amb altres companys cada cap de setmana. Venien a sopar entre hot-dogs i birres, hamburgueses, doritos i salsa barbacoa.

Després ens posàvem a jugar a dards mentre algú preparava una pinya colada i posàvem música no massa alta, acabàvem d'arribar a un altre país i no voliem tenir problemes amb els veïns.

Toc toc. Obro la porta. Collons, la poli. Era com el Danny deVito, un senyor baixet que encara ho semblava més donat l'esglaó que hi havia per entrar a l'apartament. El veia des de les altures. És dels cops que m'he sentit més alt de la meva vida. Em sentia Gran!

El minipolicia em mira i no diu res. Comença a mirar per tot arreu. No fa cas al meu Hello inicial.
Quanta gent viu aquí? Vivim 3 persones. I com és que hi ha tanta gent? Tanta gent no, som 8, amics meus perquè com que estem estudiant aquí, estem fent una barbacoa i han.... CALLA.
Hem rebut una trucada del veïnat. Esteu fent soroll!! Fes el favor d'abaixar la música ara mateix. Si senyor, ara mateix.

Em mira seriós i se'n va.

Què passava? em pregunten els amics. I jo treient ferro i importància al fet dic: Res, que diu que fem soroll o sigui que baixem el volum una mica perquè estiguin contents una estona i després l'apugem un altre cop. Total, està al 4, que no és res. És veritat, si ho posés com ho posem nosaltres allà fliparien.

Passen deu minuts i....

Toc toc. Obro la porta. Un altre cop en Danny però ara acompanyat de dos gengants negres immensos, de més de dos metres, amb una esquena ampla com una pissarra. Tots tres amb la típica llanterna llargaruda que no paraven d'enfocar a dins de casa. Passen per darrera meu dos dels amics cridant perseguint-se de broma i els polis amb la cara tensa.

Sembla que no ho heu entès. O apagueu la música ara mateix o vas al calabós i pagues una multa de 2000 dòlars, queda clar?
Si si, claríssim, ara si que ho he entès.

No van alçar la veu, només amb la mirada i el modus operandi van convèncer-me d'acabar la festa.

Allà no estan per òsties.